i Lanzarote

El 'jet lag' de "la hora menos en la comunidad Canaria" ens va fer anar força d'hora, de manera que vam aprofitar molt bé tots els díes a Lanzarote on vam acabar el viatge. El primer de tots, vam anar a Teguise ja que al ser diumenge hi havia el que en teoria és el mercat més important de l'illa.

Per aquest mercat tot el casc antic del poble, maco i agradable per passejar, no tant com Betancuria però també amb casetes encalades, està tallat al transit, de manera que hi ha disposats uns aparcaments 'amb vigilància' (al marxar ni havia ni el tato) a les afores per 1.80€. Val la pena anar fins el més a prop possible perquè els parkings no s'omplen i molts 'novatos' com nosaltres vam aparcar al primer lloc que vam veure.

El mercat com a tal, i tot i que ens vam firar una mica, no ens va entusiasmar, segurament perquè esperàvem trobar més artesania local. On vam estar com a reis va ser al pati Palacio del Marqués, reconvertit a bar-restaurant, on vam fer l'aperitiu per 8€. Molt recomenable. També està força bé, però sense l'encant del primer, la cafeteria Cejas, on vam dinar els 4 a base de tapes i entrepans per 32€, en especial unes croquetes d'espinacs boníssimes.

Després de dinar vam baixar vagarejant pel poble fins al cotxe, on vam tenir una de les anècdotes més divertides del viatge. Al parar a treure diners en una benzinera, una despistada turista italiana va pujar-se al lloc de la Mireioneta sense fixar-se que s'havia equivocat de cotxe, però fins el punt que un cop asseguda em va continuar parlant uns segons fins que va girar el cap i se'n va dur un ensurt majúscul. Pobra... va sortir pitant al cotxe del davant on l'esperava la seva parella.

Ja els 4 components 'correctes' al vehicle vam pujar fins el castell de Santa Bárbara, des d'on s'hi veuen unes vistes espectaculars de 360º, es veu el poble i els voltants. I és que el paisatge de Lanzarote dona per mirar-l'ho milers de vegades, vast, desèrtic, salpicat de poblets blancs i volcans arreus. Ens hem enamorat.

També vam entrar al castell, que per cert, té una entrada molt autèntica a través d'un pont llevadís que et transporta al que s'ha reconvertit el castell avui en dia, el museu de la pirateria, on d'una manera molt amena i fàcil, s'explica la vida i història dels pirates en general, i dels que van afectar a Lanzarote en particular. L'entrada costa 3€.

Després de descansar una estoneta a casa tornem a sortir per dirigir-nos a un dels paradisos mundials dels surfistes, la caleta de Famara, arribem cap al tard i ja casi no en queden, però ens és fàcil imaginar-nos el perquè d'aquesta fama. Nosaltres no fem surf, juguem a l'aranya peluda a la platja, preciosa, mentre el Sol és posa a l'horitzó provocant milers de tonalitats als cingles de Famara que protegeixen la platja del mateix nom. Gallina de piel.

Pel segon dia teníem una de les atraccions principals de l'illa, el Parc Natural de Timanfaya, vam sortir d'hora, i sort d'això que les cues que s'hi formen tenen moltíssima tela, vam començar a gaudir abans d'arribar, conduint per carreteres fàcils, sense pressa i bona música de fons per gaudir, cada cop més, del paisatge que és va enfosquint conforme arribem al Parc Natural, les pedres sucarrimades per la lava, la qual les ha deformades com si doblegar una pedra fos bufar i fer ampolles, no podem deixar d'aturar el cotxe a fer fotos.

Ja al parc, i després de recollir una noia turca al centre visitants que pretenia anar caminant i pagar els 9€ per adult que costa l'entrada, vam fer les diferents activitats que es poden fer allà, segons com es pot considerar tot molt preparat, però donada la magnitud, importància i fragilitat del lloc, (i que amb els nens segons com això s'agraeix), doncs ja ens va anar bé.

Vam començar per l'activitat estrella, pujats en un bus normal i corrent vam recòrrer 12km mentre per megafonia ens explicaven passat, present i futur del parc i l'activitat volcànica de Lanzarote mentre recorríem els principals llocs del Parc. Vam al·lucinar entre volcans, lava, esquerdes, cràters i paisatges. Realment el paisatgisme de Lanzarote és tan espectacular que costa molt de descriure.

