Toulouse

 

Malgrat les ganes de viatge, el trajecte en cotxe ens ha deixat baldats, a més a més, els nens volen esbargir-se, així que un cops instal·lats a l'apartament que acollirà les properes 3 nits, baixem a la piscina, que a més a més cau una solana d’aquelles que tampoc criden al passeig, i és així com passem les nostres primeres hores a l’Occitània.

Malgrat tenir un apartament, no tenim gaire menjar, de manera que al vespre agafem el cotxe i ens endinsem a la ciutat, el primer que divisem és Pont Jumeaux, els pons bessons, el lloc on conflueixen els canals de Brienne i l'arxi famós de Midi, amb el riu Garona, un punt molt important doncs permet la navegació entre el mar mediterrani i l’atlàntic.

Resseguim un tros del canal de Brienne, abans d’endinsar-nos cap el centre de Toulouse, abans d’arribar al casc antic veiem llocs per aparcar i un “envelat” amb aquelles bombetes que tant li agraden a la Mireioneta. L’envelat acaba sent un curiós pub i les places de pàrquing, tot i ser zona blava, estan a 10 minuts de ser gratuïtes, així que decidim sopar per assegurar el tret.

Amb la panxa plena, tornem al cotxe per arribar cap al casc antic, els primers carrers de la ciutat rosa (o taronja segons els nens... i no van desencaminats), per les cases de maons que li donen el sobrenom a la ciutat, ens agraden força, i conforme ens apropem al Vieux Quartier, l’ambient que va adquirint la ciutat a llocs com les places Nelson o  la del Capitoli, el cor de la ciutat, fan que el cansament quedi en un segon pla i que busquem un lloc on aparcar per fer una passejada nocturna.

No estem de sort, o potser sí, doncs el més sensat és descansar, no trobem lloc on aparcar ni tan sols al pàrquing de la plaça del Capitoli on curiosament vam haver d’entrar per poder travessar-la (no ens van cobrar).

Així doncs, decidim tornanr cap a casa, però al travessar el Garona pel Pont Neuf, la imatge de la part Sud de la ciutat, veiem uns edificis il·luminats on hi destaca una nòria molt molona. Aquí hi hem de pujar és l’últim pensament en referència a la ciutat.

Dissabte, comencem l’exploració força d’hora, repetim el trajecte d’ahir i acabem aparcant molt a prop del centre històric. Repetim l’inici del que havíem fet la nit anterior en cotxe fins la plaça Nelson però aquest cop caminant, és tot tan francès..., amb aquells colors pastel i els finestrals de fusta, i a sobre, aquest tons de color maó, és impossible no dir que no és maco.

En aquell punt ens dirigim al mercat de Victor Hugo, no especialment maco però farcit de locals comprant tot i ser diumenge, i és que Déu n’hi do els productes que hi venen. Hem vist un forn amb uns pans i uns pastissos espectaculars, magrets i foies per donar i sobretot per vendre, carns amb pintasses increïbles, llàstima que era d’hora pel matí i volíem explorar la ciutat. També hem pujat a veure els restaurants que hi ha al primer pis, però encara els estaven arreglant, així doncs, una altra variable s’obria al nostre dia... Tornar per dinar aquí?

Mentre pensàvem, hem vagarejat una estona per una ciutat ideal per passejar sens romb al estar plena de carrers recargolats que donen imatges molt maques i fotogràfiques.

Finalment hem arribat a la plaça del Capitoli, centre neuràlgic de la ciutat, molt gran i vorejada de restaurants de diferent tipus, una porxada on hi ha dibuixada al sostre la història de la ciutat i, com no podia ser d’altra manera, el Capitoli, un edifici amb les seves columnes clàssiques que alberga l’ajuntament, visitable, amb un estil molt recargolat però amb alguna pintura que paga la pena i el teatre de la ciutat, no visitable si no és per veure algun espectacle.

D’allà ens hem dirigit, passejant pel casc antic, fins el convent dels Jacobins, on hem entrat només a l’església, la qual és espectacular, una sala, que sembla estreta per l’alta que és i, on una sèrie de columnes de 22 metres simulant palmeres dominen l’escena banyada per la llum que entra per una sèrie de vitralls preciosos. Un top.

Just davant del convent hi ha el col·legi Pierre de Fermat, un col·legi d’aquells clàssics, també en un edifici de maons on hi destaca, per desgràcia, una placa en honor a un nen jueu arrestat i deportat allà mateix, i és que Toulousse, com gairebé totes les grans ciutats franceses, té un passat molt lligat a les guerres mundials i a l'holocaust.

