Atravessant l'Atlas

... bufff! Quin dia més llarg i pesat! Un cop solventat el problema de la bateria i de nou sobre asfalt vam començar a recular, el viatge es començava a acabar i la primera part consistia en desfer el camí fet dos díes abans, tornàvem a veure Merzouga i les seves dunes, botigues de fòssils i molts allotjaments turístics, gran part d'ells portats per Espanyols, passem també per les botigues de llet de camella... com a novetat veiem un parell de nens que es posen al costat de la carretera amb una guineu del desert, per tal que algú es pari a fer-se fotos amb ells.

Nosaltres no ens vam aturar fins a Errachidia, una de les 'ciutats grans de la zona', i on havíem de deixar de desfer el camí fet per dirigir-nos cap a l'Atlas, però abans d'això, a Errachidia, una ciutat enmig d'un palmeral que és l'únic destacable de l'indret, vam posar benzina, vam fer les necessitats i l'Ali va decidir perdre gairebé una altra hora per anar a buscar un mecànic que certifiqués que la bateria estava ok (però si aquesta anava bé!!!) mentre nosaltres vam esperar tancats dins del cotxe...

El mecànic també estava tancat, així que una altra estona perduda i ja vèiem a venir que ens passaríem tot el dia al cotxe sense poder aturar-nos gairebé enlloc... i així va fer, una tirada molt llarga fins l'espectacular palmeral de Midelt on vam poder aturar-nos en una àrea de servei a fer fotos de les vistes.

I en una altra àrea de servei l'Ali ens va deixar per dinar, realment, ens sabia greu haver de fer tants kilòmetres però a l'Ali se li conmençava a veure el llautó en el sentit de que ell anava a la seva bola més que de preocupar-se per nosaltres.

I ja no vam parar més que en un parell d'àrees de servei per fer pipi, vam atravessar l'espectacular serralada de l'Atlas fent fotos desde el cotxe, allà on encara hi volten nòmades o la gent s'hi perd en la inmensitat d'aquesta barrera natural que permet que Europa no tingui un clima desèrtic, un dels llocs probablement més monstruosament increïbles que hi hagi a la terra, la vam passar sense aturar-nos, el vam gaudir massa poc, vam veure un mercat del bestiar en un lloc on els mercats tenen sentit de ser encara avui dia i no vam baixar-nos del cotxe ni cinc minuts, estava clar que no teníem temps per fer un trekking per les muntanyes, però una passejada pel mercat... Com sempre ens passa, aquest és el punt al que haurem de tornar...

I després de kilòmetres i kilòmetres i que se'ns faci fosc abans de passar pel bosc de cedres on, òbviament ens vam pintar a l'oli aturar-nos, vam arribar a Meknes, una ciutat que amb la fama de ser una Marrakesh en petit prometia molt, i va complir les esperances.

L'Ali va aturar el cotxe a la plaça, just davant de la fortalesa i ens vam perdre, literalment, per la medina, tot buscant el Riad d'Or, i ja va estar bé aquesta pèrdua perquè el primer contacte al Meknes ens va fascinar i va alleugerir el mal rotllo que duïem després de gairebé tot el dia tancats al cotxe.

I al nostre Riad ja ens vam acabar de relaxar, vam sopar molt bé, el menú típic de tot arreu per 10/12 Dirhams i vam xafardejar les intal·lacions. Un Riad és un edifici antic reconvertit en hotel, i aquest té diferents patis, terrasses i habitacions tot molt ben decorat (tot i que certament, és fàcil decorar a l'estil àrab ja que allà on hi ha un forat hi poses una catifa i llestos), a més a més, ens vam allotjar a l'última planta (llàstima de les maletes perquè d'ascensor ni parlar-ne) però un cop adalt, era tota la planta per nosaltres, amb terrassa i vistes a la medina, un lloc per tenir en compte i, on, un cop instal·lats ens vam anar a descansar que ho necessitàvem.