Un cop baixats del bus vam veure com fan saltar els geisers i com cremen herbes a partir de la calor de l'interior de la terra que arriba a ser de més de 200º pocs metres a l'interior. Vam rematar la visita prenent quelcom al bar del parc (9€) i veient com cuinen el menjar pel restaurant amb la calor directament de l'interior de la terra. Imatge curiosa. En definitiva el parc de Timanfaya és un must a nivell mundial.

Després del parc, volíem continuar amb les meravelles naturals de Lanzarote, així que vam posar romb a El Golfo on vam veure la laguna verde. Sincerament, entre que estàn drenant el parc (decisió polèmica) i té dues manegues grosses i que la llum no tocava directament, la imatge no era com l'esperàvem i ens va defraudar una mica.

Per tal de 'superar aquesta frustració' vam fer un àpat ben bo al mateix poble, el lloc triat va ser el restaurant costa azul casa Tato, on vam dinar a peu de platja un graellada de peix espectacular fins atipar-nos i més peix, aquest arrebossat, pels nens. A l'hora de pagar, no ens van cobrar ni postres (4) ni cafès, de manera que vam pagar 65€ súper, súper recomenable, això sí, la mousse de gofio millor evitar-la. Vam rematar el dia amb una passejada pel poble i ficar-nos al principi de la ruta senderista per la que pots creuar el parc de Timanfaya per la costa. Des d'aquí les vistes del poble són precioses, però la imatge del mar de lava que trepitges fins els volcans és de somni.

L'endemà era el dia dedicat a pujar cap al nord a veure les obres del famós arquitecte local Cesar Manrique. De camí però vam trobar unes formacions rocoses, no anunciades molt peculiars i vam decidir parar-hi a explorar-les. Com no posava res per enlloc les vam batejar com les coves d'en Pau i ens ho vam passar teta jugant a tocar i parar entre aquestes pedres que formen estructures i coves ben curioses.

Vam prosseguir la ruta fins arribar als Jameos del Agua (la cova dels verds i el jardí de cactus la vam descartar per no estressar-nos) vam pagar els 9€ per adult que costa l'entrada però ens vam emprenyar (una mica només eh!) perquè vam veure que hi ha entrades combinades pels diferents lloc a cost més econòmic incloent el Timanfaya, però allà no ens ho van dir i ja 'havíem begut oli'. En definitiva hem acabat gastant 5€ (2.5€ per cap) més del previst, però potser amb la combinada també haguèssim anar a la cueva de los verdes.

El Jameo, que és una gruta volcànica creada per la lava i oberta per sobre, primer de tot hi ha un restaurant i un bar, tot amb una decoració força setentera però no especialment desfasada, entremig dels dos hi ha la bassa d'aigua on hi ha els 'jameítos', és a dir els crancs blancs i petits endèmics de l'illa. Curiosos. Després de fer l'aperitiu al bar, begudes i batates 11€ vam passar a la següent part del jameo, l'altra obertura de la gruta i potser el lloc més impactant, una piscina amb aigua blavíssima envoltada d'un terra blanquíssim i palmeres, un racó preciós. També vam veure l'auditori al final de la gruta on s'hi fan concerts, té pinta de tenir molt bona acústica mentres que vam passar per alt el museu dels volcans ubicat en una altra estància.

De sortida, un petit canvi de plans ens va dirigir cap al nord de l'illa, més concretament cap a Órzola, de camí vam veure les seves platges amb una aigua blau turquesa brutal, però no hi vam parar més que al poble per fer, probablement el pitjor àpat de tots al restaurant punta Fariones, on tot i que el formatge arrebossat era molt bo, la paella que tan de gust ens feia menjar era molt justa, això més un menú infantil i les postres i un cafè, 50€. En definitiva, les platges i ser el lloc d'on surten els ferries cap a la Graciosa, aquesta petita illa amb un sòl poble i sense carreteres són les dues coses més destacables d'Órzola.

Vam reprendre el cotxe per arribar-nos fins la darrera obra de Manrique que teníem pensat veure (tot i que finalment no va ser l'última) el mirador del río, edifici completament integrat a la roca amb unes vistes inigualables de l'arxipèlag Chinijo, és a dir, la Graciosa i companyia. La imatge és brutal ja que veus tota la illa sencera, realment paga la pena l'entrada (4.5€) tot i que també és cert que desde ben a prop i sense pagar també ho veus de manera semblant. Com ha estat costum a Lanzarote, hem fet un cafè (vaja, dos i un batut) en tots els llocs turístics per 8€.

I vam rematar el dia amb un 'mini road trip' pel Lanzarote més profund, primer la carretera al costat dels cingles de Famara, amb vistes sobre les pedres, les illes i les platges fins que la carretera ens porta cap a l'interior, veiem per primera vegada les 'famoses' vinyes de Lanzarote, protegides del vent amb corralitos com els que es fan a les platges i tenim, com sempre, vistes espectaculars de volcans i paisatges lunars i passem pels pobles d'interior com el d'Haria, un poble força macot amb moltes palmeres i cases boniques. Una manera molt agradable d'arribar a casa.

Dimecres tocava anar cap al sud, però primer vam fer una altra aturada a Caleta de Famara per veure, aquest cop sí, el munt de surfistes, de tot tipus de nivell i nacionalitats que intentaven agafar alguna de les multiples i ferotges onades d'aquesta part de l'illa.

I després ja sí que ens vam arribar a la costa del Papagayo on per accedir a la mateixa vam haver de pagar 3€ pel cotxe, un cop a dins, de nou conduïm entre un paisatge àrid per pistes de sorra que et porten a les diferent cales que hi ha a la zona. Vam aparcar al parking de la platja del papagayo de manera que vam contemplar la cala desde adalt, preciosa, ben recollida pels cingles i aigua blau turquesa. Llàstima del vent ultra molest que va fer que ni ens molestèssim a treure la roba de platja del cotxe. Vam baixar, això sí, fins la platja on vam estar fent un picnic resguardats en una cova formada per l'erosió del vent i l'aigua. Moment molt guai.

Com el bany no seria tal, després d'una estona vam decidir marxar per on havíem vingut i anar a Playa Blanca, però com el poble tampoc ens entusiasmar massa (el vam veure massa gran ;p) marxem cap a Puerto Calero en busca del tataki de tonyina amb carbassa que havíem vist a la revista lonely planet amb la que vam preparar el viatge.

L'entrada a Puerto Calero ens va deixar una mica fora de lloc, vam tenir la sensació d'estar entrant al lloc 'pijo' de Lanzarote, doncs una sèrie infinita de cases espectaculars, seguint l'arquitectura blanca i de formes rectes i senzilles de l'illa però sent de luxe total. Un cop aparcats al port esportiu (gratuït) i arribar al 'paseo de la moda' una construcció marinera inaugurada per diferents caps d'estat als anys 90 (entre ells el rey Juan Carlos I i Helmut Khol) i on hi ha les primeres marques mundials, començavem a dubtar de si ens podríem permetre el luxe de dinar allà.

Per sort, al arribar al port vam veure que el primer restaurant oferia plats per 7€ i vam respirar tranquils. no eren burrades i fins i tot, el restaurant Amura, el més luxós de la zona però on crèiem (erroneament) que hi hauria el famós tataki, tenia uns preus on per uns 30€ un adult hi dinaria.

Al no estar el plat desitjat però, vam anar a un altre lloc amb menjar més típic, el restaurant Tomate, on vam menjar dos menús infantils, i dues preses del dia, tonyina i un altre peix del que no ens enrecordem del nom, amb begudes (incloent una copa de vi), postres i un tallat vam pagar 65€ bé, però res espectacular.

Una agradable passejada per aquest port esportiu, semblant a qualsevol altre que hi hagi per terres catalanes, amb l'afegit d'aquest semi-outlet de botigues cares al darrera va tancar la nostra visita per creuar (horitzontalment) l'illa passant pel monument als camells i dirigir-nos a 'los hervideros' un tram de costa aprop d'el Golfo que havíem obviat en la nostra visita però que després vam pensar que estaria bé anar-hi.

I deu n'hi do, els Hervideros són uns penya-segats amb coves i forats creats per les erupcions volcàniques i l'erupció, brutal del mar on s'hi pot contemplar desde diferents punts com pica el mar a les roques un espectacle que ens va servir per tancar el dia.

