Badia de GATor

La badia de Kotor és un dels highlights de Montenegro. A nosaltres ens va encantar, resumint diríem que és com estar al llac Como (on no hi hem estat) però més barat. Això sí, aquí els preus tampoc són la ganga dels altres països de l'est d'Europa, ni tan sols els de l'interior de Montenegro.

Hi vam estar quatre dies, tres sencers per la zona i encara ens hi haguèssim estat algun més. El primer dia vam passejar per la badia, a prop de casa teníem una platjeta de pedres que no valia la pena, però el paisatge era brutal. Reconec que tinc una especial debilitat pels paisatges enmarcats i clar, la badia de Kotor, que sembla un llac, amb pobles arran d'aigua i envoltat de muntanyes ens va fascinar. Un lloc preciós, difícil de descriure amb paraules i fins i tot, de resumir-ho en fotografies. S'ha de veure.

El que si vam veure en aquesta primera platja va ser una serie de barques disfressades, de ben segur que eren les que s'havien fet servir la nit anterior al festival Kotor Bay night, i que ens vam perdre per hores... llàstima. També de seguida vam confirmar amb els primers locals que, al igual que en Mario i com ens havien dit, els Montengrins són en general, molt alts. Diríem que passar del 1.85 és normal.

Vam vorejar la badia sota un Sol de justícia fins el casc antic, allà vam continuar per la muralla veient les diferents entrades a la ciutat i el mercat de fruites mentre parlàvem amb tots els operadors que ofereixen tours per la badia. Resumint, 15€ el curt fins a Perast, 30€ el llarg fins el Blue Cave.

Feia tanta calor que vam decidir, creiem que de manera encertada, deixar la visita a la ciutat per la tarda i dedicar el matí a banyar-nos a la platja de Kotor. Aquesta platja no està descrita a la guia (molt justa la Lonely Planet de Montenegro, potser perquè és la primera edició...) i que, hauria d'estar-hi, doncs és una platja d'aigua transparent, de pedres (quina gran compra les sabates de riu) i on s'hi està de fàbula a l'aigua sense gaire gent i gaudint de les vistes de la badia, dels iots...

Ja per la tarda, després d'un descans a casa, vam tornar a fer el camí fins entrar a la ciutat enmurallada per la porta principal després de seure al banc gegant que hi ha a l'entrada (part d'una exposició d'art de diferents objectes qüotidians gegants repartits per la vila) això ho suposem però a la guia només parla d'un curiós banc gegant. Vam creuar la porta sota el lleó alat i l'estrella comunista amb la data de quan el Tito (no el dels nens eh!) va rescatar la ciutat dels nazis i ens vam traslladar de cop a una ciutat medieval molt italiana, podria ser toscana, veneciana, o el Trastevere romà, és a dir, es triï el que es triï, és un encert segur.

Ens vam perdre entre places, carrers i carrerons, mirant botigues (cares) de manualitats, esglesies (gairebé totes catòliques, doncs Kotor està molt aprop de Croàcia) i gats, mots gats, els descendents dels que viatjaven als vaixells pirates i que fan vida aquí, doncs estan adoptats i cuidats per la ciutat.

Kotor és un passeig molt agradable, des de la seva plaça principal amb la torre del rellotge fins la plaça de la Catedral, però sobretot, i molt important, millor fer-ho per la tarda, quan el Sol ja ha passat, igual que els creuers (fins a 3), doncs si ja hi vam trobar força gent, amb els creuers ha de ser la bomba!

Vam dedicar el matí del segon dia a recòrrer la badia en vaixell després de deixar-nos convèncer per un dels primers "caça-turistes" que hi ha a "l'old town" i que ens va oferir una embarcació amb només una altra família per 100€ amb parada a Perast (que és el que els hi falta a la majoria d'excursions que inclouen la Blue Cave).

La ruta va començar amb uns 45 minuts de navegació (que a l'Aranet no li van fer gaire gracia), veient la badia des de dins, no fa falta dir-ho de nou, però és preciosa. Ja a mar obert vam arribar a l'illa de Mamula, un illot que va servir com a fortalesa primer i que durant l'ocupació fascista del segle XX, en Mussolini la va fer servir de camp de concentració. La recent privatització de l'illa i la idea de convertir-la en un ressort de luxe és un tema delicat per la societat Montenegrina i en especial per les victimes dels morts al camp de concentració.

