Play it by ear

Fa 23 anys la Mireioneta va anar un estiu a Arlington, un poble a tocar de Boston a casa de la Jill, el seu marit i la seva filla, la Michelle a aprendre anglés. Ells, es van convertir en la seva família americana, i, un parell d'anys després van venir de visita a Barcelona.

Tot i no veure's no han perdut el contacte i fa uns mesos la Jill, vídua fa anys va escriure a la Mireioneta per dir-li que venia a Espanya a fer el camino de Santiago amb la seva companya, la Sue, i que passarien per Barcelona a visitar-nos.

La Mireioneta va fer un salt d'alegria en saber-ho i ha comptat els díes fins aquest cap de setmana, en el que a mode de couchsurfing, s'han instal·lat a casa i així hem pogut compartir les nostres vides i fer-lis de guies per Barcelona, ja que la Sue visitava Espanya per primer cop.

Van arribar amb moltes forces, tantes que un cop instal·lades i després de xerrar una estona, es van pujar al Pous Car per fer una ruta per la ciutat: la Sagrada Família, la Pedrera, l'illa de la discòrdia, Via Laietana, l'hotel W i alguna aturada més per captar una mica de la ciutat.

De tornada, per fer barri, les vam portar a l'Olivera, un lloc genial a tocar del Parc de Clot on menjar tapes originals i bones a un preu molt correte, de fet és el lloc on portem a totes les visites. Aquí, el Jet Lag (i l'edat) els hi va començar a fer efecte, especialment a la Jill que s'adormia a la cadira, així que no gaire tard vam tornar cap a casa.

El cansament i el jet lag van fer que la Sue no es llevés fins les 12, de manera que els hi vam dir que sortissin a passejar per Poble Nou enlloc de visitar el gòtic, on podíem anar tot junts a la tarda, mentres passejaven els hi vam preparar una barbacoa, mongetes, pa amb tomàquet i all-i-oli i clar, no ens vam arrancar fins les 6, però elles tan tranquiles. Realment, aquest cap de setmana m'ha servit de molt per entendre com viatjar amb 68 anys.

Vam posar romb fins la plaça de la catedral, on, a banda del monument, vam poder veure el final d'una actuació dels castellers de Gràcia, un pilar de 4, no especialment espectacular però si mai has vist castells ja té el seu què. Des d'allà un recorregut curtet i clàssic pel gòtic passant per Sant Feliu Neri, la baixada de santa Eulàlia, el call, la plaça sant Jaume i la plaça del Rei, molt maca il·luminada de nit abans de tornar a la Catedral, entrant un moment al museu Marés. Realment el gòtic està molt i molt maco, cada cop va a millor, llàstima que massa orientat al turisme.

Entre les places de Sant Jaume i del Rei es va produïr una cosa anècdotica, havíem parlat una mica de política. Bé, de política americana. La Jill i la Sue són molt bones dones, però són americanes, i la política es redueix a Clinton vs Trump, bé, de Trump es raja, ara bé, la política d'aquí per elles no existeix, se'n riuen del tema Catalunya vs Espanya, no els importa. Són americanes. Ara bé, vam veure els caganers en una botiga i els hi vam explicar la tradició i que tot i que es originalment era un pastor català, a dia d'avui se'n fan de qualsevol persona/ser que estigui d'actualitat (vam veure Pikachu's)... Doncs al veure els Obama, Hillary i Trump caganers no els hi va quadrar gaire. Les seves cares deien ... però això és legal?

