Ajaccio. La ciutal de Napoleó.

D'hora, molt d'hora, ja buscàvem lloc on aparcar a la capital Corsa, ho vam fer al passeig marítim, al costat de la platja, una platja urbana molt maca per cert, just davant del Casino, un edifici passat de moda que ensenya perfectament una època no tan llunyana i, on encara avui en dia, la gent hi entra com si estigués entrant al casino de Montecarlo buscant un glamour inexistent.

Després d'esmorzar tot jugant al joc de cartes de la Patrulla Canina, una de les nostres distraccions familiars preferides d'aquest viatge, tocava descobrir Ajaccio, ciutat sobre la que teníem informacions contràries, desde que era completament evitable fins que hi havia coses força interessants.

Vam començar fent la primera parada a la plaça de Gaulle, un espai diàfan i agradable amb molt bones vistes de la badia de la ciutat. Després, quan estàvem a punt d'entrar a la part més antiga de la ciutat, vam canviar de romb atrets per les olors i els sorolls del mercat al aire lliure diari d'Ajaccio, un dels seus punts forts, i on vam prendre contacte per primera vegada dels productes locals, embutits, mels... Però hem de dir que tampoc ens va semblar espaterrant.

Seguint el mercat vam arribar al port i un cop allà, vam veure l'oficina d'informació turística on vam agafar el plànol de la ciutat per recòrrer-la amb calma aprofitant que l'Aran va decidir completar la son.

Va ser un passeig molt agradable, vam veure com la ciutat es despertava mentres nosaltres ja feia hores que estàvem actius. A més a més, vam constatar que la ciutat està lligada de mans i peus a la figura del seu fill més il·lustre, Napoleó. Curiós que una de les figures franceses més importants i de les que més simbolitza França, nasqués a una illa on part de la seva població (tot i que potser és més al centre i a l'altra costa), vulgui ser independent i on fins i tot hi ha (escassos) moviments violents per a tal fi.

Aquest lligam es veu en el nom de carrers, d'edificis públics, d'hotels, restaurants... com a tribut de la ciutat al general, però també, mirant-ho a l'inrevés, Napoleó, i la seva familia, el seu pare i el seu oncle, el cardenal Fesch, van estar implicats en moltes de les obres d'Ajaccio. Vam passejar pel carrer Fesch, on hi ha el palau del mateix nom amb la capella imperial adosada (costruida per ordres de Napoleó III, nebot del famós), un carrer força comercial però de comerc local, i és que, qui sap si el millor de Còrsega és que no hi ha cadenes comercials (gairebé), ni d'hotels ni de menjar, Bravo!!!

Vam tornar a aparèixer al mercat i vam creuar el carrer Napoleon per entrar, ara sí, a la part més antiga de la ciutat. Carrers estrets al voltant d'una ciutadella no visitable, doncs encara està ocupada per militars. En un dels carrers hi ha la casa on va nèixer Napoleó, una casa com la resta però reconvertida en museu amb objectes personals i un parell de fotos a la façana. Vam continuar el passeig bagarejant pel barri fins arribar a la catedral, una església totalment italiana, maca per la seva senzillesa i mirant al mar.

Un mar que ens cridava, el Sol començava a picar de valent i l'Aranet s'havia despertat, així que vam baixar a la mateixa platja de la ciutat i vam al·lucinar. Vam estar d'acord en dir que era la millor platja 'urbana' en la que hem estat, sobretot per l'aigua, d'un color blau turquesa increíble. L'Aran va jugar a la sorra i amb en Pauilolo vam veure els primers peixos del viatge i vam nedar fins la boia. Un altre bravo!

Després del bany va apretar la gana, vam recòrrer una part del port i el casc antic sense trobar res que ens cridés l'atenció, de manera que vam tornar al nostre centre neuràlgic d'Ajaccio, la plaça de Gaulle, on vam fer un mos envoltats de més locals (persones) que a l'altra zona (no volem dir que no hi haguessin guiris!!!)

I després de dinar vam anar fins la punta de la Parata per veure les famoses illes sagnants, tot plegat va ser una mica decepcionant degut a la molta calor que feia. Com ja ens havíem banyat i quedava una bona estona de cotxe per arribar al camping, vam descartar anar a la platja del Capo di Feno. Llavors vam fer uns kilòmetres, pocs però ferragosos, gairebé per res. Ja que per arribar a la punta de la Parata, s'ha d'aparcar el cotxe i caminar una bona estona, cosa que amb la solana que queia vam descartar. A més a més, segur que amb la posta de Sol són molt més xules, però durant el dia tampoc ens va semblar una cosa tan espectacular, de fet illes al mar n'hem vist unes quantes com per fer aquella passejada.

I així vam donar per tancada la visita a Ajaccio, preferíem sortir d'hora, de fet tot el dia hi anàvem d'hora per arribar al camping on ncessitàvem temps per muntar la tenda de campanya.