Skopje > Sofía

Fa una estona li preguntava a la Mireioneta si li havia agradat més Skopje que Sofia, m'ha respost que NO, argumentant que la 'vibra' de Sofia li va agradar molt.

Tot i tenint raó, Skopje ens ha sorprès moltíssim. Com deia el coleccionista de ciudades, la ciutat en si mateixa ja és de trivial. Capital  de Macedònia? I és que nosaltres mateixos poc, per no dir res, sabíem d'aquesta ciutat. Ara ja podem dir que en sabem una miqueta més. 

La primera imatge d'Skopje és la creu de ferro de 66 metres d'alçada, la més alta del món (o això diuen), la vam veure ahir arribant en cotxe desde l'autopista, i avui ens ha acompanyat tot el dia. Fa 66 metres perquè es divideix en trossos de 33 metres, l'edat de Crist. 

La següent cosa que ens va sorprendre, encara abans d'estar instal·lats a l'apartament, van ser els busos, copiats dels mes coneguts del món, els de Londres, vermells, de 2 pisos i amb un toc vintage. L'explicació deu ser que l'estat de Macedònia es molt nou, (és independent des del 1991) i moltes coses són recents, i copiades (a lo barato) dels clàssics. Inclús diríem que la casa on resideix el primer ministre s'assembla de manera sospitosa a la casa blanca. 

La primera parada del dia ha estat a la casa-museu de la mare Teresa de Calcuta, que tot i ser de pares albanesos era nascuda a Skopje. La casa és molt eclèctica, m'atreveixo a dir que a ella no li hagués agradat gens ja que sembla més feta per a un personatge del cor macedoni que per a algú que va entregar la vida a ajudar a la gent. 

El mes curiós, o potser no perquè estava cantat degut a que Skopje no és gaire gran, és que ens hem retrobat als catalans amb els que vam sopar a Sofia. Després de xerrar una estona amb ells ens hem citat per a les 13 quan havia de sortir el bus turístic. 

Hem continuat fins la plaça de Macedònia, màxim exponent d'un dels principals problemes que té la ciutat actualment, l'especulació. I és que s'estan construint d'una manera 'luxuriosa' una sèrie d'edificis oficials, públics i estàtues arreu totlament innecessaris per la gent, i segons sembla finançats per fons europeus. De tal manera que alguns s'estan fent rics mentre que molts altres passen gana pels carrers d'Skopje. Oficialment es justifica com que són necessaris pel gran anhel del pais, entrar a la UE, però recorda, i molt, al que hem patit a casa nostra recentment...

Passant per alt aquest 'petit' detall, el lloc és espectacular, agradable i curiós de veure. A més a més l'estàtua central d'Alexandre Magne, perdó, del guerrer a cavall (és que aquests macedonis estan plens d'embolics, la història amb Grècia  millor buscar-la a la Wikipedia) amb la font russa és impactant. A en Pauilolo li ha agradat tant que hem perdut el nombre de vegades que ha passat entre els raigs d'aigua per tal de jugar i refrescar-se (on diu refrescar-se llegir quedar-se xop, pero amb 34 graus es perdona). 

Després d'una primera i breu incursió a la carsija (barri turc) per dinar, hem tornat per agafar el bus turístic. Els nostres amics catalans ja hi eren i ens han dit que s'havien equivocat i que el bus no passava fins les 5 de la tarda. Ens hem acomiadat ja que ells continuaran el seu viatge cap a Sèrbia i per a la tarda tenien previst uns altres plans. Nosaltres hem anat al Mall que hi ha al costat de l'arc de Macedònia on hem comprat les samarretes de futbol pels nens (i la de bàsquet pel nen gran) per a la nena, ja fora, el llibre del petit príncep en macedoni. 

Després d'un merescut cafè, ens hem dirigit a explorar el barri turc. Ens ha agradat, és com el de Sarajevo (de fet és del mateix arquitecte) però s'ha modernitzat molt més que el de la Bòsnia, entre això i que és més petit, sense desmereixe'l, ens quedem amb el de Bòsnia. Això si, la Trinitat formada per la Kale (fortalesa del s. VI), la mesquita del Pasha Mustafa i l'església d'Sveti Pass és un punt a favor d'aquest. 

A les 5, i per fer un break hem fet el circuit del bus turístic. Ha passat per llocs que ja havíem vist i per d'altres més llunyans als que no hi haguèssim arribat caminant, com el cementeri francès, l'estadi nacional o la casa del primer ministre, però sobretot hem gaudit d'una manera tranquila de la ciutat i amb una explicació molt amena. Paga molt la pena. 

Un cop fet el tour, hem tornat cap a casa. De camí ens ha sorprès un toro com el que hi ha a wall Street i clar, hem hagut de fer les fotos de rigor. La penúltima aturada ha estat al museu de la ciutat, la que va ser l'estació de trens més grans dels Balcans va quedar destruïda per un terratrèmol, ara, reconvertida en museu, ha deixat sense funcionar el rellotge original que hi havia a l'entrada, que es va aturar a les 6:17, l'hora del seisme, i l'hora a la que hem passat nosaltres.

I deia penúltima aturada, perquè l'última ha estat al parc de davant de casa on els nens s'han desfogat una estona abans de pujar a preparar-nos per un sopar que ha estat espaterrant i la millor manera de dir-li adéu a la capital de Macedònia