Estava sent un viatge rodó. Tot estava sortint de perles i fins i tot enteníem haver vist força gent amb un heretat caràcter comunista, reflexat principalment en el tema serveis... lentitud, deixadesa, plats portats de qualsevol manera. Clars exemples la cara de la del cafè Arena a Plovdiv o el nostre 'amfitrió' a Sozopol... No ens podíem queixar en excés, de fet gens perquè això del caràcter era una cosa que ja ens esperàvem i no deixava de formar part la cultura que estàvem coneguent en aquest viatge. En resum, que tot anava perfecte. Tot anava perfecte fins que vam baixar del maleït bus turístic.
Un cop a Romania, i fins arribar a Bucarest ens vam trobar un país tan o més rural que els anteriors. Tot va canviar radicalment quan el nostre xofer ens va dir que ja estàvem a Bucarest, doncs ens va rebre una àmplia avinguda amb edficis comuinistes a banda i banda. Primera gran sorpresa, estaven pintats en bona mesura, mostrant una apariència molt més agradable que la del seu unicromat gris original.
Pero anem per pams...
Vam entrar a Romania d'una manera molt xula, en cotxe, creuant la frontera natural que forma el riu Danubi. Tot i que la part romanesa del pont està en obres, vam tenir sort ja que no vam estar gaire estona aturats, de fet ens va anar bé per contemplar el riu i fer-li fotos tranquilament.
Ja a la plaça Unirii, des de la que divises mirant cap a una banda el símbol més important i impactant de Bucarest, el parlament i girant el cap 90º el carrer Alexandrova, artèria principal de la capital romanesa, hi ha centres comercials i botigues 'capitalistes' arreu, una senyal que ens va acompanyar durant la visita. "L'occidentalització" de la ciutat.
Un cop instal·lats vam sortir a passejar per la ciutat amb calma. Primera parada, el parc Izvor, al costat del Parlament i, on, suposem que a mode d'imitar al mateix i la seva grandiositat hi ha un parc infantil brutal, per nosaltres no arriba al mític Gulliver de València però està a la seva alçada.
Els nens van passar una estona molt divertida i quan estaven ben desfogats vam continuar el passeig fins arribar a un altre parc, el de Cismigiu, un dels mítics i més grans de la ciutat, on a banda de més parcs infantils hi ha un llac estil del parc de la Ciutadella i un míni-zoo amb ànecs i una col·lecció de paons digna de veure. Aquí vam contemplar uns d'albins preciosos.
I després de la mini-ruta de parcs vam començar la monumental, vam arribar a la plaça de la Revolució passant entre els primers edificis monumentals del dia (sense comptar l'omni-present Parlament), un cop allà ens vam aturar una estona, va ser un d'aquells moments especials, aquella sensació a la panxa pel fet d'estar en un lloc històric, però d'història recent, veient amb els teus ulls aquell edifici que recordes vagament de quan eres petit i sortia per la 'tele', ja que allà va ser on el poble romanés es va revoltar contra el dictador comunista Caucescu, cansat d'ell, en una revolta que va causar morts civils mentre el dictador s'escapava en helicòpter però va conduïr al poble a la llibertat que té avui dia.
Actualment l'edifici encara és una seu governamental. A la plaça, un 'peculiar' monolit recorda el fet, sota del mateix vam visitar una exposició urbana tan curiosa com el monolit abans de continuar el passeig pel París de l'est, sobrenom que tenia Bucarest a principis del s.XX.
I és que Bucarest manté una sèrie gairebé infinita d'edificis monumentals espectaculars com són els ateneus de Bucarest i el Romà, actualment un hotel Hilton i una galeria d'art respectivament. També es nota aquesta 'influència' en la quantitat de restaurants amb noms i estil francés, de fet en vam triar un per acabar el dia.
I va arribar dimecres, el maleït penúltim dia del viatge. Vam començar vorejant el parlament, la 'caseta' que en Caucescu es va fer amb els diners del poble, el segon edifici més gran del món, una obra que no et deixa indiferent. Sense pensar en tot el que va significar no és un edifici lleig (que no vull dir que sigui una meravella) ara, realment té tela la història, s'ha d'estar molt malament per, ni tan sols, tenir la idea de crear una bestiesa de tal magnitud amb els calers d'un poble que passa gana.
Després de caminar per l'ampla avinguda, estil camps Elisis (una altra referència francesa) fins la plaça Unirii, aquells passejos que sobre el plànol són una illa de cases però que camines, i camines i trigues a arribar a destí. Precisament, al ser Bucarest una ciutat d'aquest tipus, amb els punts d'interés tan lluny l'un de l'altre, teníem lamala idea d'agafar el bus turístic i anar pujant i baixant, cosa que només vam poder fer una vegada.
Vam agafar el bus i la senyora que venia els tickets ja va ser força antipàtica, es veu que el fet que pugessim amb carrito i dos nens no li va fer gràcia, fins el punt que vaig haver de baixar (vam trobar seient al pis superior descapotat, a primera fila) a reclamar-li els tickets (perquè si vas pujant i baixant necessitaràs algun comprovant no?) i les audioguíes (per això ja no ens vam entendre).
Amb l'autobús vam voler començar fent una volta llarga per tal de contemplar la ciutat i descarregar una mica les cames, certament vam veure més edificis decimonònics que coses comunistes. La Mireioneta va estar aquí fa uns 10 anys i ha quedat sorpresa de com ha canviat la ciutat, molt i a millor, a mi també m'ha sorprés perquè no m'esperava que Bucarest fos així, alguna resta de comunisme queda, però Bucarest, no serà París, però és una capital europea 100%, on es respira dinamisme i la gent va vestida de manera moderna i on tens qualsevol servei que necessitis al teu abast, per sort...
I diem per sort perque al baixar de l'autobús passat l'arc de Triomf (en obres) per veure el parc de Herastrau, un dels parcs més grans d'Europa, si no el que més, una autèntica burrada, és un bosc més que un parc, una senyora no es va voler apartar i la Mireioneta, al tractar d'esquivar-la va relliscar amb la mala sort que es va trencar el dit del peu...
HORROR, TERROR Y FUROR!!!! en mig segon s'havia acabat el biatge, el qual, òbviament quedava en un segon pla, ara tot consistia en... què i com hem de fer i on hem d'anar. Una sèrie d'episodis bons i dolents van produïr-se a partir d'aquell moment, deixàvem d'estar de viatge per ser com els protagonistes d'una película, o així ens sentíem...
Dolent
- la mateixa gent de l'autobús, tot i la situació, si no baixem de l'autobús haguessin arrencat sense dir-nos res
- la gent del carrer, poc o gens ens van ajudar, ni a parar un taxi, ni a trucar a ningú, de fet només es van dirigir a la Mireioneta per dir-li que baixés el peu del banc que volíen seure (dues persones)
- els taxistes, entre el panorama i que, tot i ser cert, on estàvem era una via ampla no volíen parar
- la mútua, Adeslas, em van fer un interrogatori de 10' per acabar dient-me que es posaríen en contacte amb mi en breu... Havíem d'estar creuats de braços amb la fractura sense fer res?!?
Bo
- El taxista que finalment va parar, es va creuar la carretera per apropar-se al màxim a la Mireioneta, es va interessar pel seu estat i ens va portar a l'hospital. A més a més no ens va voler cobrar la carrera
Dolent
- Continuem amb la mútua, doncs vaig tornar a trucar per dir-lis que ja anàvem a un hospital (feia uns 45 minuts de la meva primera trucada i ells no havíen dit res), la noia es va ofendre (estava més tranquil jo que ella) i em deia que ja m'havia dit que ella em diria quelcom i que anant a un altre lloc potser la mútua no ens reemborsaria els diners
Bo
- L'hospital: no diríem que era de luxe però era bo (com ens va confirmar la Delia, ella es visita allà), el tracte va ser esquisit, no vam esperar gens i només ens van fer ensenyar el DNI de la Mireoneta, quasi tot el personal parlava anglés (incloent algun que altre camiller). Van fer una radiografia per confirmar la trencada, van posar anestèsia, van fer crrrrrreeeckkkk per posar l'os a lloc van enguixar i van fer una altra radiografia per veure que tot hagués quedat bé. Ens van fer informe mèdic i ens van fer la recepta, vam sortir de l'hospital sense pagar res (ja veure'm si arriba factura o no). En total vam estar poc més d'una hora.
- Els nens, un cop més de fàbula, l'Aranet va aprofitar per fer la migdiada i en Pau, aprofitant que l'hospital (també bo) té wifi oberta es va passar tota l'estona mirant la Patrulla Canina.
Epíleg, la Mútua
Just sortia la Mireia amb la cama enguixada que em trucaven de la Mútua, el 'en breu' van ser dues hores justes, ja era un altre noi, més calmat que em va dir que guardèssim les possibles factures... en fin...
Ja més tranquils però sense poder caminar vam anar a dinar on vam trobar una altra d'aquestes persones de l'est amb un castellà molt bo aprés només de mirar sèries, una cambrera, que diu que li encantaria poder viatjar però amb el que guanya treballant allà li és totalment impossible... Una d'aquelles històries que saben greu perquè es veia una noia molt agradable.
Després vam tornar cap a casa. Jo vaig fer un parell de sortides pel barri entre aquella mateixa tarda i l'endemà, últim dia de viatge, a comprar menjar i medicines, i vaig descubrir un barri residencial molt agradable amb uns quants locals molt ben posats, esperem poder descubrir-los amb calma en una propera ocasió.
La tornada també va tenir el seu què, un taxi ens va portar a l'aeroport, refent en gran part la ruta del Bus turístic del dia anterior, en la que va ser l'última visita a Bucarest. Un cop a l'aeroport la Mireioneta es va quedar asseguda en una cadira mentre jo anava al mostrador de facturació per agafar la cadira de rodes que havíem demanat el dia anterior, Vueling ens va dir que la teníem però que no ens ho podíen confirmar per mail... mal rotllo.
I no va ser una desgràcia però després de fer la cua (no hi havia mostrador per 'discapacitats') em van dir que no hi havia cadira si no veien a la Mireioneta... tela! Un cop allà (i després de saltar-nos la cua) van dir que potser no podia volar ?!?! va home va! vam estar una estona que es va fer molt llarga, amb la gent de la cua mirant amb aquella cara de 'quins borregos' fins que va arribar no sé qui, que quan va arribar va dir que yes, a banda d'això teníem excés d'equipatge... vaja, un xou
A partir d'aqui, un senyor va portar a la Mireioneta amb la cadira de rodes i vam entrar a l'avió els primers pujant des d'un camió, ole!!! en Pauilolo estava molt emocionat doncs mai havia pujat a un.
El vol de tornada va ser tot correcte i al arribar a Barcelona sí que teníem cadira esperant-nos i que ens va portar fins al parking on vam posar punt i final a un Biatge molt i molt i molt maco.
Un cop instal·lats vam sortir a passejar per la ciutat amb calma. Primera parada, el parc Izvor, al costat del Parlament i, on, suposem que a mode d'imitar al mateix i la seva grandiositat hi ha un parc infantil brutal, per nosaltres no arriba al mític Gulliver de València però està a la seva alçada.
Els nens van passar una estona molt divertida i quan estaven ben desfogats vam continuar el passeig fins arribar a un altre parc, el de Cismigiu, un dels mítics i més grans de la ciutat, on a banda de més parcs infantils hi ha un llac estil del parc de la Ciutadella i un míni-zoo amb ànecs i una col·lecció de paons digna de veure. Aquí vam contemplar uns d'albins preciosos.
I després de la mini-ruta de parcs vam començar la monumental, vam arribar a la plaça de la Revolució passant entre els primers edificis monumentals del dia (sense comptar l'omni-present Parlament), un cop allà ens vam aturar una estona, va ser un d'aquells moments especials, aquella sensació a la panxa pel fet d'estar en un lloc històric, però d'història recent, veient amb els teus ulls aquell edifici que recordes vagament de quan eres petit i sortia per la 'tele', ja que allà va ser on el poble romanés es va revoltar contra el dictador comunista Caucescu, cansat d'ell, en una revolta que va causar morts civils mentre el dictador s'escapava en helicòpter però va conduïr al poble a la llibertat que té avui dia.
