Michael Kenna. El peso del aire

Platja, paella i exposició fotogràfica per la costa brava. Molt bon plà per un dissabte d'agost no? Doncs tot i que no va ser ben bé així, i van haver-hi modificacions, el dissabte passat va ser un dia molt agradable.

Vam sortir cap a mig matí amb una companya de foto de la Mireioneta cap a l'Estartit (que per cert, vol dir ES TER peTIT), i tot i una petita caravana, cap a la una ja estàvem tirats a la finíssima sorra d'una platja que, sincerament, no val gaire cosa. Ni la imatge de les illes medes, tot i sabent que són reserva natural (a l'igual que les roques del Montgrí) ho arreglen. A més a més, al estar el dia un pèl tapat i sobretot, la presencia de fitoplancton a l'aigua convertint aquesta en una bassa, el dia de platja se'n va anar a fer punyetes. Fins i tot ja no ens vam plantejar la idea d'agafar el nautilus per tal de mirar el fons marí.

Tot i que l'Estartit ens sembla més Lloret que el que s'enten per 'poble de la costa brava' (tenint en comte que l'Estartit no és municipi per ell mateix sino que pertany a Torroella de Montgrí) li vam donar una segona oportunitat. El dinar. I aquí va aprobar amb nota. El restaurant La Gaviota, davant de la platja, i sobre estovalles de tela, vam estar molt ben servits i vam disfrutar d'un menú de 22€ a base de raviolis de gamba de primer i entrecot o salmò de segon, tot molt bó i amb quantitat més que correcte, postres i beguda inclosa. El dia va remuntar de sobres.

Després vam anar cap a Torroella de Montgrí, un altre poble empordanès on també fan un festival de música a l'estiu digne de mencionar, doncs té un nivell similar a l'auditori, fora del nucli urbà, on hi ha l'oficina de turisme. Allà ens van dir que al castell de Torroella, que domina tot el poble i símbol de la unificació dels comtats catalans, no s'hi pot arribar amb xancles de platja. Per tal ens vam centrar en recòrrer el centre del casc urbà on, dins d'espectaculars palaus del s.XVII hi ha força galeries d'art. Una, la de Michel Gunev, hi havia el que era el motiu principal de la visita. Les fotos de la col·lecció 'El peso del Aire' de Michael Kenna. Les expertes van dir que són fotogràfies analògiques amb un temps d'exposició molt elevat, el que li dona aquest contrast tan peculiar.

També vam tenir temps d'entrar a la impresionant casa indiana de la fundació Mascort, on hi ha una col·lecció de mobles, eines, llibres i ceràmica dels segles XVI-XVIII a l'alçada de la casa i el palau Solterra de la fundació Vilacasas on. tot i no entrar, el Palau ja ens va semblar espectacular (al més pur estil del museu Picasso de Barcelona).

L'últim pas va ser arribar fins el Palau Lo Mirador, allà on va nèixer el poble i entrar a l'esglèsia de Sant Genís per tal que, com ja és una tradició, en Pauilolo hi posés una espelma (tot i que aquest cop en vam posar dues).