Tanquem l'estiu 2018

Si l’any passat vam tancar les vacances per la Diada a Port Aventura, aquest any vam prendre la direcció contrària i vam agafar l’AP7 cap al nord per arribar a França on volíem revisitar dos destins coneguts.

De pujada, buscant un lloc per dinar ens vam passejar pel barri del golf de Sant Julià de Ramis per anar a petar a Sarrià de Ter, dos pobles tocant a Girona. El primer és un POBLE amb majúscules, 5000 habitants en menys de 5km quadrats amb un carrer major amb els edificis nobles que és l’eix vertebral del poble.

Poc més vam fer que recórrer aquest carrer, veure la parròquia de nostra senyora de la Misericòrdia i dinar a Can Veí, un restaurant tradicional on tenen un menú per 17.50€. Nosaltres vam fer:

Primers

• amanida tèbia de formatge de cabra amb poma caramel·litzada i vinagreta de fruits secs
• amanida tèbia de ceps amb encenalls de pernil i vinagreta d’all i julivert

Segons

• peus de porc desossats a la mussolina d’all
• hamburguesa de bou a la brasa amb ceba caramel·litzada

Més postres i cafè. Diríem que és un restaurant molt recomanable però ens va matar molt el menú infantil. Tan minso que vam haver de demanar un plat extra pels nens.

Després de dinar i la volteta de rigor per Sarrià de Ter vam tornar a Sant Julià de Ramis, poble força més gran que Sarrià però molt menys habitat. Allà vam pujar (amb el cotxe) al Puig de Sant Julià, al seu cim, a banda d’unes àmplies vistes del Gironès s’hi troben les restes d’un poblat ibèric i l’església dels sants Metges (Sant Cosme i Sant Damià) un santuari molt ben posadet. Tot i així, el que encara ens va cridar més l’atenció va ser, a mitja pujada un hotel que ja es veia ‘dels bons’ (fins el punt que l’entrada estava tancada), després d’investigar vam veure que es tracta del Hotel Sants Metges, un hotel de 5 estrelles i que hi compta amb un restaurant portat per en Jordi Cruz i el museu de joiera Dor Museum... de moment no és una cosa que encaixi als nostres viatges, però el restaurant queda apuntat.

Després d’aquesta visita vam continuar AP-7 amunt sense parar fins al nostre Bungalow al Camping Mar estang, un càmping de 4 estrelles espectacular situat en una llengua de terra que separa l’estany de Canet en Roussillon del Mar mediterrani.

Al càmping hi vam passar 4 nits per 160€. El bungalow estava prou bé, dues habitacions i un menjador amb cuina, amb ‘avance’ on vam fer més d’un àpat. I la resta del càmping, doncs igual o millor, l’internent potser no tant, doncs costa 3€ al dia i va justet) però hi ha serveis com una ‘bulangerie’ amb uns croissants de xocolata (1€) boníssims, parcs infantils, restaurants, pista de tennis, bàsquet, futbol i petanca... i un àrea de piscines... molt heavy. Una piscina coberta, dues piscines infantils, una altra d’immensa amb jacuzzi i, el que va fer la delícia d’en Pauilolo, 4 tobogans aquàtics, que podrien estar a qualsevol parc aquàtic. Un lloc per anar-hi, tornar-hi, i tornar-hi a anar. Amb aquest plan, l’endemà al matí (diumenge) el vam passar al càmping, només vam aconseguir sortir després de dinar al bungalow amb la promesa als nens de que anàvem a un lloc tan xulo o més per ells com el càmping...

Aquest lloc era el parc de Dinosaures de Meze, on l’Aranet havia demanat d’anar-hi de nou (és la nostra tercera visita) ja que havia estat de la classe dels dinosaures.

