Coimbra

Coimbrea era una ciutat que feia molt de temps que tenia ganes de visitar (una mica com Istambul), no sé ben bé de què em venia la falera, doncs no recordo haver vist cap pel·lícula que passés a aquesta ciutat ni haver devorat un llibre amb aquest teló de fons... però sigui com sigui... li´n tenia ganes...

Com passa molts cops amb els llocs esperats... el primer cop de vista decepciona... i això em va passar quan vam sortir de l´habitació i vam començar a caminar turó amunt, turó avall... tenia calor, em feien mal els peus... i no li acabava de trobar aquell "je ne sais quoi" que feia tant de temps que esperava sentir al tocar terra coimbrà... però un cop vam pujar amb l´ascensor del mercat fins a la zona alta i ens vam endinsar pels seus carrerons, ens va canviar completament la vibra que portàvem... i ens vam imaginar que seria un lloc ben xulo perquè en Pauilolo vingués a estudiar.

Vam començar a llegir frases punyents a les parets de les repúbliques (residències estudiantils), a trepitjar les llambordes que fa més de cinc-cents anys que milers d'estudiants (encara avui amb togues negres) desgasten en les seves anades i vingudes cap a les diferents facultats i a posar-li forma als seus carrers, places i catedrals (a la Sé Velha feien missa quan vam entrar, així que ens vam quedar a darrera contemplant els blancs i blaus de les rajoles que tapissen les parets, així com els colors de la llum que es filtrava perls vitralls).

Vam baixar la mítica rua Quebra Costas (carrer trenca crismes) i vam sortir per la porta d'Almeida per entrar a la zona baixa i fer un cafetó ben guanyat al Café SantaCruz... aquell mateix vespre tocaven fado, però vam decidir tornar a l´hotel i descansar per l´endemà.

Aquest matí, després d´una primera passada de moto pels cabells del Fer (que encara s´ha de retocar), hem fet la visita típica a la Universitat de Coimbra: la torre del rellotge no l'hem pogut veure, doncs estava en restauració, però sí la impressionant i barroca biblioteca Joanina, la Capela a Sao Miguel, igual de barroca i impressionant, i la Sala dos Capelos, el paraninf on antigament s´hi feien els exàmens.

Després de dinar a la cantina de la uni (és curiós com el menjar de les universitats de tot el món té el mateix gust!), hem acabat la ronda de la ciutat passejant pel Jardí Botànic, refrescant una mica els sentits amb el soroll de l´aigua i el verd monòton de la vegetació, per acabar a la Praça da Republica, on encara s´hi veia una mica de vida estudiantil.

El què ha de ser fantàstic, és visitar la ciutat al maig, durant la Queima das Fitas, que celebren durant una setmana que han acabat el curs acadèmic amb cervesa, balls i fado!

Així que m´acomiado de la ciutat dient fins a algun maig!