Bàsquet (i esquí) a Andorra

Que amb la quantitat equips de basquet que hi ha a prop de casa, et toquin desplaçaments lluny és una mica una tonteria, ara bé, si com he fet aquest cap de setmana, es pot combinar amb turisme... doncs ni tan mal, i és que aquest cap de setmana en Pauilolo ha tingut el seu primer partit internacional, i els Mireionetes ens hem desplaçat a Andorra, on no hi anàvem des de feia 6anys...

Per diferents motius no vam sortir fins diumenge, que era el dia de partit, vam sortir d’hora, però sense una gran matinada, i en menys de 3 hores i després de més de 20€ dels peatges de Manresa i del túnel del Cadí arribàvem al pavelló Joan Alay a Andorra la Vella, la instal·lació on el Morabanc Andorra juga els seus partits (hi ha dos pavellons) i al costat on l’Andorra d’en Piqué té el seu camp. Allà en Pauilolo va jugar el seu partidet.

Un cop acabat el matx ens vam plantejar dinar allà mateix, però la veritat és que Andorra la Vella no és una ciutat que ens agradi especialment, té la “gràcia” de tenir les muntanyes tan a prop que sembla que se’t puguin caure a sobre en qualsevol moment, sensació graciosa però que tenim la sensació que a la llarga ha de ser molesta. A banda d’això, massa gent, dificultat per aparcar, a banda de trobar, curiosament, molts restaurants... tancats.

Total, que com tampoc teníem en ment comprar res, un dels altres “clàssics” de visitar Andorra, vam decidir anar cap a la Massana, la última parròquia del país veí que ens faltava per visitar.

Després de trobar una borda plena (restaurant típic andorrà), vam fer cas als nens i vam dinanr a un italià a peu de carretera, La Bella Itàlia, on vam menjar una Pizza Mickey Mouse, un plat de pasta a la vongole, i una pizza la Massana, amb foie i magret, aquesta darrera espectacular, només li va fer competència la pizza de ferrero rocher que vam demanar de postres. Amb begudes i un tallat 68€. Barat... no gaire, però tampoc car.

Amb la panxa plena vam fer una mini passejada en cotxe pel poble però no vam aparcar doncs ens va semblar una extensió d’Andorra la Vella. Ens vam enfilar cap el proper poble de Sispony i allà  vam començar a gaudir, cases de muntanya, tranquil·litat i una mica d’alçada per gaudir de les vistes sense que les muntanyes se’ns mengessin.

Vist Sispony vam fer un pit stop per descarregar les maletes a l’hotel on passaríem la nit. L’hotelAntic 3000 a la mateixa carretera entre Ordino i l’estació d’Ordino Arcalís a l'alçada de la Cortinada. Allà vam tenir una senzilla però àmplia habitació quàdruple dos llits individuals i una llitera (llits molt senzills), pàrquing exterior i wifi, que tenint en comte que Andorra no és UE, no podíem fer servir ni telèfon ni dades. L'oferta era amb mitja pensió on tots dos àpats van ser un bufet lliure prou correcte, especialment l'esmorzar, pels 220€ que vam pagar, que sembla molt però és que incloïen els forfait d’un dia a Ordino Arcalís! Així que els números sortien molt bé, la Mireioneta és una crack en això. L’únic defecte, a banda dels llits que haurien de ser millors i que l'hotel ja passa de rústic a decadent, va ser que per la nit van apagar la calefacció... i vam passar un pel de fred.

Però abans de la nit freda vam sortir a passejar per Ordino, un poble que ens va agradar, especialment el seu petitet casc antic amb algunes cases realment imponents i un recons molt bonics, a banda que tenien una exposició fotogràfica a l’aire lliure, o millor dit en uns carrerons tan fotogènics com les fotos que hi havia.

Després de la curta passejada, Ordino és petit, vam tornar a La Massana confiant que ja hagués marxat cap a Barcelona molta de la gent que s’havia amuntegat allà i poder caminar amb més calma i, ja de pas comprar alguna cosa.

Doncs bé, molta gent ja havia baixat, però molts encara ho feien i molts no ho farien, doncs estàvem en setmana blanca. Vam passejar una estona, ens va agrada més? Potser una mica. Ens va fer gràcia “l’ou” que surt del centre fins a pistes, la creperie a baix de l’església i l'estàtua en record als fugits de la segona guerra mundial, però poca cosa més. A més, tampoc vam trobar gaire gangues i només vam comprar menjar per porta a pistes l’endemà.

Un endemà que vam començar per gaudir de l’estació d’Ordino Alcalís, una estació molt més gran que la nostra estimada (però petita) Vallter 2000, però és que també ens va semblar una estació molt còmode, on totes les places de pàrquing estan a tocar de les pistes. Nosaltres vam aparcar a baix de tot i vam agafar un “ou” per canviar a l’altre vall de l’estació. Allà, un tele cadira ens va portar a l’inici de la pista “mega-verda” una pista de 8.5 quilòmetres que ens va anar bé per escalfar, però que a estones és massa plana i s’ha de remar massa, en especial si no saps que hi ha unes cintes que t’arrosseguen quan és pla. La curiositat és que part d’aquesta pista és la carretera que es pot seguir a la primera – estiu, o es podia, doncs hi ha la ‘O’ en la que la Mireioneta i un servidor es van fotografiar arribant en cotxe fa ni més ni menys que 13 anys.

Després vam passar a les pistes blaves i vermelles, gaudint d’unes vistes i d’unes pistes molt i molt boniques on la que més ens va agrada va ser la Balma, llàstima de la neu al final i de com corre la gent allà. En definitiva, una súper esquiada.

Vam parar una estona a fer un mos a l’estació, on no es pot fer pícnic, per tant vam demanar un cola-cao, un cafè amb llet (molt bo), un nestea i una coca-cola abans de fer la última baixada. Bé, la penúltima, doncs la darrera baixada va ser tornar cap a casa, un camí que no se’ns va fer gaire pesat i en el que vam acordar que un cop l’any farem una escapada a esquiar a una estació diferent del país dels pirineus.