El llac Ohrid

El llac d'Ohrid és un d'aquells llocs que trobes planificant viatges del qual un 98% de la gent no deu haver sentit mai a parlar (tu inclós) però que un cop comences a preparar un viatge cap al país on es troba tens la sensació que es un must. Ohrid, poble i llac, són patrimoni UNESCO, a més a més, el llac és un dels 3 llacs primigenis del planeta, amb el Baikal i el Titikaka, aigües transparents de fins a 22 metres de profunditat, frontera natural entre Macedònia i Albània... I a banda de totes aquestes dades objectives, un lloc esplèndid on hem quedat encantats d'haver-ho visitat.

Les primeres imatges que vam tenir d'Ohrid seguien en harmonia amb el paisatge 'toscanil' amb el que entràvem el dia anterior, la fortalesa del s. X a l'horitzó i l'església de Sant Erasmus (fa gràcia lligar les paraules Sant i Erasmus) enclavada a la roca prometien molt però... un cop passades, l'entrada al poble ens va espantar una mica, i és que Ohrid, fora del casc antic és una mica... Blanes? Lloret? Castelldefels? Cadascú que posi el poble que vulgui. 

Fins que no vam arribar al nostre apartament i vam veure les vistes del poble i el llac no vam quedar tranquils, i potser ni tan sols llavors, perquè quan vam sortir a sopar la cosa no va millorar gaire, tot i que ara ja sabem que no havíem arribat al casc antic. 

Un casc antic que ahir tocava explorar, feia molta calor així que vam decidir caminar i mínim possible i mouren's pel casc antic en cotxe. Vam posar a prova l'embragatge del cotxe tot ficant-nos pels estrets, empinats i empedrats carrers del centre amb ell. Tela marinera, si tanco els ulls encara veig la furgoneta passant a mig dit del Focus. Però ens va servir per fer-nos una bona idea de com és l'orografia del poble i arribar sense patir cap deshidratació a l'amfiteatre romà (actualment en funcionament per concerts) i a un dels punts estrelles, l'església de Sant Joan de Kaneo, una església petita pero en una situació privilegiada, amb la particularitat de que en aquest lloc es va crear l'alfabet cirilic. A més a més vam poder veure el cami de ronda farcit de petites i esplèndides platjetes que recorre la badia d'Ohrid.

Vist això vam tornar a 'casa' a dinar i a refrescar-nos, evitant així les pitjors hores de Sol. Un cop en marxa de nou, i com que encara feia calor, vam decidir fer una passejada en barca per la badia. Vient des d'un altre angle el que abans havíem vist des de dalt, a més de gaudir de la transparent aigua del llac, tan nítida que permet veure entre d'altres coses, una autèntica jungla per sota de la barca. 

Però hi ha dues coses de les que vam gaudir encara més, la tranquilitat i la pau d'estar al mig del llac i de la companyia del nostre capità, amb el qual vam petar la xerrada una bona estona, vam parlar sobre el llac, el poble i Macedònia en general, ens va dir que les coses no estan bé, que un sou normal són 350€, que la seva dona és metge i guanya 450€ al mes. Per a ell, com per a molts macedonis, la solució creu que és entrar a Europa i aguantar 30 anys més i potser ni així perquè, 'mira Grècia, bancarrota', diu. El seu fill està fent un màster a Toronto, ell li va dir que hi anés i que no tornés, que es busqués la vida allà. Paraules dures la veritat, a mi com a pare em posa la pell de gallina, i sobretot, perquè en el fons, el capità creu (i sap) que hi ha moltes coses a Ohrid que no tindrà a Canadà. 

Per cert, tot això en un anglès molt bo, com el de moltíssima de la gent amb la que ens hem trobat, ens havien 'amenaçat' que la comunicació seria un problema, doncs de moment, tot el contrari., fins i tot hem corroborat el mite amb una caixera del súper que parlava castellà... après mirant Telenoveles!!!