Abans de dinar arribem a la riba del Garona per veure de nou la nòria des de la plaça de la Daurada, no en català si no en la llengua d’Oc la qual està present en totes les plaques del carrers. Aquesta plaça és el lloc ideal per veure el riu i començar a gaudir d’ell.

Després de dinar i de la sessió de fotos reculem sobre les nostre passes fins la plaça del Capitoli, on després de pujar a un Mc Donalds per poder veure la plaça en alçada i treure-li més suc, hem agafat el carrer de Tahur, el més maco i arreglat de Toulouse, i això és dir molt.

Tot i que hem trobat a faltar botigues maques, al carrer Tahur hi ha la Cinématique, que ara a l’estiu ofereix pel·lícules a l’aire lliure i l’església Romanica de Notre-Dame du Tahur. Una bonica església que va ser el primer lloc on va ser enterrat san Saturní (saint Sinter), un bisbe catòlic durant l’imperi romà que, per tal de predicar una altra religió va ser condemnat a morir arrossegat per un bou... Temps després va ser traslladat a la basílica que porta el seu nom al final d'aquest carrer, una espectacular església romànica, una de les joies del romànic francès, la més gran i millor conservada, amb una torre octogonal espectacular, a l’hora que ubicada en in lloc que emana pau i tranquil·litat, que combinen molt bé amb la simplicitat de l’interior de la basílica, sens dubtes, un altre top de Toulouse, ciutat que es converteix així en una gran ciutat, com a mínim per a nosaltres.

Tornem a desfer les nostres passes, passant de nou pel Capitoli, el qual ara voregem per la banda Nord, passant per l’òpera i veient, per darrera una torre que encara pertany al Capitoli i que és l’actual oficina de turisme.

Nosaltres seguim el nostre passeig fins arribar a la plaça de st Georges, una plaça francesa, on francesa és l’adjectiu, i és que només cal veure-la per entendre-ho, cafès amb cadires boniques a l’exterior, una zona verda cuidada edificis que l’envolten... només li falta un carroussel (i mira que n’hem vist a Toulousse de carroussels!).

Després d’una estona a la plaça on els nens juguen al parc amb un drac de st Georges, i veure amb molta pena com a en Pauilolo ja li comencen a quedar petits aquests parcs, ens dividim un moment, la Mireioneta es queda amb els nens a comprar mentre jo vaig a buscar el cotxe per passar-los a buscar... 

Arggggg! Mira que la ciutat és bonica, però per conduir-la és un nyap, no hi ha dos carrers perpendiculars, tots son estrets... el que eren 600 metres es converteixen en més de 10 minuts de cotxe, i un cop junts per tal d’aparcar a la catedral, última visita del dia... un altre desastre, al final la veiem, per torns i ràpid, doncs és el temple més lleig de tots els que hem vist, estem cansats, i estressats i decidim fer via ràpid per tal de tornar al nostre allotjament a sopar i descansar.

El segon dia sencer a Toulousse ja ens hem convertit en francesos, anem d’hora sense adonar-nos i esmorzem pain aux chocolate, abans d’anar a la ciutat de l’espai, i és que la indústria aeroespacial és molt important a la ciutat, de fet airbus hi té la seu i aquí hi fabrica els seus avions més importants, com l’A-380 i també hi va fer el Concorde.

La fàbrica d’airbus també s’hi pot visitar, però creiem que amb nens la ciutat de l’espai és més adient, de fet, des de que hi vam anar al Perigord i vaig veure la replica a escala real de l’Arianne 5, sabia que era un lloc per visitar.

Arribem a quarts d’onze i hi ha cua per entrar, però es passa ràpid, ens demanen el certificat COVID, com a gairebé tots els llocs de la ciutat, incloent restaurants! I en un moment hi som dins.

Les primeres impressions de la quantitat d’objectes que hi ha pels jardins són molt bones, de fet, ja ho diem ara, és un lloc molt recomanable. Creuem aquests jardins ràpid nomes fixant-nos en una sèrie de fotografies que et van allunyant de la terra 10x cada vegada perquè volem arribar, a una de les tres pel·lícules que fan al Imax, caçadors d’asteroides, en 3D, està bé però no és espaterrant. Això sí, als nens, el fet de veure una peli i les 3D ja els captiva.

Al sortir comencem a mirar les rèpliques de les naus espacials que hi ha per allà, des del vehicle que va anar a Mart amb un drone, el que es va perdre, el xinés, un telescopi espacial, i els dos possiblement més famosos, el Sogun dels cosmonautes soviètics (i on per les mesures COVID no ens podem confinar a dins), i la càpsula de l’Apolo XI que va portar a l’home a la Lluna per primera vegada. Una col·lecció espectacular, això sí, mira que molts dels vehicles semblen de joguina amb aquelles papers platejats i daurats!

Tornem al mòdul inicial on hi ha les exposicions, i ens centrem en la del possible retorn a la Lluna, l’ambientació és molt xula, doncs és com si ja hi fossis al satèl·lit, allà diferents mòduls llunars t’expliquen com hauria de ser una expedició al nostre satèl·lit. La llàstima és que les dues proves “antigravitacionals” són força fluixetes, el salt a la lluna podria estar bé, però el resultat és cutre, tot s’ha de dir.

“Aterrem” per fer un pícnic abans de continuar explorant la ciutat de l’espai. Comencem amb una masterclass sobre Mart, una classe de laboratori molt i molt didàctica on aprenem molt sobre al planeta, la seva atmosfera, la composició...

Seguim explorant els jardins on hi ha una maqueta a escala (que no és fàcil) del sistema solar que ens porta a la rèplica de l’Arianne 5, un coet que posa satèl·lits en òrbita i on, a la seva base els nens fan un taller per posar ells mateixos coets en òrbita, en aquest cas, propulsats per aigua.

Una altra de les visites estrelles és l’estació MIR 😊 la que van fer servir els primers cosmonautes com a pràctiques per anar a la que està a l’espai, allà veiem des d'on mengen fins on i com fan les seves necessites, realment això de ser astronauta mola molt, però no té tant de glamur com semblar.

Rematem la visita al planetari, on els nens flipen amb la pantalla només d’entrar i continuen flipant amb la pel·lícula on fem un viatge per l’univers, completant una visita tan entretinguda com didàctica. Molt bona per anar amb nens.

Tornem una estona a l’hotel per agafar forces abans de tornar al centre de Toulouse amb un objectiu clar. La nòria.

Intentem aparcar pel barri d’aquesta, creuant el riu, un barri probablement en reconstrucció i per gent jove. No podem, així que la Mireioneta es queda amb els nens i jo aparco a l’altra banda.

La llum va baixant i l’aprofitem perfectament abans i durant el nostre passeig a la nòria que millora les vistes fins convertir aquest passeig en un veritable espectacle.

Un cop abaix, ens plantegem sopar allà, però no ens convenç del tot (per la varietat del menjar, el lloc és mot molon), de manera que tornem al centre més clàssic, encara queda llum quan creuem el pont i la nòria ja està i·luminda. Fantàstic.

Després de sopar ja és fosc, de manera que complim el que vam dir dos dies enrere, ens hi arribem a la plaça Daurada i retratem la nòria i els seu barri il·luminats. Somriem.

En aquell instant quedem absorbits per l’ambient festiu de Toulouse, una ciutat universitària i amb molt d’ambient, tot aglutinat a la riba del Garona, l’ambient era espectacular, ganes de quedar-se, moltes, però l’endemà toca un dels trajectes de cotxe més llargs i, anem amb els nens, els quals al·lucinen amb l’ambient de festa i, s’espanten degut a algú que ja va una mica “passat”. Els hi va costar caminar al costat del riu, normal, i ja van flipar amb una festa amb concert de vent a les escales del Pont de Saint Pierre. Hem de dir que nosaltres també van flipar, perquè la festa, en temps de COVID, ens va semblar excessiva, però és que a França pràcticament ningú porta mascareta a l’exterior malgrat les distàncies no es puguin mantenir.

L’endemà, recollim però abans de marxar cap a Nantes fem cap de nou a Toulouse, més concretament a Pont Jumeaux, doncs després de passar tantes vegades el volíem veure de prop, fotografiar, i ja de pas, caminar una mica pel canal de Midi.

Nosaltres després de visitar aquest punt fem una compra ràpida a un súper per fer un pícnic de camí a Nantes, deixant enrere Toulouse, una ciutat que ens ha agradat molt més del que esperàvem i la posem al top de les ciutats franceses, cosa que acostuma a passar, però si passar és perquè la ciutat t’ha agradat.