Dies com avui, per poc comuns, se'm fan molt extranys. Ens passa molt poques vegades, gairebé mai de fet, anar a llocs on jo ja hi hagi estat abans i que siguin nous per la Mireioneta.
L'excursió d'avui, ja l'havia feta, tot i que d'una altra manera...fa 10 anys! La vida canvia molt i les mateixes coses es veuen d'una manera molt diferent.
Fa 10 anys anàvem 5 amics apinyats en el peugeot 405 del meu pare, i tot i que el valle de los caídos ja el consideràvem 'fatxa', no recordo haver-ho sentit de la mateixa manera, potser llavors no hi havia la crisi d'avui en dia, potser jo sóc més conscient de les coses, potser llavors hi havia menys gent i no he sentit la irritació de veure a més d'un i de dos (i de tres i de quatre...) deixant flors a la tomba d'en Franco... que fuerte, que fuerte, que fuerte, com repetia en lletania una senyora al meu costat quan veia que era un nen qui ho feia.
De totes maneres, un dels nostres principis és que si viatgem és per veure qualsevol tipus de cosa, i aquestes coses serveixen per recordar (podríem haver perdut algun avi construïnt aquesta mole de pedra excavada a la roca) i per reflexionar.
Fa 10 anys entràvem 7 persones ràpidament després d'aparcar el cotxe al reial monestir de San Lorenzo del Escorial i fèiem a velocitat express el recorregut abans de sortir per tornar cap a Madrid. Avui hem pogut donar un 'mini-volteig' (a estones plovia) pel pintoresc poble del Escorial, que creiem que paga la pena. I la visita, torno al d'abans, potser sóc més gran, però he sentit més fascinació pels detalls, els tapissos, les pintures, les portes, els armaris, i òbviament els panteons i les basíliques. Potser diria que amb més criteri per dir m'agrada o no m'agrada, tot i que la nota general del monestir és excel·lent tant per dins com per fora.
L'excursió d'avui, ja l'havia feta, tot i que d'una altra manera...fa 10 anys! La vida canvia molt i les mateixes coses es veuen d'una manera molt diferent.
Fa 10 anys anàvem 5 amics apinyats en el peugeot 405 del meu pare, i tot i que el valle de los caídos ja el consideràvem 'fatxa', no recordo haver-ho sentit de la mateixa manera, potser llavors no hi havia la crisi d'avui en dia, potser jo sóc més conscient de les coses, potser llavors hi havia menys gent i no he sentit la irritació de veure a més d'un i de dos (i de tres i de quatre...) deixant flors a la tomba d'en Franco... que fuerte, que fuerte, que fuerte, com repetia en lletania una senyora al meu costat quan veia que era un nen qui ho feia.
De totes maneres, un dels nostres principis és que si viatgem és per veure qualsevol tipus de cosa, i aquestes coses serveixen per recordar (podríem haver perdut algun avi construïnt aquesta mole de pedra excavada a la roca) i per reflexionar.
I tot i que és difícil abstraures del que va significar el règim franquisme en general i la construcció del 'valle' en particular, la basílica excavada com un búnquer i la creu són impressionants, i les vistes de 'la sierra' impagables.
Fa 10 anys entràvem 7 persones ràpidament després d'aparcar el cotxe al reial monestir de San Lorenzo del Escorial i fèiem a velocitat express el recorregut abans de sortir per tornar cap a Madrid. Avui hem pogut donar un 'mini-volteig' (a estones plovia) pel pintoresc poble del Escorial, que creiem que paga la pena. I la visita, torno al d'abans, potser sóc més gran, però he sentit més fascinació pels detalls, els tapissos, les pintures, les portes, els armaris, i òbviament els panteons i les basíliques. Potser diria que amb més criteri per dir m'agrada o no m'agrada, tot i que la nota general del monestir és excel·lent tant per dins com per fora.
En resum, que no ha estat ni millor ni pitjor que l'anterior vegada, sinó diferent, el que sí ha estat clarament millor, ha estat que al mirar al meu costat hi tenia una persona que pensava força semblant a mi ;p.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada