Mónaco

 

Gràcies a Corsica Ferries, ben d'hora ben d'hora desembarcàvem a Niça, ciutat que teníem pensat visitar l'endemà, cosa que finalment no vam fer, i ens vam dirigir cap a un nou país, Mónaco, aquest peculiar estat, el segon més petit del mon amb poc més de 2 quilòmetres quadrats, regit per una monarquia que viu de la premsa rosa i el glamour i amb una administració que depen en bona mesura de França. De fet, no hi ha cap frontera que marqui el canvi de país, així que conduint per la serrada costa francesa, igual que la corsa, entràvem a Mónaco, el 25è país que visitem plegats.

Les primeres impresions després de donar unes quantes voltes per decidir on anàvem van ser el que esperàvem (i el que recordava la Mireioneta), Mónaco en sí es més aviat lleig, molt formigó formant blocs de pisos que costen autèntiques fortunes, cosa difícil d'entendre ja que dubtem que els treballadors del Emilie's Cookies, un local així com per nenes pijes on ens van clavar 17€ per esmorzar un parell de galetes, una mufin i 3 begudes, es puguin permetre aquests preus. O la gent "normal" viu de lloguer, sent aquest més econòmic, o tots aquests viuen a França i Mónaco està ple de pisos buits.

Després d'esmorzar vam pujar la rampe la major per arribar-nos al casc antic. De pujada, la maranya de formigó guanya una mica de bellesa al conjugar-se amb el port i el traçat del gran premi de F1, fins i tot es veuen els pianos peraltats, no és una imatge idílica però dóna una versió brutalista de Piana ja que la ciutat-estat està construida a mode d'amfiteatre mirant al mar.

Un cop adalt, després de passar per l'estatua de François Grimaldi vestit de monjo, tal i com va entrar per conquerir Mónaco fa més de 600 anys (i la seva família hi continua manant) t'hi trobes a la plaça del palau, on, com és lògic, s'hi troba l'eclèctic palau dels Grimaldi, mig palau, mig castell, amb una barreja d'estils, donant lloc a un edifici lleig la veritat. Potser la resta d'edificacions no s'han atrevit a millorar el palau i per això tot és lleig?

Vam passejar pels quatre carrers mal comptats que formen el casc antic emportant-nos una agradable sorpresa ja que és totalment diferent a l'amalgava de formigó que havíem vist fins llavors. Construït a mode de poblet amb tendes de souvenirs (moltes molt cutres tot sigui dit) i restaurants. La passejada va ser curta però va valer la pena arribar al primer dels dos objectius que teníem marcats amb vermell a Mónaco, l'oceanogràfic.

Aquest museu construït sobre un penyasegat on antigament hi havia una presó és una atracció turística no molt coneguda però que val molt la pena, sobretot amb nens, ja que està tot molt ben posat i explicat, s'ha de tenir present que Jacques Cousteau va ser director d'aquest centre durant més de 30 anys.

Entrar ens va costar 40€ i vam poder veure molts peixos, cosa que ens va anar de conya ja que Buscando a Nemo i Buscando a Dory han estat les dues pelis de moda abans i durant el viatge pels nens. Tot i que les dimensions no són comparables a l'Institut oceanogràfic de València, potser amb nens és més fàcil aquest, on la piscina més gran, visible desde tres pisos diferents, és suficient per veure taurons, una manta que s'exhibia com si sabés realment que era una atracció, tortugues...

En d'altres aquaris vam poder veure milers de Nemos, altrament dits peix pallsso, la Dory, o cirugià blau, meduses, peixos verinosos, morenes, pops...

Però la millor atracció de l'oceanogràfic és una sala a banda de l'aquari on es poden tocar taurons!!! Quan li vam dir a en Pau va al·lucinar, En una sala amb poca llum hi ha mitja dotzena de taurons petits nedant en una piscina oberta i quan passen pel teu costat els pots acariciar. Tenen una pell curiosa, difícil de descriure, ara bé, són musculatura pura. Perquè estàvem fora l'aigua i ells a dins, perquè si te'ls trobes nedant, tot i ser críes (críes de més d'un metre però) ja faríen la seva impressió. Una experiència va ser sensacional!

Vam pujar al terrat, on les vistes a la ciutat i al mar comparteixen protagonisme amb un restaurant, i amb un recinte dedicat a diferents tipus de tortugues, alguns de les quals en perill d'extinció. Realment bitxos' ben curiosos.

I vam acabar la visita a la zona del museu d'història natural, on hi ha infinitat d'animals dissecats i coses relacionades amb ells. Vam estar una bona estona a la zona dels taurons, on vam poder les dentadures de les diferents espècies, a quina més ferotge, i vam aprendre que els taurons mantenen l'equilibri de l'ecosistema marí, sense ells les meduses ompliríen els oceans i que els taurons, amb menys de 10 morts l'any són un anímal molt poc perillós per l'espècie humana. De fet a l'animal al que li hauríem de tenir més por és al mosquit, que cada any mata 800000 persones!

Vam dinar pizzes i hamburgueses a un take away del mateix casc històric anomenat Aux Saveurs du Palais, 23.5€ i estava molt més bo del que ens esperàvem. Això sí, el servei va ser bastant... diríem que eren unes ex-barbies quarentones que estaven més pendents de riure-li les gràcies a senyors de mitja edat que d'atendre'ns. El cafè, per assegurar el tiro, el vam fer tornant cap el cotxe a l'Starbucks, vam pagar 9.85€, no recordo si per tres consumicions o quatre.

Vam treure el cotxe del pàrking (15€), on a la primera planta estava plena de ferraris, porsches, etc. Nosaltres vam aparcar a la -6, i vam anar a fer una volta al traçat del circuit del gran premi, que era la meva il·lusió.

A més dels pianos a les corves, hi ha marcades les posicions de sortida on vam tenir la "sort" d'aturar-nos a la 'pole'. I diem "sort" perquè la ciutat que dormia a primera hora del matí s'havia convertit en un caos circulatori, així que ja tenim excusa per dir que no vam poder baixar el 1.13.622 amb el que Ricciardo ha fet la pole position aquest any.

Nosaltres vam fer caravana passant santa Devota, i pujant de Beau Rivage i la corva del casino, el qual el vam passar per darrera perquè hi havia obres que et desviaven del traçat original. Per sort, un cop recuperat, el trànsit va desaparèixer i els dos punts per a mi més mítics els vam poder fer perfectament: la corva Loews i el túnel, al sortir del qual no hi ha la xicane que es posa expressament per la carrera. Vam acabar la volta creuant el port on els vaixells estan amarrats per mida i fent la corva de la rascasse. D'allà directes a la meta.

En aquest punt no sabíem si anar de nou fins al casino per passejar una estona per allà i pel port, però amb l'embús de cotxes vam decidir que el dia ja havia estat prou llarg i complet i que teníem Mónaco vist, així que vam posar romb a l'última zona del viatge, la Provença.