Bretanya nord

Estem molt a gust a la nostra casa al nord de la Bretanya entre la cosa nord, menys turística que la sud i el bosc de Huelgoat, de fet, el matí del primer dia el dediquem a fer turisme pel nostre terreny, no és normal tenir una casa amb una illeta particular, de manera que no arribem a Morlaix, una ciutat petita però de visita agradable.

Aparquem davant mateix de l’ajuntament i allà mateix comencem a explorar, doncs el monument més impactant del lloc està allà mateix.

Morlaix està al bell mig d’una vall quedant dividida entre les dues vessants, doncs bé hi ha un espectacular viaducte, molt francès del nord que li dona una personalitat molt marcada al poble. La imatge quan passa el tren és brutal.

El fotografiem des de tots els angles possibles, les seves arcades des de baix i el seu interior i les vistes des d’ell mentre el travessem.

Un cop creuat arribem a la part més antiga de la ciutat, governada per l’església de santa Melània, un exemple de gòtic flamíger de la zona, un gòtic molt britànic, i d’allà enfilem el carrer major, sobri i elegant amb cases amb entramats de fusta i algunes altres pintades de colors pastel. Donem una volta gaudint del poble, arribant a un petit canal i d’allà girem cua per tancar la visita arribant-nos fins el port, com ja hem dit, esportiu i al final de la “ria” que arriba a Morlaix.

Després de passar per casa, al vespre visitem Roscoff, abans d’arribar però, veiem camps de cultiu plens d’escarxofes, unes escarxofes amb història, doncs els grangers de Roscoff, van travessar el mar per anar a vendre a Anglaterra les escarxofes, cebes etc. Arrel d’això són coneguts com “Johnies” i la seva característica samarreta de ratlles horitzontals blanques i blaves, igual que els grangers, s’ha convertit en un símbol de la zona, i en el souvenir més típic. Caríssim això sí.

Roscoff en sí, és un poble de pescadors amb una cases de granit molt boniques, hi havia molt poca gent, feia vent i el dia s’acabava, així que vam poder gaudir de la bellesa del poble i de la seva espectacular església però amb una sensació que m’agrada descriure com "gòtica". Roscoff és maco però en llocs així s’entenen perfectament les llegendes de terror.

Vam arribar fins el port on vam veure moltes algues, i és que la talassoteràpia és un altre dels reclams de Roscoff, nosaltres ens vam quedar amb la posta de Sol amb molt de vent des del moll que va perpendicular al poble abans de tornar cap a casa.

L’endemà vam fer via cap a Paimpol, un altre dels pobles de pescadors del nord de la Bretanya, si a Roscoff els Johnies anaven a Anglaterra a vendre, d’aquí sortien els pescadors cap a Islandia a pescar durant mesos i mesos a alta mar.

Potser per l’hora, potser perquè és així, trobem molta més vida i turisme (i menys sensació gòtica a Paimpol), malgrat la nostra primera aturada és la gòtica abadia de Beauport, a 3 quilòmetres de Paimpol, que si ja és bonica però, els seu emplaçament i el seu estat incomplert amb sostres derruïts amb vegetació que ha crescut a l’interior li dona un toc més romàntic, rematat, com a tota la Bretanya, amb cententars d'hortènsies a la zona.

Ja a Paimpol, aparquem al port, aquest ja més “normal” per a nosaltres, és a dir més ample, no de ria, amb un moll artifical que el separa del mar allà. Veiem mariners arreglant els seus vaixells, realment és una zona on el mar té molta importància en el dia a dia, i no només en el sector turístic.

Passegem pel casc antic, gaudint un cop més de les cases “nobles” del poble, si Morlaix semblava més una ciutat i Roscoff més un poble autèntic, Morlaix ens sembla més preparat pel turisme amb un número més gran de galeries d’art i restaurants.

Des de Paimpol ens enfilem en una ruta en cotxe per la costa, arribant a Perros-Guirec, el que ens sembla un poble d’estiueig total on fem poca cosa més que agafar informació i estar una estona a un parc mentre els nens pugen a les atraccions de la fira que hi ha allà muntada... que un cop més, s’estan portant molt bé i s’ho mereixen.

Continuem la ruta en cotxe fotografiant paisatges de penya-segats i platges, com recorda a Sant Sebastian! Fins arribar al que es coneix com la costa de granit rosa, allà aparquem i fem el sender dels duaners, un camí de ronda espectacular i no pas pel mar, ni pel vent que bufa fort allà, si no per l’erosió d’aquests dos agents sobre les roques de granit que hi ha, roques vermelloses (diuen que n’hi ha a tres llocs del mon, les que vam veure a Còrsega i unes altres a Xina), però aquestes estan tan doblegades i recargolades que semblen gairebé de plastilina. Una excursió molt i molt recomanable.

