Una de fronteres

És curiós com un riu i més d'un miler d'anys de guerres separen dos pobles que geogràficament ho estan només per una vintena de quilòmetres.

Hem dinat, molt bé, tot sigui dit, a Tui, l'últim poble espanyol, on s'escolta una mica de gallec pel carrer, però predomina l'idioma 'del imperio', fins i tot amb poca cantarella comparat amb Santiago. Després de l'àpat hem agafat el cotxe, hem creuat el Minho, i hem entrat a Portugal, a Valença do Minho, que mira a Tui cara a cara, posant per davant les muralles de l'antiga ciutat medieval que recorda batalles del passat, amb ganes de ser diferent, i ho demostra creant un centre medieval més blanc que el del 'medievo espanyol' i amb elegants edificis de façanes enrajolades.

Tui (Espanya) 'ha tret' les muralles, mira a Valença (Portugal) amb indiferència, Valença només serveix per anar a comprar estovalles i mitjons, diuen alguns, i això a Valença ja li va bé, molt bé per la seva economia. Tots acabem picant... en el nostre cas deixem de banda els calçotets i els pijames i comprem el nostre primer regal al Pau: una manta-pijama.

Realment, un riu i un idioma, els fa ser tan diferents? Es miren l'una a l'altra, o el riu és només un mirall que mostra els defectes de cadascuna?

A prop, molt a prop està Monçao. La cambrera d'una de les pastisseries de la plaça més important del poble agafa la safata com ho fa una teenager en una peli 'rockabilly', tot i que podria ser la mare de la protagonista. En aquest lloc el temps es va anclar en una època indeterminada i els locals fan la seva sense preocupar-se gaire per res.

Aquí s´intueix el ressò de la zona: alguna botiga ven tovalloles desgastades pel sol, altres ampolles de vi verd (l´especialitat de la regió), però semblen indecisos, no saben si entrar al joc del turisme o continuar visquent tranquils, com han fet sempre.