A 5 minuts de navegació de Mamula hi ha la Blue Cave, una gruta on les embarcacions poden entrar i s'hi veu un blau irisat espectacular. Nosaltres ens vam banyar a mar obret entre penyasegats i coves, una sensació que sempre és molt xula, abans de tornar a recular cap a la badia.

La següent aturada va ser a un bunker (ja n'havíem vist algun des del vaixell) dels que hi ha a la penísula de Lustica. Com a imatge no és gaire maca, però quan t'expliquen que servien de bunker tancant i camuflant les portes (encara queden rastres) i que per dins hi ha tunels que comuniquen els diferents bunkers de manera que gairebé tota la peninsula està foradada... t'ho mires d'una altra manera.

Després d'entrar a la badia propiament dita, per l'estret pas que deixa Perast al fons, ens vam desviar una mica per visitar l'illa artificial on hi ha la fotogènica esglesia de Nostra Senyora de les Roques. La llegenda diu que al s.XV uns pescadors van trobar entre les roques una imatge de la Verge i el nen. Arrel d'això, es va crear l'illa a base de pedres i encara ara, cada any el 22 de Juliol, els mariners de Perast porten roques per aguantar l'illa. Un lloc ideal per fer fotos, de l'esglesia i de la badia.

I al costat mateix, vam fer l'última parada del nostre circuit, el poblet de Perast, un poble molt petit però farcit d'esglésies i palaus on vam al·lucinar especialment amb un palau que Iberostar està reconvertint en un hotel i que ens va justificar el viatge en certa manera perquè tenim la sensació que aquest recò del món pinta a ser cada cop dedicat a un turisme més adinerat.

El nostre capità va posar romb a tota maquina fins a Kotor, on nosaltres vam descansar fins al vespre quan vam tornar al casc antic per gaudir-l'ho més cap al tard. En aquesta nova incursió vam entrar per la tercera porta en ordre per importància. En comparació amb la majestuositat de la principal, digne de reis (i comunistes), aquesta té un caire més cavalleresc, just a sobre té una torre de defensa amb vistes a la badia i només d'entrar els carrers ja són estrets i sinuosos. Fruit d'això, en aquesta zona proliferen més habitatges particulars i bars més "macarres" enlloc de restaurants cars i botigues de luxe. Gats, però, n'hi ha els mateixos a les dues zones de la ciutat.

Vam arribar fins la pujada a les muralles, sabem que no hi pujarem, doncs és tard i la pujada és llarga, exigent i no del tot segura (a banda que costa 8€) però just abans de la taquilla on es compren les entrades s'hi pot fer un tastet de les vistes del riu/fiord/mar/el que sigui que sigui la badia de Kotor.

A partir d'una plaça ultra-catxonda on seguint la col·lecció de les escultures gegantines hi ha roba de gegant estesa, vam connectar la zona més bohèmia amb la zona clàssica de Kotor, vam tornar a la plaça de la catedral i ens vam tornar a perdre per carrerons, alguns coneguts i d'altres de nous, descobrint més i més recons, i més i més esglésies, com les de Sant Tomàs i San Lluc, encarades a la mateixa plaça. Així, passejant sense romb se'ns va fer fosc, i llavors vam recular fins sortir del casc antic per tornar cap a casa.

Si el dia anterior ens vam ficar dins de la badia, vam dedicar l'últim dia sencer a Kotor a ampliar les contrades. Després de recollir el cotxe de lloguer que ens va portar la resta de díes de Montenegro, un Hyundai Tucson 4x4 de l'any 2006 amb 200000km, batejat com la tartana, tot i que ens va fer un servei esplèndid.

Vam agafar la carretera secundària que s'enfila fins el cim de Lovcen, el segon més alt del país i capital espiritual i de l'orgull Montenegrí. La pujada paga la pena, la carretera està bé, però és un pel estreta, basicament per quan es creuen dos autocars i es monten 'pitotes', però les vistes a cada revolt milloren les de l'anterior.

A l'arribar al cim vam decidir agafar "la drecera" per arribar a Lovcen, als pocs centenars de metres vam veure una senyal de prohibit el pas, però com altres vehicles... ens la vam saltar... i bé, doncs vam fer una pista que gràcies a la Tartana ha estat súper entretinguda, però on els cotxes que no eren 4x4 van girar cua, un cotxe va quedar encallat en un baden, les motos no podien... Nosaltres, anàvem tan sobrats que fins i tot vam fer un 'fora pistes' que va emprenyar als treballadors que estan fent la carretera fins a Lovcen (i és que a Montengro s'hi està construint molt moltíssim).

Entre aturades voluntàries i involuntàries, el trajecte fins a Lovcen es va fer molt llarg (i entretingut pel conductor). Un cop al parc Nacional, vam aparcar un pel massa lluny. L'aranet dormia, així que ens el vam haver de posar a coll per pujar a ple Sol el final de la rampa i els 461 esglaons!!! que hi ha fins el cim d'aquest lloc (mai he agraït tant l'ombra) a 1750 msnm. on tot i l'alçada feia molta calor.

El lloc està carregat de simbologia, d'entrada hi ha el mausoleo (estatua més cripta) de Petar II Njegos, un dels Vlajica (príncep-bisbe) més important del pais i que va demanar ser enterrat en aquella muntanya, doncs és on els montenegrins es van refugiar durant segles defensant-se del l'imperi turc, tot i que segons sembla, els turcs (i els venecians) tampoc els importava gaire que hi fossin allà ja que és una zona força pobra. Cosa que es veu de manera bastant evident amb les brutals vistes en 360º des d'allà. S'arriba a veure Albània, però no són vistes maques la veritat. Nosaltres vam aprofitar per fer un pícnic i una sessió de fotos a la zona.

En lloc de tornar per on havíem vingut (que ja hagués estat la bomba) vam agafar la carretera que porta fins la costa i que està en molt bon estat. Vam passar per Cetinje, la històrica capital del país, però la vam descartar perque no anàvem sobrats de temps i perquè sobretot té museus i ja no volíem matxacar més als nens. Això sí, vam parar a berenar prust i sirt en un lloc a peu de carretera al parc natural, on vam estar molt bé la veritat, exceptuant el nostre primer contacte amb les abelles montenegrines, n'hi ha moltíssimes i són molt pesades, per sort no hem de lamentar cap picada.

A l'arribar a la costa ens vam dirigir directament a la platja de Jazz, una de les més famoses i, teòricament de les millors de Montenegro, per sort, en Pauiololo es va adormir i no va voler anar... és el de sempre, segurament al mon hi ha molta gent que viu lluny de la platja i això... per nosaltres no va ser més que una llarguíssima extensió de sorra però difícil de veure entre hamaques, tumbones, parasols i oci divers acumulant milers de persones... tot molt cutre.

Vam fugir d'allà i ens vam refugiar a Budva, realment la descripció de la guia no podia ser més correcta en aquest cas. El nou Budva no convida gens a quedar-se (Lloret, Benidorm, posis el nom que es vulgui), però el casc antic és preciós. Si Kotor sembla italià, Budva ens va transportar a un poblet francés, força gent però tampoc estava a reventar, un lloc ple de reconets.

Vam gaudir d'aquest preciós barri intra-muralles una bona estona i, quan ja creiem que el teníem pamat, tot buscant el monument a la ballarina, que estava fora murs, vam descobrir una platja allà mateix, tocant les muralles, preciosa, molt millor que la de Jazz perquè és més especial. Ens va fer molta ràbia haver deixat les coses de platja al cotxe (i tenir uns nens que no es volen banyar en calçotets!) .

Vam tancar Budva, amb una passejada pel passeig fins el monument de la ballarina (que no està allà mateix) amb una Sol que s'anava ponent i encara feia més especial la zona. Una autèntica postal.

Va arribar el dia de deixar la zona per dirigir-nos cap el nord del país, però per deixar-la vam haver de vorejar una part de la badia, una autèntica propina que ens va deixar uns últims records d'un lloc ha entrat a la llista (inexistent) del llocs preferits.