Després d’un recorregut panoràmic vorejant l’estany de Leucates vam arribar al parc el qual vam visitar per primera vegada sense un Sol de justícia a l’esquena. Trobem un parc un pel més gran, amb més dinos, més explicacions i més ‘figuretes’ en definitiva millor. A banda que els nens cada cop es fan més grans i entenen molt més i la visita és més interactiva, de fet ara amb l’entrada per la que ja vam pagar 43€ et donen un qüestionari pels nens i a la sortida “si l’han fet bé” obtenen un diploma de paleontòleg 😊

Ja de tornada, la Mireioneta em va concedir un desig pendent des de fa mooolt temps i vam sopar a un Bufallo Grill, una cadena de fast-food ambientada en els restaurants americans dels anys 50-60. Vam pagar 51€, una mica més car que un McDonalds potser, però estant a França tot és més car. I el menjar estava prou bo.

El dilluns, vam repetir la tònica d’aprofitar la piscina el màxim possible, i aquest màxim es va allargar fins a mitja tarda (doncs algú treballava) però ho vam rematar tirant-nos pel tobogan kamikaze (bé, en Pauilolo com és el més valent ja s’havia tirat el dia anterior).

I quan ja van tancar la piscina vam agafar el cotxe per anar a Perpignan i fer un tastet del Visa Pour l’Image, un dels festivals de fotoperiodisme més importants del món i que havíem visitat en tres ocasions però que ara feia 6 anys que no hi anàvem. La Mireia va mirar una exposició al “convent de les dominics” mentre jo em vaig quedar al claustre ‘jugant’ amb els nens i una exposició de contaminació global. Per uns moments vaig recuperar ‘la sensació’ de Perpignan. Felicitat.

Després d’aquest breu tastet, on gairebé vam passar més temps passant uns controls de seguretat desmesurats (a França encara estan en estat d’alerta per possibles actes terroristes), vam fer una breu passejada pel casc antic però acabem sopant just a les afores a un restaurant que hem de recomanar, doncs no trobàvem res que ens fes el pes (qualitat, preu o totes dues coses), i a aquest llocs el trobàvem car (per no saber prou francès) però hi vam entrar ja que les opcions s’esgotaven. Pensàvem que els nens de més de 6 anys no podien menjar el menú infantil, però vam decidir demanar-ho pels dos i va colar (ja havíem baixat el preu), per nosaltres dos menús d’adult. I bé, tot molt bo, el servei no tant però ho perdonem ja que a l’hora de pagar ens vam assabentar que al restaurant l’Intermède el menú infantil es gratuït pels nens menor de 6 anys (si van amb un adult) OLE! Al final vam sopar molt bé per 58€ (el Buffallo Grill ens havia costat 51€).

Dimarts, dia nacional de Catalunya, cosa molt present a Perpignan, la capital de la Catalunya francesa, vam deixar el càmping amb la sensació que és moment de fer més viatges amb aquests tipus d’allotjaments (practicar Glamping que li diuen ara) i vam tornar a Perpignan on després d’esmorzar per 8€ al bar l’Atelier, un dels nostres doncs està a prop de la zona de museus, vam passar una bona estona, la Mireioneta mirant expos, els nens caçant Pokemons i un servidor entre tots fent les dues coses, segurament cap de bé però vam aconseguir unes Rattattas (i Raticate) especials i vaig veure una exposició d’una presó de a Papua Nova Guinea i una sobre Les Mines del Potosí (que ens porten un al nostre viatge allà ara fa 9 anys i veure que res ha canviat) al convent de les Minimes. I ja, doncs comencem a estar tips d’exposicions (cada cop tenim menys estomac o potser veiem massa merda habitualment) així que, tornem a passejar pel casc antic de Perpignan, el qual el veiem una mica més arreglat que en les nostres visites anteriors. Maco ja ho era, tot i que hem de reconèixer que les cases franceses pintades de colors pastel i les finestres de fusta ens encanten.

Dinem al restaurant Barcelone per 50€, al casc antic, però no ens agrada gaire, no hi tornarem. On si vam tornar va ser a Barcelona, la nostra, a casa, s’acabava un dia, una escapada, unes vacances que ja queden molt llunyanes.