Un altre pal especial

La Mireioneta està acostumada a celebrar els seus aniversaris en llocs especials, és el que té néixer a l’estiu, molts cops coincideix amb el viatge d’estiu o, si no, fem alguna escapada. D’aquesta manera, Pals, Plovdiv o la Costa Esmeralda són llocs on la Mireioneta s’ha posat un pal més. I li encanta.

Aquest any el dia del seu aniversari ens vam llevar a la nostra casa del llac Skadar, des d’on vam tornar a la costa adriàtica i vam conduir fins Sveti Stefan, un poble de costa que destaca per una platja meravellosa i per una illa visible des de la carretera, connectada a terra i que actualment és un ressort de luxe propietat de la cadena d’hotels Aman.

Nosaltres vam gaudir d’un dia de platja amb vistes a l’illa espectacular, de fet no teníem clar si ens quedaríem allà tot el dia o després de dinar canviaríem de platja, però ens vam sentir tan a gust que ens vam quedar fins a mitja tarda. No som precisament pijos, però l’ambient de la platja era força diferent del de Bar, sense ser ultra glamurós. Era un lloc on s’hi estava molt tranquil. Lloc molt recomanable amb una platja de pedres petites, d'aquelles que no molesten, i una aigua de les millors que hem vist sense ser turqueses.

Volíem un lloc guai pel dinar d'aniversari de la Mireioneta. En un primer moment vam pensar de dinar a l’illa, però el tema que t’hagin de venir a buscar a l’entrada del ressort i que “t’escortin” fins al restaurant no ens va gaire, a més que segurament tampoc et deuen deixar fer moltes fotos i, sobretot, que les crítiques del restaurant no són especialment positives, així que per menjar car (això segur), poc (probablement) i sense saber si ens agradaria vam decidir quedar-nos en el restaurant Olive, que és un restaurant amb vistes a l’illa darrera de la platja privada del complex. En aquest vam dinar peix i pollastre, aigua, vi, cafè i postres, tot era bo i estava ben presentat, però malauradament tampoc va ser espectacular, la quantitat tampoc va ser excessiva i el preu doncs sense ser abusiu sí que va ser de restaurant de categoria, doncs vam pagar 115€. Tot i que mirat des de la perspectiva de Barcelona, menys de 30€ tampoc em sembla una passada.

A mitja tarda, cansats de platja (els adults), vam treure el cotxe del parking (3€/hora) i vam començar el viatge de retorn. Vam tornar-nos a Kotor on vam tornar el cotxe de lloguer i on poc després va arribar el Mario que ens va portar fins el nostre allotjament a Dubrovnik vorejant per última vegada la badia Kotor, un lloc tan maco que tot i que només feia set dies que l'havíem descobert, ja el trobàvem a faltar, segurament per la incertesa de si el veurem mai més. Ens acomiadàvem de la badia, de Kotor, i de Montenegro, un país que ens va fascinar, que recomanem a qualsevol que li agradi viatjar i ni li importi conduir per carreteres (algunes amb precipicis) sense baranes.

Però tot i que deixàvem Kotor, el viatge no acabava, encara quedava l’últim espetec.