Troyes

 Deixàvem enrere Eurodisney per començar a tornar cap a casa, però l'ànsia viatgera i un parell de comentaris sobre la ciutat de Troyes, va fer que la tornada no fos tan directa com en les altres ocasions i que ens desviéssim cap a una de les capitals històriques de la regió de la Champanya, que curiosament, malgrat ser de les que menys rendiment treu del vi escumós, el seu casc històric de forma de tap de suro.

Després de menys de dues hores d’autopista entre camps molt bonics i sota d’uns avions militars en formació deixant esteles ben a prop nostre, vam arribar al nostre allotjament, un paller reconvertit en petit apartament on, per 44€ vam dormir una nit prou bé, tenia wifi i Netflix que els nens van aprofitar. A banda d’això, poc cosa més doncs la cuina no era aprofitable i no hi havia taula per menjar. No tenia pàrquing però es podia aparcar fàcilment de franc al carrer.

Un cop instal·lats, malgrat ja era tard i fosc, com no veiem clar el sopar allà, vam sortir a sopar. Vam aparcar i de seguida ens vam sentir atrapats pels carrers, les places i els edificis renaixentistes amb entramats de fusta, però també per l’ambient, és curiós com a qualsevol petita ciutat francesa hi ha molt ambient al carrer. Ens vam entaular al A Tout Simplement (al costat de la plaça major) , on ens vam atipar a base de Rilletes (unes tarrines), correctes però sense matar per 55.60€. Fins i tot vam fer un passeig després de sopar pel casc antic, veient molts locals xulos per allà. També vam passar per l’estretíssim carrer dels gats (anomenat així perquè un gat pot saltar d’edifici a edifici).

A la plaça de l’ajuntament vam veure algunes de les poques “autèntiques” cases de Troyes que queden, és a dir, les cases amb entramat de fusta que van sobreviure a l’incendi del s. XVI. És realment al·lucinant que encara aguantin, doncs precisament gràcies als entramats es veu com de tortes i aixafades estan.

Vam acabar la passejada nocturna al canal de Trevois, on l’ambient era una mica més “canalla” però tranquil. Al canal vam veure algunes de les estàtues i escultures que el guarneixen, com la noia del petó i, el cor de Troyes, un autèntic símbol que s’ha de veure de nit, doncs és quan batega il·luminat. Ens recollíem passades les 11 de la nit!!!

L’endemà, amb calma tornàvem al centre on esmorzàvem a base de pains aux chocolat d’un forn recomanat, 6.5€, no va ser res de l’altre mon. Amb la panxa plena repetíem la passejada de la nit anterior però amb llum diürna (d’un dia lleig tot s’ha de dir). El fixar-nos en els bars molones va canviar a fixar-nos (més) en les cases, esglésies, que n’hi ha moltes (10 són monument històric), carrers, algun pati interior i algunes botiges d’aquelles franceses i cares. No ens vam poder estar de comprar alguna cosa dolça a la pastisseria Maisson Caffet, una pastisseria amb premis d’aquelles que sembla gairebé una joieria. 

Vam allargar la passejada pel casc trobant nous recons i descobrint la part per sota del canal, on ens va encantar la zona entre el palau episcopal i la catedral de sant Pau i sant Pere, no podem dir que és encara més medieval que l’anterior, però és que semblava que en Dartacan sortiria en qualsevol moment d’alguna d’aquelles cases, moltes reconvertides en hotels i restaurants caríssims. Una joia,

Com just ara mentre escric, va començar a ploure a l’arribar a la catedral, de manera que ens vam aixoplugar a dins (jo estic aixoplugat a la caseta de fusta), és un temple (la catedral) que es va començar a construir en estil romànic del segle X però que va acabar en el gòtic (estil predominant) del segle XVI. Té una façana espectacular però sense res especial, i és que on destaca és per dins, doncs els vitralls (1500 metres quadrats) li donen una llum increïble, i això que plovia i el dia era gris. Potser per això no hi havia gairebé ningú més a dins, cosa que va fer que la visita fos especial.

Al sortir ja no plovia, de manera que vam retornar cap al cotxe, passant per més esglésies, més palaus, més carrers bonics, fins arribar al mercat, l’última visita abans de pujar al cotxe, potser perquè estaven tancant, o potser simplement perquè no. No és una gran visita... per no dir evitable però que no ens va treure que Troyes és una ciutat que s’ha de visitar i, a la que no descartem tornar, doncs la regió de la Xampanya la tenim pendent, per tant, malgrat, tot i que no espero tornar a França en breu, a Troyes li diem un Au revoir!