Perigord Noir

Feia temps que teníem pendent fer una sortida de cap de setmana llarg amb la La, a més a més, a la Mireioneta se li feia la boca aigua arrel d'una foto que havia vist en una revista de la zona de Canard, (ànec en francés), així que conjugant ambdues coses hem passat el pont de novembre en aquesta bonica zona del sud-est francés.

La pujada no se'ns va fer gens pesada i a primera hora de la tarda ja hi erem visitant la capital de la regió: Sarlat, un poble amb un casc històric medieval ple de palauets com el de la Boete, la Presidiale (antic tribunal) o el mateix ajuntament. Tots ells s'amunteguen entre carrerons estrets i bucòlics i tots els carrerons t'acaben conduint fins a una de les dues places, la petita, on hi ha la catedral i darrera seu la llanterna dels morts (un antic oratori que segons sembla va inspirar a Jean Nouvelle per fer la torre Agbar), per cert, a dins la catedral vam veure una placa a tots els fills del poble morts a la primera guerra mundial, cosa que es repeteix a tots els pobles de la zona. 

L'altra plaça, la gran, és la de  l'ajuntament i de l'esglesia de santa Maria, on hi ha l'estatua d'un noi amb una vista privilegiada del que és la plaça, i gairebé tot el casc antic. Per acabar vam fer la primera degustació del menjar típic de la zona, l'ànec, sigui en amanida o en blocs de foie (els primers) o en confit o magret (els segons). Acompanyat generalment de cavequois (formatge de cabra fortet).

Divendres vam fer rutilla per la part Nord del Perigord Noir, el dia a estones era preciós i a estones pluvisquejava. La primera parada, el petit poble de Saint Genies, ens va servir per saber el que ens esperava en aquestes visites, pobles de pedra groguenca o grisa preciosos, ben amagats entre una natura farcida de boscos i camps de blat (amb el que alimenten els ànecs i les oques). 

La següent parada va ser Saint Amand de Coly, on hi destaca la seva abadia, amb una portalada espectacularment alta i una nau tan alta, estreta i senzilla com maca. Després de dinar a Montingac vam parar a fer la foto obligada de la casa fortalesa de Reignac a Tursac (un palau mig excavat a la roca) i vam passar pel poble troglodita de la Madeleine. Després vam tornar a Sarlat on vam fer la visita guiada nocturna (una mica justa de qualitat la veritat).

 Dissabte tenia una parada obligada, el mercat de Sarlat, que és doble. Tot el poble s'omple de 'tenderetes' on es ven de tot, des dels típics productes de mercat fins als més típics pel turista, és a dir, els de denominació d'origen (foie, vins, lícors,...) i per altra banda, les inmenses portes de ferro (made in Jeane Nouvelle) que tanquen l'esglesia de Saint Mairie s'obren per oferir el mercat cobert de menjar dins del que va ser una esglesia. Després de firar-nos una mica (no ens vam passar) vam aprofitar l'altra rehabilitació feta per l'arquitecte francès a l'esglesia, un ascensor que et puja per sobre els típics sostres de Sarlat, fets de petits trocets de pissarra amuntegats un sobre l'altra i amb una pendent molt pronunciada. La vista és de conte, el problema és que no pots sortir de l'ascensor i les fotos són a través del vidre.

Un cop baixats i dinats, carretera per la part baixa del Perigord Noir, primer vam veure la bastida de Domme i les seves vistes espectaculars dominant la vall del Dordonya i després vam poder passejar pel pintorec poble de La Roque de Gageac, en un penya-segat, des d'aquí vam veure que es pot navegar pel riu tot divisant alguns del castells que hi ha per la zona (on n'hi ha un munt), però el temps no estava per 'tirar-se' a l'aigua, ho deixem per la propera visita a la zona. L'última visita va ser el castellde Beignac, espectacular per fora, dels de Joc de trons sense dubte, perfectament conservat amb el seu poble enmurellat al seu voltant, les seves torres, tot allò que fa que et teletransportis a l'època de cavallers i princeses. Vam tenir mala sort ja que per ben poc vam perdre l'última visita al castell i no el vam poder veure per dins, així que en quant es va fer fosc vam tornar cap a casa.

A Saint Amand de Colly vam estar parlant amb un senyor que ens va recomenar tres pobles, Rocamadour (del qual ja en teníem constància i potser per això no el vam anar a veure, a veure si l'any vinent...), Turrene i Collonges la Rouge, que són els dos pobles que vam visitar l'últim dia, on per cert, una pluja fina però constant ens va acompyar durant tot el dia. Turrene té una imatge de postal, s'eleva imponent sobre un turonet, els veus arribant per la carretera tot sortint d'una corva i t'agrada des del primer moment, després té una plaça al mig del poble on miris cap on miris, tot és maco.

Però per maco Collonges la Rouge, com diu el seu 'cognom', tot és vermell, des de les cases que donen a la petita carretera per on s'hi arriva, fins a la curiosa esglesia situada a baix del poble. Un d'aquells pobles turístics on anar-hi una estona paga molt la pena, tant que ens hi vam quedar a dinar i a passar la tarda com segurament feien els peregrins fa centenars d'anys tot fent el camí de Santiago abans de continuar el seu camí, i nosaltres, com els peregrins, vam continuar el camí cap a casa, un camí que va ser llarg i pesat, més de 600 quilòmetres amb pluja, de nit i un parell de caravanes fins arribar a casa. Tot i així, un cop descansats, valorem la sortida al Perigord com molt aconsellable, potser però, per cinc díes en lloc de quatre.