Un cop feta i desfeta l’excursió tornem cap a casa però de camí, mentre encara resseguim la costa ens trobem un monument a la II Guerra Mundial a la platja de Sant Michel en Greve, i allà es aturem, si bé havíem descartar Normandia per fer un viatge més tranquil. Ens vam trobar allà un homenatge a una de les platges claus el Dia ‘D’ amb memorial i banderes dels aliats, doncs allà també hi va haver desembarcament per tal de muntar aparells logístics per donar suport al bèl·lic que és donà uns centenars de quilòmetres més a l’est. Per altra banda, la platja era una platja gran que agafa, degut a les algues unes tonalitats verdoses molt i molt curioses, que amb les darreres llum del Sol queden espectaculars (això sí, no sé si per banyar-se).

L’endemà era el nostre últim dia a la Bretanya i, com acostuma a passar el primer d’un nou any per la Mireioneta. Havíem de fer alguna cosa bonica, de nou amb calma vam gaudir de les últimes estones a casa i vam recollir abans de posar-nos en marxa per abandonar la Bretanya per l’est.

Després de dinar a un restaurant molt Mireionetil a St Brieuc, però que tampoc ens va fer el pes que es mereix un aniversari, vam començar el turisme a Dinard, un poble d’estiueig amb majúscules, amb cases estil Belle Epoque encarades gairebé sempre a la platja de l’Ecluse, on hi trobem un bon grapat de piscines d’aigua marina, separades artificialment del mar, de manera que et pots banyar tranquil·lament al mar sense onades.

Deixem Dinard ràpidament, no el posarem pas a la llista de pobles top de la Bretanya, també és cert que ja en portem molts i com a acostuma a passar, tots acaben tenint un punt semblant, creuem la Barrage de la Rance, un pont sobre una central hidroelèctrica del que també esperàvem més i arribem a Saint Malo, on ja trobem "allò més" que buscàvem.

Un cop aparcats ens apropem al casc antic per la Grand Plage on una sèrie de troncs clavats a la sorra ajuden a aguantar la platja amb la diferència de les marees que hi ha a la zona.

Voregem de lluny el Fort Nacional, una antiga presó i un dels indrets de la ciutat als que només es pot accedir amb marea baixa i és que estem a zona de marees, cosa que li dona un punt més a saint Malo, amb illetes accessibles segons horaris variables. Els comprovem abans d’entrar a la ciutat emmurallada i, com era d’esperar, no ens van gaire bé. La marea està alta i seguirà fins al nit. Una cosa menys a fer.

Així dons, entrem a la ciutat medieval i després d’un breu passeig per “sota”, ben posada i farcida de botigues i cafeteries, fem el camí de ronda voltant la ciutat per les muralles gaudint de les vistes cap endins i, sobretot, cap enfora, on el port de St Servan, el poble on originalment s’hi van assentar els habitants de Saint Malo i sobretot, el tram de muralles obert al mar.

En aquell punt la llum és preciosa, i es posa pel mar, de manera que les nostres ombres es projecten en les cases (la majoria hotels cars) que en aquell punt estan a prop de la muralla un espectacle millorat encara per la platja de Bon Secours, on encara ens penedim de no haver-hi baixat a banyar-nos a la piscina d’aigua salada, saltar-hi des dels trampolins, fer alguna de les activitats que hi havia allà... molt bon ambient, o senzillament, passejar per ella, això sí, sense arribar a l’illa de gran Ré, altra vegada, degut a la marea alta que hi havia en aquell moment. Però de totes maneres, aquell instant, les vistes del “nord” des del Bastió de la Holland o des de la porta de sant Pierre, és un dels tops del viatge a Bretanya.

Un cop vam rodejar Saint Malo vam baixar i el vam creuar per baix, passant la catedral i alguns carrers coneguts degut als seus noms curiosos, com per exemple el carrer del gat que balla fins sortir per la porta gran (que de fet és més petita que la principal, la de sant Vicent, per la que havíem entrat).

La nostra ruta va continuar fins la Pointe du Grouin, una reserva natural situada en una illa davant la cosa on se suposa que hi viuen centenars de cormorans, diem que es suposa dons no en vam veure ni un...

El dia estava sent molt complert, i en aquell punt estàvem per ja anar cap al nou allotjament o, fer una visita més tot buscant un lloc xuli per sopar i acabar de celebrar l’aniversari de la Mireioneta com calia a l’hora que acomiadar-nos de la Bretanya.

Bé, estàvem entre dues opcions... no gaire, ràpidament vam optar per la segona i minuts després ens aturàvem al poble de Cancale, un port pesquer famós pels seus vivers d’ostres, dels quals ens vam aprofitar per sopar, i celebrar l'aniversari com Déu mana, amb espelma i tot.

A Cancale a més a més, la marea estava més baixa i vam gaudir dies després de l’espectacle apocalíptic de la platja amb la sorra i les barques varades esperant que pugés l’aigua.

Ja després de sopar, ben contents i amb la panxa plena, vam deixar enrere la Bretanya, amb aquella sensació de felicita per haver vist i fet moltes coses, però sabent que ens han quedat moltes més encara per fer, doncs aquesta regió és realment gran i, en poc més d’una setmana és ben bé impossible acabar-te-la.