Actualment l'edifici encara és una seu governamental. A la plaça, un 'peculiar' monolit recorda el fet, sota del mateix vam visitar una exposició urbana tan curiosa com el monolit abans de continuar el passeig pel París de l'est, sobrenom que tenia Bucarest a principis del s.XX.
I és que Bucarest manté una sèrie gairebé infinita d'edificis monumentals espectaculars com són els ateneus de Bucarest i el Romà, actualment un hotel Hilton i una galeria d'art respectivament. També es nota aquesta 'influència' en la quantitat de restaurants amb noms i estil francés, de fet en vam triar un per acabar el dia.
I va arribar dimecres, el maleït penúltim dia del viatge. Vam començar vorejant el parlament, la 'caseta' que en Caucescu es va fer amb els diners del poble, el segon edifici més gran del món, una obra que no et deixa indiferent. Sense pensar en tot el que va significar no és un edifici lleig (que no vull dir que sigui una meravella) ara, realment té tela la història, s'ha d'estar molt malament per, ni tan sols, tenir la idea de crear una bestiesa de tal magnitud amb els calers d'un poble que passa gana.
Després de caminar per l'ampla avinguda, estil camps Elisis (una altra referència francesa) fins la plaça Unirii, aquells passejos que sobre el plànol són una illa de cases però que camines, i camines i trigues a arribar a destí. Precisament, al ser Bucarest una ciutat d'aquest tipus, amb els punts d'interés tan lluny l'un de l'altre, teníem la
Vam agafar el bus i la senyora que venia els tickets ja va ser força antipàtica, es veu que el fet que pugessim amb carrito i dos nens no li va fer gràcia, fins el punt que vaig haver de baixar (vam trobar seient al pis superior descapotat, a primera fila) a reclamar-li els tickets (perquè si vas pujant i baixant necessitaràs algun comprovant no?) i les audioguíes (per això ja no ens vam entendre).
Amb l'autobús vam voler començar fent una volta llarga per tal de contemplar la ciutat i descarregar una mica les cames, certament vam veure més edificis decimonònics que coses comunistes. La Mireioneta va estar aquí fa uns 10 anys i ha quedat sorpresa de com ha canviat la ciutat, molt i a millor, a mi també m'ha sorprés perquè no m'esperava que Bucarest fos així, alguna resta de comunisme queda, però Bucarest, no serà París, però és una capital europea 100%, on es respira dinamisme i la gent va vestida de manera moderna i on tens qualsevol servei que necessitis al teu abast, per sort...
I diem per sort perque al baixar de l'autobús passat l'arc de Triomf (en obres) per veure el parc de Herastrau, un dels parcs més grans d'Europa, si no el que més, una autèntica burrada, és un bosc més que un parc, una senyora no es va voler apartar i la Mireioneta, al tractar d'esquivar-la va relliscar amb la mala sort que es va trencar el dit del peu...
HORROR, TERROR Y FUROR!!!! en mig segon s'havia acabat el biatge, el qual, òbviament quedava en un segon pla, ara tot consistia en... què i com hem de fer i on hem d'anar. Una sèrie d'episodis bons i dolents van produïr-se a partir d'aquell moment, deixàvem d'estar de viatge per ser com els protagonistes d'una película, o així ens sentíem...
Dolent
- la mateixa gent de l'autobús, tot i la situació, si no baixem de l'autobús haguessin arrencat sense dir-nos res
- la gent del carrer, poc o gens ens van ajudar, ni a parar un taxi, ni a trucar a ningú, de fet només es van dirigir a la Mireioneta per dir-li que baixés el peu del banc que volíen seure (dues persones)
- els taxistes, entre el panorama i que, tot i ser cert, on estàvem era una via ampla no volíen parar
- la mútua, Adeslas, em van fer un interrogatori de 10' per acabar dient-me que es posaríen en contacte amb mi en breu... Havíem d'estar creuats de braços amb la fractura sense fer res?!?