Per l'últim dia sencer a Lanzarote, ja amb aquella sensació de final de viatge vam fer una de les activitats que més ens van omplir, una passejada pel volcà del Cuervo, una ruta molt senzilla, curteta (uns 3.5km), circular i gairebé sense desnivell però que et permet descobrir el que va ser el primer volcà en entrar en erupció al s.XVIII i que a més a més és molt espectacular, tant el volcà com les explicacions al llarg de la ruta i el paisatge que t'envolta, ja que entres de ple al parc natural de Timanfaya, potser fins i tot és més real i autèntic que l'escursió en autocar (i molt menys coneguda).

El volcà no és gaire alt però si que es mostra imponent, com molts altres a Lanzarote ensenyant la seva forma durant tota l'aproximació i a més a més, vorejant la base hi ha una esquerda per la qual pots baixar a l'interior del cràter, allà dins la sensació de no-vida és total. Al sortir, i com a truc dir que és millor recular (tenint en comte que per donar la volta al volcà és en sentit anti-horari) ja que la resta de la volta no té res en si mateixa, i a nosaltres ens va colpejar una ventarulla considerable. Aquest consell és especialment aplicable amb nens.

Ja al cotxe vam continuar per la regió de la Geria, la vinícola, on vam gaudir de les vinyes a la sorra negra, ficades en sots i protegides del vent, imatge realment curiosa. Conduint tranquils vam arribar a l'hora de dinar i vam parar a un lloc que ens va cridar l'atencó, el chupadero, una finca entre les vinyes, i certament la vam encertar, era un lloc molt maco, molt ben readaptat i on vam menjar una sèrie de tapes, que eren racions basades en amanida, formatges de la zona amb melmelada de figues, salmó fumat, papas i una crepe amb melemelada de cactus, amb un tallat, aigua i dues copes de vi per 54€. Lloc molt recomenable.

Ben dinats, i malgrat teníem pensat visitar Arrecife l'endemà pel fet d'estar aprop de l'aeroport, vam fer-hi cap passant finalment pel monument al Campesino, del qual havíem vist senyals per tota l'illa, aquesta obra de Manrique ens va deixar una mica freds la veritat.

El fet d'anar a la capital illenca va ser que els nens teníen mono d'inflables o quelcom similar. Vam tenir sort, ja que tot i ser dijous sant, el centre comercial Deiland estava obert (obre els 365 díes de l'any) situat a les afores ens va anar de compres per comprar roba, menjar típic i que els nens pujessin a cotxes elèctrics, tradició inaugurada a Plovdiv i que anem repetint a diferents llocs.

De tornada a casa vam aprofitar per donar una volta amb cotxe pel nostre petit i encisador poblet, on poca cosa hi ha per fer més que passejar amb tranquil·litat.

I així vam arribar a l'últim dia del viatge, amb tot recollit vam deixar 'la nostra casa' a Caleta de Caballo i vam anar a Arrecife on vam aprofitar per passejar pel barri de pescadors de San Ginés, a veure, el barri correcte sense més, però sí que val la pena resaltar 'la charca' de San Gines, que fa de port natural a un munt de barques de pescadors i el pont de les boles amb la runes de la fortalesa de san Gabriel, actualment museu d'història de la ciutat en un illot al mar. Com ens va passar amb Playa Blanca, aquestes ciutats petites, més que no ser un must, no aporten res del que preteníem en aquest viatge.

Un cafè, una infusió i dos sucs de pressecs per 6€ al bar 'El Principe Café' on pel mateix preu vàrem gaudir d'una processó a les portes de l'esglèsia de Sant Gabriel i una estona més de parc per preparar als nens per la pallissa que suposa la tornada van tancar les visites.

La tornada cap a casa va consistir en tornar el cotxe a l'aeroport, no ens van posar cap problema, gastar 7.5€ en una hamburguesa cutríssima al Gambrinus de l'aeroport, mentre veiem com el retràs del nostre vol desapareixia i de cop i volta passàvem a last call, mai m'havien cridat per megafonia a l'aeroport, cosa que mai més podrem dir. Un cop a l'avió, enlairament no gairé bo, vol plàcid, però una mica llarg en especial pels nens i molts records del bé que havia anat aquest viatge, com ens havíen agradat les illes Canàries i discusions sobre si Fuerteventura i/o Lanzarote i sobre quina illa Canaria visitarem la Setmana Santa del 2017, perquè amb el 'subidon' del moment no hi ha discusió possible. Canàries mola i la seva gent, amable simpàtica i sempre disposada a ajudar-te amb un somriure encara més!