Sud de Còrsega.

 

Amb el paradís que suposaven pels nens (i pels no tan nens) les piscines del Camping Pertamina, era normal que passèssim tot el matí del primer dia allà, sucant-nos i tirant-nos pel tobogan com si de nens en fòssim quatre.

No ens vam activar fins després de dinar quan vam visitar Bonifaci, de nou sota un Sol de justícia ens endinsàvem en la que per nosaltres s'ha convertit una de les perles del mediterrani.

Vam aparcar al final de la vila, allà on s'hi veu la llengua de mar per la que entren les embarcacions fins el port i en la que diverses ramificacions donen lloc a petites cales protegides pels típics penya-segats de Bonifaci, al final dels quals s'hi troba l'elegant cementiri de la vila, amb vistes a les cristal·lines aigues del mar i a Sardenya al fons. Ens va envaïr una curiosa sensació al recordar que fa dos anys estàvem justament en aquelles terres i veiem Còrsega des de la llunyania.

Passant per edificis governamentals i religiosos, i aixuplogant-nos de la calorassa una estona a l'esglesia de Saint Dominique, on hi havia una exposició d'art surrealista i, sobretot, aire acondicionat! Vam arribar al casc antic, no tan enrevessat com el de Sartene, però potser més elegant, fàcil de passejar i amb més terrassetes i llocs 'més ben posats' per prendre quelcom, a joc amb l'església de Sainte Marie la Majore .

I és que Bonifaci està ple de recons macos i curiosos, com les bigues de fusta que uneixen les cases entre elles (antigament servien per recuperar aigua de la fusta). Passejant tranquil·lament vam arribar al mirador de Manichelle, a la plaça del mercat, amb vistes a les famoses i espectaculars boques de Bonifaci.

Vam acabar de travessar el casc antic del poble sortint per la majestuosa porta de Genes amb vistes del port i en aquest punt vam començar a recular gaudint de nou del poble fins arribar a la mítica escala del rei d'Aragó, l'escala de 187 esglaons contruïda al s.XV, segons diu la llegenda, per les tropes aragoneses en una sola nit per tal d'assaltar la ciutat. La realitat és que la van escavar els monjos de l'església de dalt, juntament amb el camí escavat que hi ha abaix de tot que perfora els penya-segats, del qual vam transitar una part per tal d'arribar a un pou d'aigua dolça. Experiència molt recomenable i amb vistes insuperables dels penya-segats. Això sí, si es fa amb un nen mida tres anys a coll i bè, cansa molt!

Fent-se fosc marxàvem del poble, tot just quan arribaven una munió de cotxes tot provocant un caos circulatori propi d'una gran urbe.

El segon dia el vam començar igual que l'anterior, vam estar fins l'hora de dinar a la piscina, i per la tarda... més aigua! Vam anar fins la platja de la Palombaggia, ja de camí, veient les mega-cases que hi ha per la carretera que voreja la península de la Piccovagia, ja ens imaginàvem que allò havia de ser maco.

I així va ser, la veritat és que la platja és molt maca. Com sempre diem, segurament, pels que som de costa ens és més difícil que una platja et sorprengui, però aquesta és molt maca. Una franja no gaire ampla de sorra blanca separant vegetació i aigua, una aigua blau turquesa, per mi el millor de la platja, on vam estar jugant, nedant i bucejant veien molt peixos.

L'annecdota va ser que feia força vent, i el parasol ens va sortir volant, vaig fer un sprint com feia anys que no en feia, tirant-li sorra a la gent, molts dels quals ja havien rebut previament l'impacte del parasol. Tot i que he d'agrair que van aguantar estoicament sense queixar-se.

Per altra banda, seguint les franjes de vegetació-sorra-aigua i havia una quarta, aquesta més aviat blanca, corresponent als iots que hi havia amarrats, i és que en aquesta platja hi ha força pijerio. De fet, hi ha varis reservats on només t'hi pots estar llogant tumbones i parasols. Això sí, al marxar ens vam ficar en un per tal d'aprofitar la dutxa. Tampoc hi deia que no es pogués!

Després de la platja vam acabar de recòrrer la península fins arribar a Porto Veccio. Teníem ganes de menjar peix al port però aquest ens va decebre perquè era més lleig i artificial que els vistos fins al moment (Sagone i Bonifacio), semblant més un port esportiu com els de casa nostra.

Així doncs, vam pujar a la ciutadella i vam passejar per 'la vila alta', potser perquè teníem en ment Bonifacio, potser perquè estava ultra massificat de gent, potser perquè estàvem cansats, no ens va fer tant el pes. Té algun reconet i l'esglesia de Saint Jean Baptiste està bé, però no ens va semblar un must. Si que és cert que la passejada nocturna, l'única del viatge, amb menys calor, va ser més agradable, però encara hi hava massa gent. De fet al agafar el cotxe per marxar ens vam trobar el poble col·lapsat de gent que venia a Porto Veccio a sopar o de festa.

L'últim dia al sud de l'illa no podíem perdre la "tradició" de passar el matí a la piscina, això sí, teníem dos incovenients, primer que al ser l'últim dia havíem de recollir la tenda i ens deixaria menys temps de bany, la nostra experiència de camping ha estat moooooolt positiva, tant que segurament repetirem en futurs viatges. El segon contratemps era que el vent de la Palombaggia ens havia perseguit fins al càmping i feia més mandra banyar-se, tot i així no ho vam perdonar, sobretot en Pauilolo.

Després de fer un picnic al mateix càmping, ens vam deixar endur pel vent que bufava amb força i que ens duia cap al centre de l'illa.