El PhUSE és el congrés de programadors estadístics més important d'Europa, més de 500 frikis parlant de SAS, R, CROs, transparency data... i com a bon friky ,més que bon programador, he tingut l'oportunitat d'anar-hi.
Tot i així, no
parlaré del congrés, per això hi ha altres fòrums, parlaré del cap de setmana
abans de començar, un cap de setmana deliciós gaudit amb la Mireioneta i en
Pauilolo a Londres, la ciutat que ha acollit la conferència aquest any, una de les
nostres ciutats preferides a la qual feia 5 anys que no hi anàvem. Massa
temps...
Vam sortir amb el
vol de EasyJet de les 19:40, un vol que conec molt bé de
quan la Mireioneta vivia a Londres, i com ja suposava, va sortir amb retràs.
Tot i així, l'avió (que per la Mireioneta i en Pauilolo va costar 180€, el meu
estava pagat) va recuperar part del temps perdut durant el vol. Tot i així,
esperant maletes, agafant el Gatwick Express (31 lliures anar i tornar, en Pauilolo gratis i
un sevidor pagat), arribar a Victòria Station, agafar un taxi (25 lliures) fins a la
zona de Queens Park va fer que arribèssim a les 23:30 hora anglesa a la
guesthouse, molt cansats i amb en Pauilolo en braços ja que a ell sí que la son
el va vèncer. Ens vam ficar al llit al moment.
Dissabte va ser
el dia fort, de la guesthouse poc a dir, casa Victoriana per fora, la
nostra habitació era petita, cutre i molt justa, a banda de desperfectes greus,
alguna puça, la porta no tancava i la dutxa era poc més que una mànega d'aigua, i el pitjor, cara, 85€ la nit, un timo.
Després agafem el
metro amb les nostres oister's (els nens no paguen fins els 11 anys) i notem
una diferència important amb fa un lustre, està molt més net, els Jocs Olímpics
del 2012 va fer coses com aquesta suposem. Anem directament fins a Embankement
i allà comença l'espectacle de veritat.
Sortint de
l'estació els grans ja ho intuim, però és girant el primer carrer quan en Pauilolo ho veu de cop. El London Eye majestuós davant seu, salta i s'emociona,
i nosaltres amb ell, ens hi apropem corrents cap a ell i clar, arribant al riu,
des de sota d'aquesta nòria inmensa que veiem a l'altra banda del riu... el Big
Ben, més salts, més felicitat, aquella felicitat en la cara d'un nen.
Després passem a
la nòria, hi ha molta cua però es passa ràpid i de cop estem sobrevolant
Londres, el parlament amb el Big Ben, St Paul, el Shard, un edifici amb
oficines i un hotel Shangri-La, que resulta ser l'edifici més alt de l'Europa
Occidental, el riu, tot, Londres és brutal.
Al baixar tenim
una sensació de pau interior, de tenir els deures fets i és que estar 5 anys
sense veure Londres és casi una falta. Passegem sense romb, creuem el riu i
arribem al Clarence, un pub cèntric i molt maco on en
Pauilolo es menja el primer fish and chips de la seva vida, completem el dinar
amb aigua, dues cokes, un pastís de carn, un plat de peix, dues boles de
gelat i un apple crumble. Com tot a Londres, caríssim. 62 lliures.
Dedicim agafar un
bus fins a Covent Garden, el 24, però com veiem que el tute que ens hem fotut
de caminar entre edificis monumentals al llarg del dia li està passant factura
a en Pauiololo decidim pujar fins a Camden, Trafalgar Square i Covent Garden
estan a petar, ho veiem des de la primera fila del pis de dalt dels típics busos
de dos pisos. Al arribar a Camdem veiem que el mercat està tan o més petat que
el centre de la ciutat, suposem que un dissabte d'octubre amb sol a Londres ha
de produir aquest efecte, tothom al carrer! Com en Pauilolo s'ha
adormit, i nosaltres Camdem ja ho coneixem, doncs anem fins al final de la
línia, a Hamstead un dels barris pijos de la ciutat.
Allà, fem un 'starbucks' fins que en Pauilolo és desperta, no
recordo el preu, però al canvi no surt tan car comparat amb la resta de coses.
Un cop tots activats, fem una ràpida passejada entre les cases,
cassasses més aviat, de la zona, on és veu que fa un parell d'anys es va
arribar a vendre una per 50000000 de lliures.
Tornem a agafar el 24 i reculem fins a Trafalgar Square, és
fosc quan hi arribem, ha baixat el volum de gent però encara n'hi ha força, li
donem la volta i ens emportem una petita desilusió al veure que la National
Gallery està tancada i no podrem veure els girasols. En Pauilolo però, amb els
lleons de la plaça i un gall blau que hi han posat no sabem perquè en té prou.
Nosaltres passejem pel SOHO fins a Covent Garden on
esperàvem veure un pis de vidre que han posat al mercat, però no tenim sort ja
que no el trobem. Tot i així, veure aquest mercat ja val la pena.
Acabem el dia sopant al Thai Pod, allà mateix a Covent Garden, unes gambes, un
pad thai, uns noodel i un curry amb arrós i aigua per beure, tot molt bò i molt
autèntic i no excessivament car (però no barat) 42 lliures.
Ja diumenge el dia ens continua somrient amb bon temps,
deixem la guesthouse sense veure en cap moment als nostres amfitrions i ens
canviem a l'hotel que m'acollirà durant el congrés. Desprès passejem fins la
Torre de Londres la qual veiem desde fora i ens sorprenen agradablement dos
aspectes que o són nous o no havíem vist mai. Un camp de les típiques roselles
vermelles sota les muralles i una escultura de filferro de lleons, tot molt
maco, bucòlic i en certa manera patriòtic, però un patriotisme poc caspòs.
Rematem la zona veient i fotografiant (com no pot ser d'una altra manera) el pont
de Londres, aquell pont tant barroc i maco, el que espero algun dia veure com
s'obre la carretera per a que passi un vaixell per ell.
Un cop arribats
al banc central, allà on l'escena de Mary Poppins, agafem el metro fins el barri
de Borough, no per anar al mercat si no per anar a un lloc on descobrir alguna
cosa nova de Londres, i ens hi arribem a Trinity Church, una esglèsia on assaja
l'orquesta filàrmonica de Londres. El lloc i el barri ens encanten, després de
Queens Park i Hamstead, llocs molt agradables, aquest té un punt especial, i
decidim que el dia que vinguem a viure aquí, aquesta plaça podria ser casa...
qui sap!
El temps s'acaba
i després de fer de models per en Pau amb l'esglèsia darrera, agafem un bus que
ens porta, tot deixant-nos veure tant el London Eye com el Big Ben per última
vegada abans d'arribar a Victoria Station, on la Mireioneta i en Pauilolo, tot
i passar algun 'apuro' degut a una avaria en la línia elèctrica, poden agafar el
tren per arribar a l'aeroport i tornar cap a Barcelona, .
Com a conclusió,
Londres mai falla, sempre està a un nivell excelent, especialment si no plou
(cosa difícil) i després de tant de temps sense anar-hi, casi podem dir que ens
hem tret un pes de sobre.
Adéu Big Ben, adéu, fins aviat
Pauilolo, al bus tornant cap a Victoria Station
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada