Trobades i presentacions a Tavertet

El Francesc és un 'tio' especial, desperta odis i passions a parts iguals. El que està clar és que no et deixa indiferent però que, salvat l'obstacle del caràcter, que envers a mi sempre ha estat autènticament familiar, el considero una de les persones més influents i importants de la meva vida. El que no es pot discutir és que intel·lectualment és un fenòmen. Una persona a la que el cap li va a mil per hora, dominant infinitat de camps professionals i culturals amb opinions, molts cops discutibles, però sempre raonades.

La meva relació amb ell ha estat especial, d'ell cap a mi des de que el vaig veure presentar La Estadística en la industria farmacéutica, sent jo becari del servei d'Estadística de l'Autònoma, a modus de gurú-planer i, de mi cap a ell, probablement des del mateix dia que em va contractar i em va tutelar com el fill que no ha tingut.

Tot això ha fet que un cop els nostres camins laborals es separessin després de deu anys fantàstics pel que fa a la nostra relació (i amb això em refereixo a tot el que he aprés, gaudit, rigut i, fins i tot discutit, i hem discutit molt i a vegades molt fort) ens hem continuat veient i, en certa manera col·laborant.

I a partir d'aquí expliquem una nova trobada, al seu fals retir espiritual a Tavertet, el lloc escollit per presentar-li, i d'aquesta manera també fem la presentació oficial al bloc, del quart viatger! l'Aranete!!! el que ens ha fet estar parats tooooooot el més d'octubre i que farà que estiguem 'out' pel que fa a sortides/viatges els propers mesos/anys. Però és que ara el que toca és gaudir de ser 4.

La visita va ser senzilleta, vam sortir pel matí direcció Tavertet on abans de trobar-nos amb el citat Francesc i la seva inseparable, la Laura, la qual es mereix els mateixos piropos que el seu marti més el de santa pel fet d'aguantar-lo fa més de 45 anys, parem un parell de cops per mirar el més característic d'aquest racò del planeta, els cingles sobre els pantans de Sau i Susqueda i les impresionants vistes panoràmiques.

Tavertet és un autèntic cul de sac, poble aillat fins els anys 50 ha mantingut una vila petita, harmoniosa i bonica, deixant construir poquet i en sintonia amb el ja existent i l'entorn. I pel fet de ser un poble petit i ja passejat en l'anterior visita, precisament fa 3 anys per presentar 'al tercer viatger', el que ara ha passejat damunt de la seva bicicleta sense pedals, va fer que un cop tots junts la passejada fos molt més curta. D'entrada molt més directa fins el mateix restaurant can Baumes de l'altre vegada, on vam dinar al mateix reservat i igual de bé, tot i que no podem dir el preu perquè igual que l'altre cop no ens van deixar pagar, de totes maneres, dir que el menjar és exquisit... primers a base de cigrons amb botifarra (uns cigrons com no els havia assaborit mai) i raviolis i de segons, cua de bou, ànec i filet de porc doruc (que semblava vedella), de postres, va destacar especialment el flam de taronja i el gelat de gengibre i mel amb mató.

Ja de tornada i amb la temperatura baixant, només passejem per fora de l'esglèsia de Sant Cristòfol, a petició express d'en Pauilolo, frustrada per la impossibilitat de posar espelmes però que finalment li va agradar perque va poder caminar per tota la canal de fora. Pels adults és interesant per tal de gaudir des d'un nou punt de les vistes i com a aspecte més fetitxista, per guardar la sepultura del filòsof Raimon Panikkar, afincat a la vila.

Per acabar la visita fem un últim cafè, o en aquest cas una mica de whisky de Malta envellit a França (d'aquells que el Francesc guarda per disfrutar d'aquests moments), i és que és perfecte per acompanyar una bona conversa a dins d'una casa de muntanya, envoltats d'un paisatge meravellós. Un d'aquells moments que formen part de la idea de viatjar, moments que ho completen. Especialment si és amb persones tan riques a nivell intelectual com els nostres interlocutors, que ens expliquen des dels cotilleos del poble fins a teories Bayesianes però que, al sortir al carrer passejant davant d'una espectacular posta de Sol, saluden i la fan petar amb tots els seus veins com el que són, dos avis educats.

Nosaltres agafem el cotxe i tornem cap a casa del que considerem una visita plena, típus 'el convidat'. No ens ho diem però segur que la Mireioneta i jo pensem el mateix... ojalà de grans ens assemblem en moltes coses al Francesc i a la Laura.