No eren ni les nou però ja es fa fosc de seguida, així que vam pensar que el millor que pot fer un grup format per dos nens (un adormit), una parella que s'apropa als quaranta i dues senyores de més de 60 a Barcelona un dissabte a la nit és anar a les fonts de Montjuïc. Un cop aparcats a l'avinguda Paral·lel i veure que el Molino encara xuta, vam juntar-nos a la legió de turistes que van a veure l'espectacle que conjuguen les fonts i els colors. Un espectacle maco i que tot i que potser es va quedant antiquat, encara atrau a moltíssima gent. Clar que sent de nit i gratis no deu tenir molta competència. Tot i així la imatge de l'avinguda Maria Cristina amb les fonts i el MNAC al fons és imponent. Nosaltres vam fer les fotos de rigor i vam tornar cap a casa abans que toquessin les onze. De fet l'endemà tocava matinar.

I així va ser, a quarts de nou ja portava a la parella d'americanes al Parc Güell, les hi vaig ensenyar l'hospital de sant Pau, realment és espectacular, no té res a envejar a les grans obres modernistes de la ciutat. I a les 9 en punt les deixava a l'entrada del Parc, que a aquella hora val molt la pena ja que tot i que ja es veia gent estava semi desértic i des de fora vaig poder veure el drac, l'escalinata i les columnes millor que molts cops a dins i sense pagar els 7.5€ que costa entrar, creiem que pels turistes, tot i que no hem sabut veure com s'aconsegueix el passi per locals.

Allà es van quedar soles, i van visitar i gaudir moltíssim, primer del Parc Güell i després de la Sagrada Família on van baixar elles soles en taxi. Al temple expiatori més visitat de Barcelona van entrar amb l'entrada que inclou la pujada a les torres, que costa 29€, que és una pasta, sobretot si ho comparem amb els tallers infantils al Nadal, tot i que aquests no inclouen la pujada a les torres, però segons ens va dir la Sue, en aquesta pujada et tracten una mica com borregos.

A quarts de tres ens vam trobar per anar a dinar al restaurant Paco Alcalde, un dels clàssics de la Barceloneta, on tenen un menú on comparteixes musclos, calamars, peix fregit i bunyols per després triar entre paella, fideua, arròs negre o fideuà negre, més postres, cafè i begudes per 26.5€. Tot molt bo, sobretot els calamars i la paella. Llastima que el lloc està massa atapaït de taules i acaba havent-hi força xivarri.

A l'hora del cafè vaig sortir a voltar amb en Pauilolo, pel barri em van sorprendre la quantitat d'anuncis dels veins lluitant contra el turisme il·legal, però un cop arribes al passeig s'enten tot, i és que hi ha massa gent. És difícil, però això s'hauria de controlar d'alguna manera, perquè el lloc és meravellós però, sobretot el passeig, perd essència, que hauria de ser el que busquen els turistes.

De nou al restaurant, i discutint sobre que fer, les hi vaig proposar de passejar per les Rambles ni que fos en cotxe, ja que la Sue havia dit divendres que li feia gràcia, però la seva resposta a que fer va ser...

Play it by ear

Una manera molt maca de venir a dir, el que sorgeixi

I així va ser, semblava que no faríem res, però al sortir en Pauilolo va veure la fira instal·lada al passeig Joan de Borbó. Total, que minuts després, ell i jo estàvem passant-nos-ho pipa botant a la granota, sobretot ell, que me va arribar a dir

Tu creus que hi ha alguna cosa més divertida que les atraccions?

M'al·lucina com no té gens de por a aquestes coses. Jo, por tampoc, però mal a la cadera per estar enclastat entre l'atracció i en Pauilolo una mica bastant. Mamá me acordé de ti!

Un cop cansats després d'un dia llarg, vam tornar a casa que encara era clar. Una última xerrada llarga, promeses de tornar-lis la visita a Boston i intercanvi de regals van tancar un cap de setmana on els turistes principals no hem estat nosaltres però en el que hem passejat per Barcelona.

La Gill i la Sue, dilluns al matí van agafar l'AVE cap a Madrid, i just ahir van començar el camino de Santigo, el seu propòsit inicial del viatge, però el més important és que ens han ensenyat que l'edat, amb les seves conseqüències, no és un impediment ni per viatjar, ni per ser feliç.