MMM... Molt Mireioneta a Molins de Rei

Pujant les escales, en Pauilolo va voler pujar caminant en lloc d'agafar l'ascensor, vaig tornar a pensar (ja m'havia passat pel cap el dia anterior) en com havia de saludar a la dona d'en Sahid. Vaig decidir que fos natural, 'que surti el que surti', renunciant d'entrada als 'dos petons de casa nostra' tot sabent que en una integració absoluta seria molt esquerp per part meva...

I la naturalitat em va portar a donar la mà com si es tractés d'una reunió de feina, i crec que ni així, doncs tot just els dits de l'Amina van fregar els meus, ella va enretirar la mà ràpidament, acte seguit em van fer seure al sofà, deixant enrera una sensació incòmoda...

Estàvem a casa d'en Sahid, un paleta que hem tingut a casa fent obres de la comunitat de veins i que degut a que sembla que és molt eficient i molt bona persona, la Mireioneta, qui si no, s'hi ha avingut amb ell i el seu colega, i ens faran el bany en un futur proper. Com en Sahid, un home del nord del Marroc però que porta més de 10 anys vivint a Molins de Rei, vivint a cavall entre les dues cultures, en una mostra de la seva, ens va convidar a dinar a casa seva, tota una experiència.

Des del sofa, on no em deixen aixecar-me en tota la tarda, m'hi fixo en la casa, un pis setentero molt semblant al dels sogres de l'Ali amb l'orientació, els sofàs, les catifes, la decoració amb el Coran presidint l'estància i fins i tot la tele, tot disposat igual que aquell altre pis en un petit poble al mig del Marroc. En aquest pis, de tot es va encarregar la dona d'en Sahid, que ni tan sols va dinar amb nosaltres, i després de la insistència de la Mireioneta, la dona va acabar reconeixent que havia menjat una mica a la cuina Pujant les escales, en Pauilolo ... cosa que en la cultura àrab deu ser normal i em va fer pensar en quan la Karima no vol dinar amb nosaltres.

Realment la diferència entre home i dona en la cultura àrab és avui dia molt marcada, l'Amina s'encarrega de la casa, correcte, però fins el punt de no dinar quan hi ha convidats a casa, o la naturalitat amb la que el Sahid diu que ell molts díes no els hi diu ni hola als seus fills, que arriba a casa, es dutxa i se'n va al llit a mirar la tele és xocant!

I de fills en tenen tres, vull dir que donaran feina, en Mohammed, de 10 anys, la Laucar de 8 i la petita, de 4 (no recordo el nom), tots catalans ja que van nèixer aquí i parlen un català impecable, fins el punt que em fa molta ràbia quan la Laucar diu que al cole al Mohammet li diuen 'Moro' i ell no ho vol repetir, diu que el problema és dels altres i que si són dolents de grans seran pobres i no tindran res. I és que en Mohammed és català, i si algun dia no ho vol ser serà culpa nostra. La mostra és clara, reben educació en català en una escola on són els únics inmigrants i tot i que en Sahid els porta divendres i dissabte a la mesquita a que aprenguin les ensenyances del Coran, en Mohammed ja no hi va perquè prefereix jugar a futbol amb els amics o aprendre a fer trucs amb la baldufa, amb la que vol ser campió del mon com en Gerardo Montero, del qual no deixa de mirar videos al youtube, com qualsevol nen català de 10 anys.

I parlant d'això i d'allò de la nostra cultura i sobretot de la seva, de la que la Laucar sembla saber més que el seu pare, el qual farà el Ramadan però no sap si es resen 5 vegades o 4 cada dia, ell una de les seves plegàries val per 3 diu! Pujant les escales, en PauiloloAixí vam passar un dinar molt agradable on vam menjar molt moltíssim i força bé, una amanida d'arrós complerta, cous-cous amb vedella molt bó (sobretot la vedella, però tot i així em quedo amb el de la Karima) i un tajin de pollastre més justet, de postres unes ametlles del Marroc i pastissets àrabs, amb te de menta, of course.

Un cop dinats, o millor dit, després de gaudir una experiència molt maca (o molt linda que diria la Mireioneta), aprofitant que estàvem a un poble 'desconegut' per nosaltres ens vam arribar al centre de Molins a donar un tomb.

D'entrada, de Molins de Rei, no esperàvem res, rep el nom de quan un rei va ordenar construir-hi molins en el camí que unia Madrid amb Barcelona, i la seva màxima atracció turística, un pont de 14 arcades construit al s.XVIII va ser bombardejat durant la guerra civil espanyola, acabant sent derruït als anys 70 del segle XX. Òbiviament, com gairebé tots els pobles catalans grandets, hi disposa de fàbriques, vinyes que van ser atacades per la filoxera, cases modernistes i una esglesia, però el passeig ens va donar per més que això...

Vam veure tot el dit abans, bé vinyes no, però si cases modernistes com ca l'Ametller i fàbriques com la Ferrer Mora (en una rehabilitació que pot donar lloc a un espai molt xulo) però a banda d'això, ens va agradar moltíssim el centre en si mateix, amb molt bona vibra, sense cap botiga de les grans cadenes comercials ole!, si no amb molta artesania local, de fet la Mireioneta es va firar al Pebre Negre. També vam gaudir prenent un 'algo' al cafè Foment, un cafè d'aquells clàssics que val molt la pena, on s'han rodat diferents películes com El orfanato i que és un dels diferents llocs que vam veure al poble que promouen la cultura, cultura de la qual són exemples vivents 'el Camell de Molins', el qual la Mireioneta va recordar haver-lo vist de petita en un corre-foc del poble, o fets com que l'actriu Margarita Xirgu fos del poble.

Realment un poble que ens va agradar molt moltíssim i en el que vam tancar (o no perquè el dia va continuar) un dia rodó, això si, l'esglèsia és molt molt lletja ;p.