S'ha acabat la hivernació!

En el fons, és normal, durant l'hivern costa més escapar-se de la rutina, normalment és l'època de l'any en la que es treballa més, hi ha menys ponts, els dies són més curts i fa fred... aquestes raons (i d'altres motius més particulars) han fet que aquest hivern, excepte la sortida per cap d'any (on no sabria dir si a Eïvissa era hivern) i alguna que altra 'rutilla' per Barcelona, ens hem quedat al cau com ossos hivernant!

Però el fred ja ha quedat enrera, i hem estrenat el canvi a l'horari d'estiu anant a passar el cap de setmana a Reus a casa dels pares de la Mire Bastardes, on per cert, a banda de dir que és el paradís per menjar escarxofes, hem quedat fascinats i atrapats per l'amor que hi ha en aquella casa.

Divendres vam començar l'escapada amb un menú per 12€ a l'Aire, restaurant prou conegut per nosaltres a Sant Feliu, un lloc maco, elegant, modern i situat al Palau Falguera, un recinte molt maco, on val la pena anar-hi, especialment a primera hora, ja que a partir de les dues està a petar! Una altra cosa, la cuina és bona i elaborada, però si es té molta ganar és millor anar a un altre lloc. No es passa gana, però tampoc t'atipes.

Un cop dinats (en aquest cas ja anava bé no menjar moltíssim perquè havíem de conduir amb el Sol de cara) vam baixar fins a Riudoms, el poble on els oriunds diuen que va nèixer Gaudí, i és força possible que així sigui, tot i que només 'va nèixer' ja que els pares del geni teníen una casa d'estiueig allà. Al cap i a la fi, el que està clar, és que era de Reus (tot i que tampoc sé si una ciutat tan modernista l'hi hauria d'estar tan agraït, ja que a casa seva no hi va fer res).

Al poble 'natal' de l'arquitecte vam poder veure l'esglèsia neoclàssica de sant Jaume, situada davant de la plaça major on hi destaquen unes arcades del segle XVI, certament un conjunt que deixa veure que el poble va tenir, en el passat, més importància que actualment. Després vam berenar al bar del casal, entrepà de fuet, bikini, coca-cola, cafè amb llet i chiquipark en forma de piscina de boles per en Pauilolo (molt bona idea!) per 7.80€. Abans de marxar encara vam tenir temps d'apropar-nos a veure per fora la capella de sant Antoni.

I directes a 'casa de la Bastardes' o millor dit, dels seus pares, a qui vam tenir la sort de conèixer, primer a ell, en Francesc, un senyor d'aquells que tot i remugar quasi sempre por lo bajines, no dissimula que de veritat li és igual si és el que vol la seva família. I entenem per familia a qualsevol que entri a casa seva, i després a la mare, la Rosa, infermera de professió i pràcticament cuidadora per devoció, amb una vitalitat sorprenent, ens ha estat cuidant pràcticament com si fòssim fills seus.

Dissabte al matí vam visitar la joia del modernisme a Reus, la casa Navàs, obra de Domenech i Muntaner, que tot i no arribar al deliri de les cases gaudinianes, s'hi acosta de prop deixant a més a més una casa més vivible. Com a pega dir que degut a que la propietat és privada, i la familia no se'n cuida de la casa al 100%, la casa podria estar millor conservada.

Després d'una visita a Montblanc on vam dinar a la fonda dels angels, un menú cassolà, que costa 21€ el cap de setmana (sense cafè), el lloc està bé però no sé si valia la pena fer la kilometrada exclusivament per dinar i tornar a veure la plaça major i l'esglesia (de rasquis) que havíem vist el passat setembre.

Tornats a Reus, tocava visitar l'altra gran obra de Domenech i Muntaner a la ciutat, l'institut Pere Mata, ideat pel doctor Emili Briansó, sabent involucrar molt bé a la burgesia reusenca tocant l'únic tema que una ciutat que era important al principis del segle XX havia deixat de banda, construint un psiquiàtric-hotel, per a homes, rics, de trenta anys i que 'sospitosament' vivien amb els pares... entre tot això fa una visita molt recomenable.

I per finalitzar el dia, una volta pel centre de la població, amb els ull cap amunt, mirant la quantitat de cases modernistes que hi ha especialment pels carrers Sant Joan, Llovera i Llobregós abans de tornar a can Bastardes i conèixer a la Sana i la Yarifa, les dues nenes marroquines que van cada tarda a fer deures i berenar a casa dels pares de la Mireia, una història preciosa.

Ahir ens ho vam prendre amb calma, a mig matí vam anar caminant al centre, repassant els carrers que havíem trepitjat el dia abans fins visitar el centre d'intepretació Gaudí Reus, on d'una forma amena i divertida t'expliquen molt bé gran quantitats d'històries, anèctodes, investigacions... de Gaudí i del modernisme (fins i tot hi ha un dibuix d'en Joan!)

I per rematar-ho, potser el millor moment, l'últim dinar, darrera la reixa que protegeix la casa d'en Francesc i la Rosa, ens vam reunir per dinar (i molt bé per cert) tots els 'personatges anteriors', la Mireioneta, en Pauilolo, la Mireia, en Joan, la Sana, la Yarifa, la Rosa i en Francesc, més la Carme Palau, una ex-infermera de 91 anys antiga companya de feina de la Rosa, que a la seva edat manté una salut física i mental envidiables. Allà, darrera d'aquelles reixes, les histories, algunes alegres i d'altres no tant, es succeïen amb un denominador comú. Si vivim és per ser feliços, i les diferències d'edad, sexe, nacionalitat, raça o ideologia per l'únic que han de servir, és per AJUDAR-NOS a conseguir-ho.