(una mica més d'història d'Ohrid i del llac explicada pel nostre capità a la bbc)

Un cop vam sortir de la barca, ja amb el Sol més baixet, vam passejar pel centre fins l'hora de sopar, fent part dels carrers pels que havíem conduït pel matí i d'altres de nous. El casc històric esta bé, és maco però, per nosaltres, li falta un punt per ser 'top', com si s'hagués de conjuntar, és més maco veure'l de lluny que caminar per dins, com un quadre impressionista. Les que sí que són maques son les diferents esglésies que guarneixen el barri i, un altre cop, el passeig al llarg del llac. 

Ja fosc el passeig marítim s'anima amb artesans i tenderetes, nosaltres amb els nens i cansats ho veiem de refiló abans de tornar a casa. 

Avui hem baixat fins la part sud del llac, allà on hi ha la frontera amb Albània, teníem temptació de passar-hi però finalment hem desistit en bé de tenir un dia de més de relax. 

La carretera que et porta és d'aquelles maques per conduir, revolts i canvis de rasant agradables de fer, tenint el llac a tocar a un costat i les imponents muntanyes del Parc Nacional de Galicira a l'altre.

Així hem arribat a un dels monestirs més importants del país, Sveti Naum, enclavada en un recinte preparadíssim pel turisme on, deixant de banda l'entrada i alguna part reconstruïda del mateix monestir, fetes de cartró-pedra, la resta està molt bé, i sobretot molt bé de preu. 

Al entrar hi ha una zona verda molt arreglada que separa les botigues de souvenirs (cutres) de la 'platja' del llac. Després hi ha la zona de restaurants i de les barques que et porten cap a dins del parc natural per veure les fonts que nodreixen el llac, això està bé, pero es el menys espectacular. L'excursió en barca és de 30 minuts però es al·lucinant, l'aigua es ultra-transparent, tot ple de vegetació, ens vam sentir d'un documental de televisió, realment considerem això un imprescindible del viatge.

Havíem llegit que hi ha uns barquers oficials i uns altres de pirates, pel tema que s'ha de controlar l'accés al parc natural en quant al numero de persones. No tenim clar quin tipus hem agafat ja que no veiem cap diferència. El nostre ens ha fet el recorregut a nosaltres sols i d'una manera molt amena, estil al nostre capità d'ahir, pero sent un noi més jove ho ja fet mes distés. 

I per acabar el recorregut turístic al final hi ha l'església monestir de Sveti Naum. El monestir ara és un hotel així que només hem entrat a l'església, com totes però una mica millor, un pèl més gran, amb uns frescos molt millor conservats i, en especial, que hi ha el mausoleu del Sant en una petita sala en la que segons la llegenda si poses l'orella sobre la pedra que fa de làpida, pots sentir el cor del Sant bategant encara avui dia... i de propina li pots demanar un desig!!!

Una altra de les atraccions estrella de la zona és que hi viu una colònia de paons campant pel recinte, certament li dona el seu punt, i per distreure als nens van de conya. 

Un cop dinats per fi ha tocat el que en Pauilolo esperava tot el dia... el bany al llac! Hem aprofitat el moment de més calor per agafar dues hamaques a l'illa més petita del llac. La part còmica ha estat arribar-hi, un cop allà hem estat més de 3 hores banyant-nos en una aigua espectacular, sense sal ni onades i amb una vista espectacular, això si, l'aigua, segons on era calenta pero segons on... tot el contrari, i el sòl del llac és d'unes pedres que com a poc diríem que punxen.

Cansats del bany, si és que algú es pot cansar d'estar com hem estat aquesta tarda, reculem cap a casa, els nens s'han adormit al cotxe així que hem aprofitat per aturar-nos a fer fotos allà on ens ha semblat que hi havia bones vistes del llac abans de recollir-nos a casa on hem sopat tot mirant per penúltima vegada la badia Ohrid.  L'última serà demà quan marxem cap a la propera destinació del viatge. Tot i que ja estem pensant en quan hi tornarem perquè Ohrid ens ha semblat una autèntica meravella, bueno-bonito-barato elevat a la màxima potència i amb un turisme encara escàs.