De trobar cocodrils a buscar dofins

Ens hem llevat entre muntanyes, a l'hotel Amys de Voreppe, població a 15km de Grenoble però que ens anirà d'allò més bé perquè està al nus de carreteres entre Lió, Grenoble i Chambery. Aquest hotel, per 34€ la nit ens dona una habitació molt gran (on hi estem agust tots tres casi sense molestar-nos), això sí, amb mobiliari justet, amb wi-fi i pàrquing gratuït. El però que té és que fa calor dins l'habitació (obrint la finestra millora però llavors sentim els cotxes de la carretera... Això sí, les vistes dels Alps tan grans i tan a prop, valen molt més de 34€ (fins i tot veiem algun glaciar)

Com deia, després d'haver sentit ahir a la nit focs artificials pel 14 de juliol (no vam tenir forces per treure el cap a veure si vèiem alguna cosa). Avui anàvem cap a Grenoble pensant que hi hauria força ambient... i res tu, tot tancadíssim (devia ser dia de ressaca). Hem vist tan poc ambient com pocs dofins. Grenoble és la ciutat que dona orígen al Delfin francès, el successor a la corona, i en principi hi devia haber un munt en fonts, estàtues,... però encara els estem buscant!

A banda de gent i dofins, sí que hem vist una ciutat que ens ha agradat força, es nota moltíssim la seva situació en l'arquitectura ja que combina les cases franceses del Rosselló amb teulades d'alta muntanya, i el centre històric recorda als de centre europa tant, com als de la Catalunya nord.

Pel centre històric hem estat passejant gairebé tot el dia, tranquil·lament pels seus carrers, on, a diferència de Nimes, les botigues de disenyadors locals deixen pas a molt oferta de restauració (Grenoble és ciutat universitaria i es nota en el tipus de bar que hi ha), també ens hem perdut (HE ANAT SENSE MAPA!) per les seves places, i hem vist el mercat setmanal (on no hi havia les nous D.O. Grenoble), i la colegiata de sant Andreu, on en Pauilolo s'ha entretingut bufant ciris fins que hem dinat a la Table Ronde, el segon cafè més antic de França, d'aquells macos per dins i, segons sembla, amb molta història, personatges com Stendhal o Mussolini (quan era sociata), eren asidus del local. Nosaltres hem pagat 36€ per dos plats de carn amb amanida i patates, una coke, un tallat, de l'eau, i uns Raviole (raviolis gratinats farcits de formatge i espècies, típics de la zona) més un gelat per en Pauilolo.

Després de dinar hem creuat els jardins de la ciutat, amb uns 'columpios' última generació, i un jardinet amb vistes a la catedral ben mono, tot i que a la Mireioneta el que més gràcia li ha fet ha estat la gent que s'agrupava en una marquesina a ballar swing.

I els jardins ens han deixat a la porta del highlight de Grenoble, el seu telefèric, dos sèries de 5 bombolles que t'aixequen més de 250m creuant el riu Isere fins la bastilla de Grenoble i deixant unes vistes espectaculars de la ciutat amb els Alps darrera (bé darrera, davant i als costats per que aquesta ciutat sí que està ben rodejada de muntanyes). Anar i tornar costa 7€, però ha pagat la pena gairebé només fer-ho per la cara d'en Pauilolo 'volant' en una "bombolleta" (bé i les nostres mirant-lo també!)

Ja per rematar la visita (i amb un gelat cada un), hem repassat el centre fins arribar al Musée de l'Ancien Evéche, l'antic Palau Episcopal que actualment conté el museu d'història local (amb cripta inclosa al costat dels lavabos). Tot i així no hi hem anat perquè tinguem un espècial interés en la història de Grenoble ni dels dofins, si no perque de forma temporal hi ha una galeria fotogràfica de Doisneau anomenada Les Alpes de Doisenau, una sèrie de fotografies fetes a mitjans del s.XX als Alps (hi havia algunes de ben curioses, però l'exposició tampoc era una meravella).

Un cop vist això tornada cap el cotxe amb parada prèvia al museu de Grenoble, no per veure'l si no perque en Pauilolo jugués amb els cotxes a la plaça, mentre nosaltres preníem el sol en hamaques ben franceses i, un cop s'ha cansat (i dormit) cap a casa...

... cap a casa? sí, però no pas per l'autopista, si no per una carretera que creuava el parc natural de Chartress, amb unes vistes espectaculars però amb pocs llocs per parar-hi, un cop hem arrivat al poble vei del nostre, hem parat en un parc sota els Alps a fer un picnic que ha valgut per sopar i perque en Pauilolo fes les seves últimes corregudes abans de tornar a casa a veure el Rayo.

Bona nit!