Fundació Mona

Fa un temps en una estona d'aquelles que 'et perds' per internet, vaig arribar al web d'un programa de la xarxa de televisions locals anomenat Carreteres en el qual mostren indrets de Catalunya a peu de les seves carreteres més conegudes, tots els programes estàn pujats a la xarxa així que vaig posar-me el primer dedicat a la c-25 i sorpresa! el primer lloc mostrat és la Fundació Mona, un indret a Riudellots de la Selva on hi ha un santuari de recuperació de primats, una cosa d'aquelles que si estiguessis a Tailàndia hi aniríes de pet a visitar i aquí ni saps que existeix.

Des d'aquell moment ja vaig dir a la família que quan puguèssim hi aniríem i aquest dissabte passat, tots disfressats de germans Kratt ens vam plantar a Riudellots. El poble no ofereix gaire més que la Fundació, així que a les 11:30 allà estàvem per fer la visita, que amb taller per a nens costa 9€ per persona (si tens més de 4 anys).

Vam començar amb el taller on vam preparar el dinar pels micos, un cucuruxu de nous amb bambú mentre en Salvador el nostre guia ens feia una mica d'introducció del que anàvem a veure.

A Mona tenen 14 ximpanzés i 4 macacos, però hi ha moltíssims en llista d'espera. Tots han estat acollits de gent que els maltractava o els tenia com a mascotes i s'han acabat adonant que no els podia cuidar. Allà a Mona els recuperen fisicament i psicològica, en un procés llarg i difícil.

Després comencem la visita pel primer recinte de ximpanzés, els dels mascles, allà ens espera en Bongo, un ximpanzé adolescent, futur alfa del grup, i és que tenen una jerarquia molt marcada, l'alfa, intocable fins que en Bongo el pugui reemplaçar, tot i que encara li mostra respecte, en Bongo, i després la resta per ordre d'inteligència o força o el que sigui, fins que arribés al més petit, un ximpanzé que va estar tancat en una gàbia molt petita durant anys i li va impedir crèixer. Aquest només menja quan tota la resta ja ho han fet, i ho fa apart perquè no li robin el menjar.

En Bongo té una planta espectacular, ens observava inmòvil però quan va veure que erem molts és va posar nerviós, va agafar dos rocs i després de xisclar i retarnos, va agafar embrenzida i ens els va llençar per sobre la tanca (després ens va demanar perdó per e-mail ;p). Aquí vam entendre el perquè ens vam haver de situar sota d'una marquesina de tela, i és que, com ens havia dit en Salvador, en Bongo té molt bona punteria i això NO és un zoo, és més una reserva, i tot i que aquests animals, per culpa de la seva vida anterior, mai tornaran al regne animal, aquest és així, en Bongo reta a la gent saltant i picant-se al pit per demostrar que allà ell és el més fort.

Els nens s'espanten una mica (i la Mireioneta també) davant de les reaccions d'en Bongo, així que passem al següent punt, una gàvia més petita on hi ha la Cheeta, l'última incorporació de la Fundació amb dos ximpanzés més, allà és on poc a poc, els 'nous hostes' van coneixent-se amb els ximpanzés que ja hi són per tal de que no hi hagi encara més problemes d'aclimatació. En aquest punt en Salvador també ens explica sobre el finançament de la Fundació, els micos són de l'estat però gairebé no posa un cèntim (cosa que em sap molt greu, però en moments de crisis se'm fa difícil opinar), fet que fa que la fundació visqui de donacions privades, i és que no és barat, la Fundació necessita 300000€ l'any per tirar endavant.

Al costat de l'àrea d'aclimatació hi ha l'àrea dels macacos de barberia, molt diferents als ximpanzés, només hi ha quatre i és impossible introduïr un nou element ja que són grups molt tancats, no em queda clar si el propòsit de la Fundació és només tenir ximpanzés i aquests van ser una imposició o si hi ha un altre motiu, però en Salvador ens fa pensar en els micos amb bolquer (i sense dents) de Marrakech i és que aquests macacos van venir o venen del Marroc, legalment o il·legal, i és que les lleis per regular els animals també estan molt desfasades a casa nostre, es veu que per tenir un mico només cal tenir-lo en un recinte tancat del qual no pugui escapar.

Passem al segon recinte de ximpanzés, on hi ha la família, molt més tranquils que en Bongo, en Salvador ens explica les històries (a quina més dura) del ximpanzes amb ells darrera que ens miren i passegen per igual, així com coses de les seves costums si estiguessin a la selva. Una xerrada molt instructiva i precisa, però un pèl llarga pels nens.

D'entre tots els ximpanzés ens quedem amb un de favorit, en Víctor, traumat psicològicament, va estar catatònic durant anys però ara fa un temps ha començat a millorar, és el més alt de tots i si ho sapigués seria el més fort i podria optar a ser l'alfa, però té una mirada trista, t'encomena aquest sentiment i et fa veure que no ho serà pas. Confiem que poc a poc li canviï la mirada.

Després d'una volta pel recinte on veiem als primats desde diferents perspectives tornem a l'inici on una cuidadora li llença el menjar als ximpanzés, i és que només hi ha contacte físic en comtadíssimes ocasions, la idea és que estiguin en l'estat més 'lliure possible'. Per cert, aquí tenim un altre exemple de la força d'aquests animals, no només és que es gronxin d'un braç o llencin rocs a més de 20 metres d'alçada... és que trenquen nous amb les dents com si fossin pipes!!!

Acabem la visita amb un video explicatiu d'un dels primers rescats de Mona i marxem amb aquella sensació de voler ajudar (cosa que vam fer pagant l'entrada i comprant samarretes, però que alguna cosa més farem) i satisfets d'haver descobert un nou indret, haver parès coses i ser més conscients del món en el que vivim.

Endinsant-nos al poble ens n'adonem que és força lleig, així que dinem al restaurant Les Oliveres, 3 menús de 15€, correctes però amb servei lent i una safata petita de cargols a la llauna (no especialment bons) això sí, el pa bonsíssim i amb parc infantil al mateix restaurant, cosa que amb nens s'agraeix molt,  i tornem directament cap a casa amb la sensació d'haver fet els deures!