Sud de Bretanya

Vam deixar la nostra casa a Le Cellier per travessar el que fora l’espès bosc que va aïllar la Bretanya durant molts anys de la resta del continent. Avui dia, la red viaria ens porta de Nantes a Rochefort en Terre, la nostra primera aturada en aquesta regió, en menys de 100 minuts.

Rochefort és la definició perfecte del que s’entén per poble “cuco”, cosa que aplica a molts pobles a França amb les seves places florides, arquitectura medieval i un estat de conservació més que òptim. Nosaltres el vam gaudir especialment doncs allà vam veure les primeres cases amb entramats de fusta i vam menjar la primera galette del viatge, dues coses típiques de la Bretanya.

Li vam donar un volt força complert arribar-nos al castell i a l’església, força bonica i amb uns vitralls meravellosos, el dit abans, Rochefort en Terre és gaudeix passejant-lo sense esperar res en concret.

Amb encara força llum per endavant, "estem molt amunt", ens hi vam arribar a Vannes, una de les “capitals” com a mínim turístiques de la regió.

Vannes és una ciutat d’uns 60000 habitants preciosa, amb història des de l’imperi romà i amb molta energia al ser  en l’actualitat una ciutat universitària, a banda de tenir un centre 100% turístic on el passeig és una meravella.

Ja només entrar, les cases que t’envolten estan perfectament cuidades, i els carrers guarnits, esperant als turistes i animant-los a deixar-se els “quartos” a les seves botigues de disseny.

Vam anar passejant des de l’ajuntament fins la marina, a Vannes els entramats de fusta adquireixen una altra dimensió, i les cases tenen també la peculiaritat que com antigament els impostos es pagaven en base a la planta de la planta baixa, moltes d’elles es van fent més amples en els pisos superiors creant un porxos ben curiosos i carrers on els edificis acaben gairebé tocant-se.

Passejant entre aquestes cases vam trobar, just davant de la catedral gòtica de sant Pierre, una llibreria d’aquelles xules, on vam poder comprar el Petit Princep en bretó, la primera de les compres que vam fer a partir d’aquell punt, caient seduïts per les botigues que havíem ignorat al principi.

Arribant al port els carrerons s’eixamplen, obrint-se a la porta de Sant Vincent que separa el casc antic del port, sembla que per allà es pot pujar a les muralles, no ho vam fer.

El port, encarat a la ciutat, a la Bretanya un poble sense port al final d’una d’aquestes ries no és un poble, està farcit de diferents embarcacions, un estil més contemporani, de manera que vam decidir continuar passejant per dins de Vannes fins que ja toqués anar cap a l’hotel. Vannes ens havia captivat.

L’endemà vam sortir cap a Carnac un poble amb una concentració de més de 3000 menhirs en diferents emplaçaments dates entre el 5000 i el 3500 a.C. Nosaltres vam donar la volta a l’esplanada més gran des d’on es pot veure una quantitat d’aquestes pedres de diferents mides perfectament alineades. Una d’aquelles coses que paga la pena veure, no per bellesa, si no per pensar sobre com, fa més de 6000 anys, els nostres avant passats van ser capaços de extraure i transportar aquestes pedres...

I es clar tant pensar ens va entrar gana, cosa que conjugava perfectament amb el fet que a la part de platja de Carnac i a ostraris, de fet, a tota la Bretanya, degut als canvis de les marees, hi ha molts llocs on es recol·lecten i es crien ostres, de manera que vam poder fer un aperitiu de luxe en un paisatge post apocalíptic, ple d’utensilis que esperaven els treballadors per anar a agafar aquest marisc tan apreciat.

Clar que als nens el marisc no els hi apassiona, cosa que ja ens va bé a nivell econòmic, de manera que abans d’entrar a la península de Quiberon, el nostre següent objectiu, ens aturem a dinar a un forn a Plouharnel, ostres i quiche, es pot ser més francès?

Llavors sí, ens vam endinsar en aquest apèndix que és la península de Quiberon, un autèntic lloc d’estiueig amb unes platges llarguíssimes a la banda est i una costa totalment rocosa a la oest, curiós canvi, sobretot tenint en comte que en alguns trams la distància del “coast-to-coast” és molt petita. Nosaltres, després d’haver anat fins el cap de baix de tot, una altra d’aquelles zones, i això crec que ho repetiré molt en aquest blog, on sembla que allà s’acabi el planeta, amb roques obertes i erosionades degut a les marees i al clima extrem de vents, fred i pluja vam fer una estona de platja tranquil·la i un passeig en cotxe per veure aquests penya-segats. En conclusió, Quiberon ens va semblar un lloc agradable, però més enfocat a anar a passar uns dies de desconnexió, de fet, el transit per la carretera principal era el típic d’aquests pobles d’estiueig.

De fet, tant d’estiueig era el lloc que de tornada a Plouharnel vam veure un circuit i vam pensar... que carai, són vacances! I minuts després els nens estaven gaudint d’unes voltes amb moto de trial i quad.

El dia ens estava donant per molt i no volíem acabar-lo encara, de manera que encara vam visitar Auray, un poblet bucòlic on el riu arriba fins el poble mateix i on vam poder sopar a la plaça major i fer una volta ben bonica pel mateix durant l’hora maca de la llum, realment és que hi ha molts pobles pintorescs a la Bretanya. Pobles sense res ens especial per veure, però preciosos per passejar.

Al tornar a l’hotel vam veure diferents camions dels equips ciclistes professionals, doncs bé, resulta que s’anava a celebrar la clàssica de la Bretanya a la zona i aquells equips s’allotjaven allà, una carrera important on l’actual estrella mundial del ciclisme, en Tadej Pocajar, tornava a competir després de guanyar el tour. Va ser divertit veure’ns l’endemà passejant pel passadís i pel pàrquing mirant les bicis i buscant ciclistes i un massatgista que es deia Aran!

Després de “deixar la bici” vam continuar explorant el sud de la Bretanya, la següent destinació va ser el poble de Pont Avent un poble on van desembarcar artistes americans al s.XIX i que Gauguin li va donar l’impuls definitiu allotjant-s’hi llargues temporades. Com a conseqüència el poble és un centre artístic amb moltes galeries algunes de les quals amb obres que ens van encantar, el preu també però de manera inversament proporcional.

I a banda de les galeries, o com a motiu per l’existència d’aquestes, el poble té una sèrie de racons com el riuet que el travessa, els molins, i potser que quedar enclavat en una vall, allunyat de la platja com els altres que li donen aquest encant especial.

Vam rematar Pont Aven anant a l’església de Trémalo, una petita església a les afores on ens va semblar que hi havia un quadre del pintor, el Crist groc, res més lluny de la realitat que el fet que el nostre francès és millorable (en el meu cas, molt més que millorable). Com era d’esperar el quadre no està allà, senzillament l’església va inspirar Gaughin a pintar-l’ho.

Després d’un pícnic, que mira que a la Bretanya arriben a haver-hi de llocs per fer-ne! I d’una estona de parc ens hi va arribar a Cap Coz, una altra de les zones de platja de la Bretanya, però estava tan plena que només la Mireioneta va baixar una estona a fer fotos de les illes de l’horitzó.

Vam rematar aquesta zona de la Bretanya tot visitant Concarneau un poble que té el casc antic emmurallat, prou maco però no ens va apassionar, a banda que no volíem fer molt tard a l’hotel ja que havíem de fer “maquinades”.