I de propina... Les Cases d'Alcanar

Un cop deixada enrera Jumilla i la Regió de Múrcia, i després de creuar el País Valencià, entràvem a Catalunya per quedar-nos en l’últim municipi (o primer segons es miri), Alcanar. Més concretament, a la seva part costanera, Les Cases d’Alcanar convidats pels pares dels bessons amics de l’Aranet.

Un cop instal·lats vam fer una passejada per aquest poble d’estiueig al que li vam trobar una atmosfera molt atraient, doncs tot i ser de platja, al ser aquesta de pedres té un turisme familiar i tranquil. Record d’aquells estius de quan érem nens i jugàvem al carrer o al ‘poli’ del poble, on l’Aranet va marcar un ‘xixarro’ de traca i mocador (al final l’haurem d’apuntar a futbol).

Després, la passejada pel carrer major i pel passeig marítim, a l’hora de la llum màgica, serà d’aquelles que recordarem (també perquè l’Aranet va estar una mica creuat).

Diumenge vam creuar Alcanar, el poble cap i que dona nom al municipi, més agrícola i sense gaires encants per pujar fins l’ermita del Remei, lloc d’evasió dels locals més per l’entorn i per les vistes (i no precisament per la plataforma Castor) que de l’ermita en sí, la qual no té res d’especial (tot i que la cúpula de la nau central, plena de noms de santes a mi em va agradar).

La zona la completen unes oliveres centenàries on vam amagar els últims conills de pasqua i les restes del poblat ibèric de la Moleta del Remei, on s’ha reconstruït una de les cases fent servir les tècniques originals. Ens vam sentir malament, doncs quan veiem aquest tipus de runes pensem que devien ser civilitzacions prehistòriques i, tot el contrari, ja eren cases ‘com Deu mana’. Recordar que les civilitzacions ibèriques són de fa uns 2500 anys i que llavors, les piràmides per exemple, ja estaven edificades.

Vam rematar la visita amb les vistes des del poblat ibèric, les quals comprenen des del Delta de l’Ebre fins a Penyiscola, una visió del mon... relaxant.

De nou a a casa, vam dinar una fideuà casolana força bona, però el més maco va ser compartir taula amb una altra família, doncs es van ajuntar els tiets. Experiència que sempre és graciosa i enriquidora.

I amb això vam tancar una altra setmana santa que es resumiria en que del senzill, Múrcia, un poliesportiu municipal o una fideuà, sempre es poden treure coses molt i molt, com diria la Mireioneta, lindes.

Ja de tornada, vam parar a Altafulla, on vam fer un sopar ràpid a base d’entrepans per 22.5€ a la Terrasseta, a la plaça Martí Roto, lloc suficient per treure’ns certs prejudicis que teníem d’Altafulla fins el punt que, esperem visitar-lo en una propera aventura.