Creuant Macedònia

Hem fet servir 3 dies diferents per creuar el país de punta a punta, es pot fer molt més ràpid, pero ja que hi érem... Doncs hem anat fent parades per descobrir i aprendre quelcom més de la Macedònia profunda.

Vam deixar Ohrid i ens vam enfilar per una carretera frondosa on vam gaudir molt del paisatge, molt poc del paviment i encara menys de com condueixen els locals fins arribar a Prilep. 

Prilep té un casc antic turc petitíssim però agradable per una passejada, potser al ser dissabte encara hi havia més ambient al carrer, però el millor era veure un munt de macedonis en la seva vida de diari, així que de monuments a destacar poca cosa, la torre del rellotge, les ruïnes d'una mesquita i d'una muralla turques i para de comptar. Això sí, de tot, on més disfrutem és al mercat de verdures, farcit de menjar i de gent.

Després de passejar pel centre vam anar a les afores de la ciutat, el primer detall va ser veure els milers de plantacions de tabac arreu, i, no només això, si no les fulles de tabac assecant-se arreu de les façanes de moltíssimes cases, i és que la fàbrica de tàbac és un dels motors econòmics de Prilep.

Dels monuments 'extramurs' del poble, vam veure la fortalesa en ruïnes desde lluny i ens vam arribar sense entrar a l'església de l'arc àngel, on sí que vam 'peregrinar' va ser al monestir de Treskavec. 

Preparant el viatge no quedava gaire clar com era l'accés, semblava que era difícil i per una carretera parcialment asfaltada (i on no ho estava tenia molta tela) ara ja podem dir que, deu fer molt poc que s'ha fet, pero s'ha pavimentat tota la pujada. Això si, la carretera és la que és, fa molta pujada, estreta, amb corbes i sense baranes, però anant tranquil no té cap dificultat. A més, les vistes ho compensen. 

Un cop a dalt, o millor dit al pàrking, perquè des d'on deixes el cotxe encara has de fer una pujadeta fins el monestir, que a 33 graus és fa més llarga del que és. En Pauilolo un jabato. En definitiva, que quedi clar que està on Deu va perdre l'espardenya, i qui arribés aquí al segle XV era per no tornar-hi. 

El monestir devia ser precios. Ara mateix està en ruïnes, perquè ja ho estava i un incendi l'any 2010 l'ha acabat de massacrar. Tot i que pots passejar-te tranquil·lament per les obres, l'únic decent i força conservat es l'església, la qual és espectacular, fins i tot a mi els frescos em van semblar mes macos de l'habitual!

Un cop vist, vam desfer cami fins a Prilep i allà vam continuar el camí, un camí que guanya alçada fins els 1000 m.s.n.m, però perd la frondositat del matí, i un cop a dalt, comença una baixada llarguíssima atravessant vinyes fins a Veles, següent parada del viatge. Just al mig de Macedonia. 

Ahir, dia de relax total, potser perquè estem al 'hotelarro' del viatge, potser perquè la zona tampoc ofereix grandíssims atractius, potser perquè hem arribat a 39 graus o en definitiva perquè també estem de vacances i ens va donar la gana. 

Després d'esmorzar vam baixar a la sala de jocs de l'hotel, on fins i tot hi ha un llit elàstic! A les 10 vam anar a la piscina, que ja picava un Sol de 1000 dimonis, i allà hi vam estar fins que vam tenir gana, vam dinar allà mateix, i un cop dinats, més piscina fins avorrir-nos, i un cop avorrits de la piscina, al parc de l'hotel. 

Així cap a quarts de 5 sortíem a fer turisme cap a la zona de vinyes del país, ara bé, tenint present que amb els nanos no ens venia gaire de gust fer la típica visita a una bodega, hem passat les típiques i fins i tot ens hem apropat a l'entrada d'una de més petita, Villa Maria, pero més que res per fer fotos del paisatge. 

Hem travessat Demir Kapija fins arribar al fenomen geològic que li dona nom, Demir Kapija en turc vol dir porta de ferro, i el nom ve d'un pas molt estret que forma la gorja del riu Vardar. Entre dos túnels quedes enclavat en una obertura entre muntanyes, com si estiguessis dins d'una olla d'uns 50 metres de diàmetre i varis centenars de metres d'alçada. Certament, si et pares i t'ho mires és curiós, i com a punt estratègic ha de ser la bomba, ara bé, si no hi surtís a la guia segurament ni te n'adonaries. 

Vam acabar de fer turisme passejant per Demir Kapija i per Veles (del primer ni tan sols vam baixar del cotxe) però ens van semblar força tristots així que ho vam liquidar ràpid i vam tornar a l'hotel on la sala de jocs ens esperava per a fer l'última partida abans d'anar a sopar... Al costat de la piscina!

Avui finalment hem pres la decisió sobre si visitar Melnik o no, ja no ho podíem allargar més perquè era avui o mai. Finalment ha estat NO. Podem argumentar que ens feia cosa apropar-nos més a la frontera de Macedònia amb Grècia però bàsicament ha estat que era una pallissa de cotxe (encara més) i pels nens podia ser una tortura. Així que Melnik serà un d'aquells llocs que deixes per 'quan tornem a Bulgària' ;p

Per compensar aquesta 'decepció', hem començat el dia com el d'ahir, és a dir, esmorzar a l'hotel i piscina fins dinar i després de dinar cap a Bulgària falta gent. 

Hem atravessat la Macedònia més profunda. Al principi un paisatge àrid, una planicie en alçada molt basta, on estant construint una carretera que creiem millorarà molt les connexions de Veles. Després, pobles i més pobles fins arribar al port de muntanya que fa de frontera amb Bulgaria. I passant la frontera, l'últim detall agradable de Macedònia, un país que del que si bé ens va sorprendre Skopje i ens va meravelar el llac Ohrid, però que a nivell turístic poc més pot oferir, el que més ens ha agradat (juntament amb el llac) ha estat el tracte que hem tingut pràcticament amb tothom. A nivell humà, per nosaltres, Macedònia es mereix estar a la UE. 

I recuperant el fil del viatge, el detall ha estat el policia de l'aduana, el qual, encara ens ha donat conversa (en un italià molt bo) sobre el pais, preguntant-nos si ens havia agradat i que esperava que hi tornèssim.

Nosaltres també ho esperem.