Li vam tornar el
cotxe a l’Olivier tot explicant-li que havíem hagut de canviar la roda l’últim
dia. Ens va dir que ens cobraria la punxada de la fiança (no ho va fer) i ens
vam acomiadar d’ell, un bon amfitrió, però molt sec, una ‘taronja sense suc’.
Vam entrar a
l’aeroport on a banda de fer el check-in teníem una altra missió, preguntar
per la maleta. Vam acabar emprenyats, doncs mostrador rere mostrador ens anàvem
enviant al següent per acabar sense cap tipus d’informació d’una maleta on el
web de seguiment deia que el seguiment continuava.
Vam pujar a
l’avió per afrontar les primeres set hores de vol. Les vam passar força bé, a
part de la maleta, Saudia ens va semblar una companyia excel·lent. L’avió
anava mig buit (tot i així el van ‘desinfectar’) i vam estar enganxats a les
pantalles, tirant per terra les nostres conviccions. El viatge era dur i
l’havíem “d’aplanar” com fos.
I és que tornàvem
a fer escala a Jeddah, de nou tota la
nit. Vam fer el mateix que a l’anada però afegint una consulta sobre la maleta...
llargues de nou.
Això sí, aquest
cop ens va costar una mica més trobar les hamaques i el lloc ens vam posar
feia el fred que ens havien avançat abans de viatjar. Segurament depèn del
lloc. Va ser una nit dura pels adults, els nens van dormir plàcidament tapats
amb tot l’abric possible i l’Aranet al terra sobre la colxoneta.
Les hores van
passar, lentament però ho van fer i a primera hora del matí tornàvem a embarcar
per fer les últimes 6 hores d’avió, de nou amb molta pantalla fins arribar a
Madrid, on vam arribar rebentats. Vam gastar les últimes forces en
queixar-nos i expressar el nostre malestar al mostrador de Saudia per la nostra
maleta, doncs en quinze dies no havíem rebut cap tipus d’informació. Com ens
podíem esperar, la gent de Saudia de Madrid no són de Saudia, són una empresa
externa, ells ens van donar un altre formulari per reclamar la indemnització
que, dos mesos després, encara estem esperant.
Estàvem tan cansats
i afamats, que la decisió que havíem pres un parell de díes abans de tornar a
reservar l’hostal Torremar a Medinaceli ens va semblar una de les millors de
la nostra vida. Havíem de conduir una mica més d’una hora, en la qual en
Pauilolo es va queixar (i amb raó) de gana i l’Aranet es va clapar, però sabíem
que havíem d’arribar al Torremar, doncs és un lloc on ens sentim a gust, seria
com estar a casa.
Un cop al
Torremar, i amb l’Aranet emprenyat, vam dinar a base de ‘pinchos i tapas’
gaudint de la cuina local per 18€, abans de pujar una estona a descansar a l’habitació.
Amb les piles
encara mig buides, vam decidir sortir a donar una volta per Medinaceli, doncs
ja era el tercer cop que hi fèiem cap i ens venia de gust donar-li la volta a aquest poble típicament castellà, situat en un promontori al mig del no res, on
la vista quan es posa al Sol dels camps agafa un color daurat meravellós i et mostra el lloc
històric que és al estar en un creuament de camins on el Cid hi va passar vàries
vegades.
Vam aparcar
davant de l’únic arc romà de tres arcs que hi ha a Espanya, una autèntica joia
visible des de bona part de la zona. De fet, la seva silueta va ser la instigadora d’aquesta visita.
A la plaça major
hi ha els edificis més nobles, entre ells el palau dels ducs de Medinaceli (un
ducat encara vigent) que alberga la fundació de Arte, entrada
3€/adult, gratis els nens, amb un parell de mosaics romans del poble espectaculars i una col·lecció d’art contemporani mantinguda pel senyor que
s’encarrega de gestionar el lloc, un mallorquí que ha treballat a Madrid com a
galerista mes de 30 anys, i com ell mateix diu, “ha anat a parar allà”.
Ens ho va dir amb
tristor per estar en un lloc deixat de la mà de Deu, però també satisfet per
poder fer el que li rota. Xerrem una estoneta de molts temes amb ell, se li
nota que li agrada xerrar amb la gent vinguda de fora. La nostra conclusió, com
sempre, no hi ha una realitat perfecte, tot té els seus peròs igual que les
seves coses bones.
Després, ben
d’hora doncs estàvem realment cansants vam tornar al Torremar on vam caure
plans al llit mentre en Nadal guanyava el US Open.
L’endemà, vam
esmorzar com uns campions al Torremar, torreznos, embotits, truita i demés,
paguem dormir i esmorzar (75.3€) i xerrem amb el noi d’allà, que ens va regalar
magdalenes i fruita confitada. Molt bona gent!
Acabava un viatge
fantàstic, un cop de volant, amb una parada per dinar al Bonarea de Torrefarrera, on ens vam afartar de menjar per 5€ (ull
que tant el preu com la cua depenen del dia i l’hora) abans de tornar a la rutina
a la que, tornant del paradís, encara no ens hem acostumat.
Primer es va fer Maurici, i
després el cel; el cel es va copiar de Maurici
-
Mark Twain -
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada