Diari de Santiago

 5 de juliol

Són les 12 en punt. A la Catedral de Santiago no hi cap ni una agulla. Entremig de tot el jolgorio ens trobem nosaltres, escoltant la missa del peregrí.

Hi ha intervencions de nanos que han fet una part del camí. Un d'ells m'emociona... explica que ha après que no es necessita massa per caminar per la vida, i que més val ser que tenir... amb els ulls mig enllagrimats, sento la veu d'una monja celestial que em posa el pèls de punta de nou...

Per culminar el moment, deixen anar el botafumeiro, que es passeja pels braços curts de la nau, impregnant tot l'espai amb un fum i una olor penetrants.

Passem tot el dia descobrint les diferents portes i places que formen i envolten un edifici tant atraient... no pots deixar d'observar-lo, de descobrir-li noves punxes, apòstols, flores liloses que li surten de les pedres o líquens ataronjats que li donen un toc de color a les façanes.

Entrem a l´interior dos cops més: un per abraçar al sant i veure la tomba de Santiago, i l'altre per contemplar, el poc que es pot veure de la Porta de la Glòria, un retaule romànic preciós que es troba en restauració.

Per continuar gaudint de la seva vista, pugem a la Carballeira de Santa Susana, un jardí on mig Santiago fa footing, i l´altre mig contempla com els tons càlids de la posta de sol, li canvien la cara a la Catedral.

M'ha encantat aquesta ciutat, i si ja fa molts anys que dic que tinc ganes de fer el camino, ara, després d'haver vist la meta, encara més. Ha de ser espectacular entrar a la plaça, amb el peus destroçats, centenars de quilòmetres a l'esquena i un bastó que t'ha ajudat a caminar tot aquest temps... la sensació de satisfacció ha de ser brutal... Això sí, quan vagis a demanar la compostelana i et preguntin la raó d'haver-lo fet, digues que ha estat per fe... doncs hem sentit un guia que explicava que ha vist a molts peregrins plorar perquè al respondre que han fet el camí per l'experiència, l'aventura... no els hi han donat el valuós certificat.

Acomiadem el dia amb un sopar deliciós: un pica-pica d'empanada gallega, lacon i croquetes, seguit d'un arrosset de marisc, tarta de Santiago i una copeta d´Albariño i una altra de Ribeiro.

6 de juliol

Són les 12 en punt. A la Catedral de Santiago no hi deu cabre ni una agulla, però avui nosaltres som a un lloc més recollit: a la cafeteria barroca de l'hostal (quina gràcia que utilitzin aquest nom, quan una habitació doble costa 300 euros!) prenent un cafetó i acomiadant-nos d'una ciutat que ben segur repetirem.

Un cop a la plaça, preguntem a un parell de peregrins per les seves experiències, una francesa que ha caminat 800 quilòmetres i un italià que n'ha bicicletat també 800. Cap dels dos ens sap explicar massa bé què s'ha de fer un cop arribes a Santiago... sembla ser que la meta queda una mica difuminada... creiem que faltaria una mena de comitiva de benvinguda!

Fem l'última mirada a la catedral... i sant tornem-hi...direcció: PORTUGAL!