Meknes. Últim dia

Ens vam llevar més tard del que volíem, ens vam, o millor dit, el mòbil es va liar entre l'hora d'Espanya i la del Marroc i va sonar una hora més tard, el Sol ja havia sortit i ja havíem sentit el cant de les mesquites cridant als fidels a resar.

Després de l'òbvia sessió de fotos a i desde la nostra suite, allargada a diferents racons del Rihad i de les seves vistes, vam baixar a esmorzar un què, ja més francès que marroquí. A amb plenitud de força vam sortir a explorar Meknes.

Vam al·lucinar, Meknes és preciosa, deliciosa, magnífica, a la vegada que petita i fàcil, ideal per explorar. Primer ens vam arribar a la gran mesquita què, com gairebé tots els edificis als que vam voler entrar, estava tancada als no-musulmans.

Després d'esquivar al primer i únic venedor que va insistir més del comte perquè entréssim al seu taller, vam passejar pels zocos, no tan grans com els de Marrakesh però gairebé tan encisadors com aquells.

Un cop a la plaça, seguim amb la tònica de la comparació amb Marrakesh, és més petita però més fàcil, i no gaire pitjor. D'aquest punt decidim perdren's pel mercat i fem bé perquè vam sortir, segur, del recorregut més turístic, vam comprar poquet, uns dàtils boníssims però molt cars i una samarreta de Marroc, però vam disfrutar de veure artesans de diferents gremis treballant, i de la resta de locals fent la seva vida quòtidiana.

L'última passejada, aquella que saps que posa un primer punt final al viatge, tot gaudint de l'arquitectura de Meknes i d'un cafè al zoco ens retorna al Rihad on, ens apalanquem al pati principal com si fòssim sultans tot esperant a l'Ali amb un suc de taronja.

L'Ali va arribar uns minuts més tard de l'acordat, amb ell, de nou al cotxe i cap a l'aeroport, fa de les seves ja que ni ens dóna l'opció de parar a Casablanca ciutat. No està de pas. Ens va dir. I per rematar-ho, quan li vam dir que voliem parar a dinar, és va saltar un àrea de servei (no aspiravem a res millor) creiem que perquè hi havia un parc infantil immens, i no només això, el problema és que vam trigar més d'una hora a trobar-ne una altra on vam dinar a un burguer king. Això va propiciar dues coses, que de l'últim trajecte només ens quedèssim amb detalls de les afores de Casablanca, la majoria horribles com els verteders amb cabres pasturant i nens jugant entremig, i els refugiats sirians demanant caritat passaport en ma. L'altra conseqüència va ser que al arribar a l'aeroport, molt d'hora per nosaltres, però suposem que bé per l'Ali que se n'havia de tornar a Marrakesh, li donèssim molta menys propina de la que teníem en ment dies enrere.

Un cop a l'aeroport, tot fent cua pel check-in, vam conèixer a l'Anna i la seva filla, bé de fet també vam conèixer al seu marit el qual ens va dir preguntar si ens podíem 'quedar' amb elles i així ell podia anar avançant ja que ell tornava conduint el seu camió-4x4 fins a Sant Cugat, on hi viuen, i aquell mateix dia volia fer nit ja a Espanya.

I així, compartint experiències vam fer temps fins pujar a l'avió que ens va retornar, molt tard a Barcelona, i allà, tot gaudint dels 10€ de descomte que ens havia fet Hailo a l'anada vam arribar a casa amb els nens dormits tancant un nou viatge. Un viatge molt maco però al que li han faltat un parell de díes.