Un camí que va començar a més de 17000 quilòmetres de casa, però no és la distància.
Un camí que ens ha dut a desenes de països i centenars de ciutats, però no són els llocs.
Un camí que s'acosta als 20 anys compartits, però no és el temps.
És el fet de recorre'l junts. Ja no ser dos, sinó quatre. Superar els obstacles com qui puja muntanyes. Gaudir dels bons moments com qui descansa en una platja solitària. Abraçar-se com quan travesses el cercle polar. Plorar davant la injústicia de qui pateix només per ser d'on és. I riure, riure com quan el Sol es posa a l'horitzó, ben lluny de casa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada