Montenegro amunt

Amb una pujada vam canviar de món, aquelles corbes que ens feien guanyar altitud també ens deixaven les últimes vistes (per el moment) de la badia de Kotor. Deixant enrere un món turístic que cada cop serà més turístic i “glamurós” per portar-nos a un terreny àrid on les cases i els cotxes les comptàvem a poc a poc.

Per la carretera, sempre respectant els límits, doncs els polis s’amaguen igual que a Bòsnia i quan poden aturen als cotxes amb un radar de mà per demanar “la mordida”, vaig tenir per primera vegada una sensació que se’m va repetir força vegades durant el viatge, el fet de transcórrer per carreteres i indrets tan apartats de tot, amb infraestructures poc més que precàries, em feia pensar moltes vegades que estàvem en un país molt més pobre del que realment és Montenegro, un país europeu que pertany a la OTAN i que en poc temps molt probablement també a la Unió Europea (si aquesta no rebenta abans). Però clar, que una bona part del país visqui al mon rural, que els pallers omplin els voltant de les carreteres, els preus barats dels productes de primera necessitat, etcètera, feia que a vegades oblidéssim on som (i és per això que m’agraden molt els Balcans).

Després d’una llarga estona de conducció, els trajectes a Montenegro es fan llargs pels límits de velocitat i les carreteres, vam aturar-nos per contemplar la majestuositat del Llac Stansko, al sud de Niksic (si alguna cosa té Montenegro són llacs), un llac immens farcit d’illetes que ens vam quedar amb les ganes d’explorar.

Ens vam desviar del camí que continuava pujant cap a les fronteres amb Sèrbia i Bòsnia per arribar-nos al ‘highlight del dia’ el Monestir d’Ostrog, on per arribar també vam haver de fer una carretera estreta, plena de corbes amb autocars pujant i baixant (aquest cop si ens va tocar fer alguna maniobra).

El monestir és curiós, blanc i immaculat, està ficat dins la roca d’una manera sorprenent, però també és el centre de peregrinació ortodoxa més important del país (la mare d’en Mario va plorar quan la Mireioneta li va dir que hi anàvem) per tant estava a rebentar de gent demostrant la importància de la religió pels montenegrins) fent tal cua per entrar que nosaltres vam decidir que no hi entràvem. Ens vam conformar amb la imatge del monestir i les vistes de la planícia de Bjelopavlići, i una estoneta de futbol entre feligresos. Vam anar a Niksic, una de les ciutats grans de Montengro, i famosa per ser la ciutat de la cervesa Pivo, on vam dinar a base d’hamburgueses i gelats (tot molt bo) a la Pekara de Niksic per 35.30€, lloc ideal per un menjar ràpid.

Després de comprovar que a la ciutat no hi havia gaire per veure més que les runes (molt runes) d’una antiga fortalesa visibles de la carretera vam reprendre el nostre camí cap al nord, que ens va portar de seguida a veure l’altre mega-llac que abraça a Niksic, el llac Krupac i després, poc a poc ens va anar endinsant a Montenegro, mostrant-nos mica en mica un paisatge de muntanya que amb la caiguda del Sol es feia cada vegada més espectacular, camps de blat amb cavalls, rius, boscs, una munió de colors i tonalitats que de cop van deixar pas a les muntanyes de Durmitor, unes muntanyes havíem vist a Bòsnia i que continuen semblant en Monte Maldito del Senyor dels Anells. Llavors, una barrera ens va impedir continuar i ens va deixar entre el Maglic i Durmitor, ara 6 anys després arribàvem per l’altre banda. Estàvem Zabljiak, la capital turística de la regió des d’on exploraríem la zona.