Bo
- El taxista que finalment va parar, es va creuar la carretera per apropar-se al màxim a la Mireioneta, es va interessar pel seu estat i ens va portar a l'hospital. A més a més no ens va voler cobrar la carrera
Dolent
- Continuem amb la mútua, doncs vaig tornar a trucar per dir-lis que ja anàvem a un hospital (feia uns 45 minuts de la meva primera trucada i ells no havíen dit res), la noia es va ofendre (estava més tranquil jo que ella) i em deia que ja m'havia dit que ella em diria quelcom i que anant a un altre lloc potser la mútua no ens reemborsaria els diners
Bo
- L'hospital: no diríem que era de luxe però era bo (com ens va confirmar la Delia, ella es visita allà), el tracte va ser esquisit, no vam esperar gens i només ens van fer ensenyar el DNI de la Mireoneta, quasi tot el personal parlava anglés (incloent algun que altre camiller). Van fer una radiografia per confirmar la trencada, van posar anestèsia, van fer crrrrrreeeckkkk per posar l'os a lloc van enguixar i van fer una altra radiografia per veure que tot hagués quedat bé. Ens van fer informe mèdic i ens van fer la recepta, vam sortir de l'hospital sense pagar res (ja veure'm si arriba factura o no). En total vam estar poc més d'una hora.
- Els nens, un cop més de fàbula, l'Aranet va aprofitar per fer la migdiada i en Pau, aprofitant que l'hospital (també bo) té wifi oberta es va passar tota l'estona mirant la Patrulla Canina.
Epíleg, la Mútua
Just sortia la Mireia amb la cama enguixada que em trucaven de la Mútua, el 'en breu' van ser dues hores justes, ja era un altre noi, més calmat que em va dir que guardèssim les possibles factures... en fin...
Ja més tranquils però sense poder caminar vam anar a dinar on vam trobar una altra d'aquestes persones de l'est amb un castellà molt bo aprés només de mirar sèries, una cambrera, que diu que li encantaria poder viatjar però amb el que guanya treballant allà li és totalment impossible... Una d'aquelles històries que saben greu perquè es veia una noia molt agradable.
Després vam tornar cap a casa. Jo vaig fer un parell de sortides pel barri entre aquella mateixa tarda i l'endemà, últim dia de viatge, a comprar menjar i medicines, i vaig descubrir un barri residencial molt agradable amb uns quants locals molt ben posats, esperem poder descubrir-los amb calma en una propera ocasió.
La tornada també va tenir el seu què, un taxi ens va portar a l'aeroport, refent en gran part la ruta del Bus turístic del dia anterior, en la que va ser l'última visita a Bucarest. Un cop a l'aeroport la Mireioneta es va quedar asseguda en una cadira mentre jo anava al mostrador de facturació per agafar la cadira de rodes que havíem demanat el dia anterior, Vueling ens va dir que la teníem però que no ens ho podíen confirmar per mail... mal rotllo.
I no va ser una desgràcia però després de fer la cua (no hi havia mostrador per 'discapacitats') em van dir que no hi havia cadira si no veien a la Mireioneta... tela! Un cop allà (i després de saltar-nos la cua) van dir que potser no podia volar ?!?! va home va! vam estar una estona que es va fer molt llarga, amb la gent de la cua mirant amb aquella cara de 'quins borregos' fins que va arribar no sé qui, que quan va arribar va dir que yes, a banda d'això teníem excés d'equipatge... vaja, un xou
A partir d'aqui, un senyor va portar a la Mireioneta amb la cadira de rodes i vam entrar a l'avió els primers pujant des d'un camió, ole!!! en Pauilolo estava molt emocionat doncs mai havia pujat a un.
El vol de tornada va ser tot correcte i al arribar a Barcelona sí que teníem cadira esperant-nos i que ens va portar fins al parking on vam posar punt i final a un Biatge molt i molt i molt maco.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada