Díes de vacances a l'illa

Un cop instal·lats teníem calor, però sobretot gana, vam intentar dinar al restaurant del càmping, però en aquestes èpoques s’ha de reservar, de manera que vam decidir agafar el cotxe i anar a Alaior, el poble d’interior més proper que tenim al càmping. De fet és el municipi al que pertany.

Alaior, el visitarem molt, doncs també és on en Pauilolo farà el campus, així que tot i que amb el cotxe veiem un poblet, com Es Mercadal, de casetes blanques i finestres angleses, però d'entrada sense el seu encant, ens centrem en omplir la panxa, bé, de tornada la Mireioneta em fa parar per fotografiar una escultura feta de ferradures de cavall, un dels símbols de l’illa i dels quals en veiem alguns en el camí de tornada que el fem per carreteres secundàries de l’illa, aquelles estretes que passen per masos separats per murs de pedra i les típiques “reixes de fusta”.

Tornem al càmping, hem dormit poc i estem de vacances, la Mireioneta fa un cop de cap mentre els nens fan digital i jo acabo d’arreglar la parcel·la. Decidim fer vida de càmping la resta del dia, fem la pre temporada, piscina i els nens se’n van al camp de futbol on ràpidament es munta un Espanya contra França amb còmode victòria local 11-3 amb 3 gols de l’hereu.

Sopem al càmping amb música en directe i tornem a la tenda, doncs tot i que no ha estat un dia híper actiu, un dels objectius del viatge és recarregar piles.

Dimarts també el comencem amb la calma, i no és fins mig dia quan sortim del càmping direcció Maó, la capital de la menor de les illes balears. La primera aturada és una aturada tècnica al Lidl per aprovisionar-nos pel càmping i, aprofitant l’abastiment, fem un pícnic per dinar al parc des Freginal, un parc urbà, pulmó verd de Maó a tocar del centre, de fet va ser el lloc on el pirata Barbaroja va posar el seu campament per atacar la ciutat al segle XVI amb més de 1000 homes.

500 anys després i amb intencions més nobles, 4 persones assaltem el centre de Maó, un centre amb desnivell, agreujat amb la canícula d’aquest dies fa que la passejada encara sigui més complicada. Descobrim un centre molt anglès, les típiques finestres i cartells de locals amb “surnames”  

Passejant pel centre arribem a sa Plaça, que és com es coneixen a tots els pobles menorquins la plaça major. Aquesta és curiosa degut a que el desnivell li atorga un caire especial on la imatge de l’escultura dels tres cavalls davant de l’església del Carme és una de les postals de la ciutat.

Entrem a l’església, que no sabem si encara actua com a tal o no, però el que sí sabem és que al claustre hi ha un mercat, i com a nosaltres ens agrada que les coses és reutilitzin i també ens agraden els mercats, doncs és de calaix que ens agrada aquest lloc. Llàstima que els preus en aquest mercat siguin massa cars.

Surtim per darrera de l’església i arribem a la plaça de la Miranda, on passem una estona tot gaudint en alçada de l’entrada del port de Maó, bones vistes però no espaterrants, i tornem cap a sa plaça a investigar la botiga de gin Xoriguer, un clàssic de l’illa, on no ens firem degut el preu- Creuem sa Plaça per arribar al mercat del peix, un un mercat petit i totalment anglès, és com una reproducció de Covent Garden, reconvertit, com molts mercats d’arreu, en un lloc on menjar diferents productes. Fa molt bona fila.

Continuem passejant arribant-nos a la zona de la plaça de la Constitució, on hi ha els edificis senyorials, com la catedral, l’ajuntament... força imponents deixant de banda el blanc clàssic de la resta de la ciutat.

Fa molta calor, així que decidim que la resta de la passejada serà tornar al cotxe per tal de visitar la nostra primera cala. Ens dirigim a es Caló Blanc, al sud, ja al municipi de sant Lluís. Diuen que és la platja més petita de Menorca, nosaltres al arribar a quarts de 6 de la tarda podem aparcar pràcticament a la “pole position” i després d’accedir per on no s’hi ha d’arribar (l’accés és fàcil), ens trobem amb una cala estreta i petita (no sabem si la més petita) entre unes roques baixetes i amb un aigua turquesa increïble. Just el que estàvem buscant. Ja podem dir que estem a Menorca.

Ens hi estem una bona estona a l’aigua, nedant, mirant peixos (n’hi ha molts però no són especialment macos) i arribant-nos a la boia.

Un cop refrescats i molt contents de la nostra primera experiència en una cala, tornem cap a casa, l’hora màgica, que a Menorca és molt màgica, ens sorprèn de nou per carreteres petites just passant un dels milers de jaciments arqueològics de l’edat de bronze que hi ha per l’illa (uns 3000 anys), una torre ens sobta i clar, l’havíem de retratar just abans de tornar a casa per sopar i anar al cine que posen a diari al càmping.

Dimecres sortim del càmping a mig matí direcció Fornells un poble del nord pertanyent a es Mercadal. L’entrada al poble, paral·lel a la seva badia és molt xula i explica ràpidament que s’hagi convertit en lloc d’estiueig de la creme de la burgesia catalana.

Nosaltres hi fem una passejada abans de dinar descobrint un poble tranquil, agradable per fer un tomb, molt blanquet i endreçat. Després de dinar passem la calor amb un bany a la platja urbana que hi ha allà mateix, un moll de pedra on posar les tovalloles i unes escales que et condueixen a una aigua totalment  cristal·lina malgrat estar a tocar d’un port. Un bany diferent i agradable.

Un cop passada la calor passegem pel castell i per la torre de Fornells. Del primer, que va ser origen del poble en queden només les seves restes, però mostra del seu lloc privilegiat són les cases que avui dia té de veïns. La torre, en canvi, amb alguna que altra rehabilitació es manté dempeus i és una mostra excelsa de les torres de guarda construïdes pels anglesos per protegir l’illa veient-se cada una amb les dues dels costats i podent-se enviar senyals en cas d’atacs o d’altra necessitat. La torre en sí no té res d’especial, però les vistes de la costa, amb l’entrada de la badia de Fornells, i cap a l’interior, són privilegiadíssimes.

Però clar, amb la pujada a la torre, torna la calor, i com treure-la? Amb un altre bany, aquest cop elegim cala Tirant, una cala molt a prop de Fornells, cala Tirant resulta ser una platja petita. Bé, amb la natura a prop i sí que hi ha una petita cala de fàcil accés, però sense res d’especial. Bé sí, sembla que hi ha meduses.

Així doncs el bany és més curt del previst i com que al sortir encara tenim calor i els dos xiringuitos no ens donen res, un tancat i l’altre el servei era ultra lent, decidim començar a tornar però afegint una aturada extra.

Passant per es Mercadal ens desviem per pujar al Toro, la muntanya bé, el turó que és el punt més alt de l’illa amb 358 metres (suposem que la l’antena de comunicacions no conta) i del que podríem parlar en gairebé cada paràgraf del post doncs es veu des de pràcticament tota l’illa. La domina.

En cotxe s’arriba fins a dalt i si el Toro es veu des de tota l’illa, des del Toro es tota l’illa, les vistes, sobretot les de la retallada costa nord on hi érem una estona abans, són brutals, és veuen també els principals pobles, excepte Ciutadella i cap al sud sembla que es pot veure Mallorca, nosaltres intuïm una forma però res nítid.

A més de les vistes, al cim del Toro hi ha un santuari presidit per un crist redemptor, un lloc que podríem catalogar de pelegrinatge amb l’església complementada amb un bar restaurant i una botigueta per comprar records. A més, durant “l’hora màgica” és especialment bonic. Una visita interesant per una estoneta amb la que vam complementar el dia.

Dijous allarguem al càmping pel matí, fent esport i jugant al virus, el joc de cartes de moda durant aquest viatge i al migdia baixem fins la platja de Son Bou, a sis kilòmetres del càmping i on podem aparcar a tocar de la platja sense problemes.

Malgrat preferim cales, i de fet no les teníem totes amb aquesta platja, doncs ens esperàvem un platja massificada a més n poder, cosa que no va ser, ni aquí ni enlloc de l'illa, un cop veiem el color de l’aigua se’ns passen totes les manies, és el blau que buscàvem, a més a més, la vegetació que separa la sorra de la urbanització de son Bou fa que un cop a la platja sembli que estigueis molt més “apartat” del que estàs realment.

Matí de platja total: sorra i aigua, per cert, que bé va el catxarro del Decathlon per clavar el para-sol! I Banana Boat!!! Sí, en Pauilolo feia temps que ho demanava i aprofitem aquest blau de l’aigua per pujar-hi ell i jo, 15 minuts per l’aigua relativament ràpid i amb un parell de sacsejades amb les que acabem a l’aigua. Força divertit.

El Sol crema, de manera que no ens hi estem molta estona a la platja. Agafem un pollastre rostit a son Bou i tornem al càmping per dinar... i carregar el cotxe, hem utilitzat l’endoll de la parcel·la per carregar el cotxe i hem estalviat molta benzina. Calculem que uns 50€.

A mitja tarda, això del “poc a poc” de Menorca ho hem agafat ràpid, beneïda contradicció, agafem el cotxe per tal d’anar Binibeca, un poble que pertany al municipi de sant Lluís, creat als anys 70 recreant un poble de pescadors a l’estil hippy per tal d’inspirar-se, crear i descansar (els cartells de silenci si us plau així ho fan veure). Avui dia és pràcticament una atracció turística amb detractors al respecte de la seva “naturalitat”, però sigui el que sigui, és molt bonic i, no deixa de ser una urbanització com moltes altres.

La primera passejada la fem per la part “exterior” per dir alguna cosa, descobrim un edifici amb recons i algun bar i restaurant una cosa molt Gaudiniana però una mica mort, tot l’ambient està a la plaça que separa aquest edifici de l’autèntic Binibeca vell i on entrem després de berenar.

Binibeca vell és un eixam de cases blanques a més no poder, les pinten cada any quan acaba la temporada alta de turisme, comunicades per carrerons estrets que pugen i baixen i que acaben sempre abocats al mar, en un port natural molt més vestit amb aquestes cases blanques.

Amb Binibeca passejat, dubtem entre quedar-nos a les seves platges o buscar una de les “famoses”, i ens quedem amb les dues coses; una cala famosa que (gairebé) està a Binibeca. La cala de Sa Olla. Una cala espectacular de roques però de fàcil accés, i on de nou podem aparcar a prop, amb un aigua no turquesa però si amb molta varietat de blaus, amb molts peixos a l’aigua on podem fer un snorkel molt xulu i, on sobretot, hi ha una roca des d’on saltar a l’aigua sense risc, bé amb el risc de perdre les ulleres si ets tan (posa l’adjectiu pejoratiu que vulguis) per saltar amb elles...

Contents i miops després d’un dia molt complert tornem al càmping a sopar i a les nostres "obligacions", virus, ping pong i cine, abans d’anar a dormir.

L’endemà ja teníem pensat anar a Ciutadella, potser la ciutat més important de Menorca malgrat la capital sigui Maó. Ara, amb la necessitat d’alguna cosa per que un servidor poca veure alguna cosa que no sigui de color blau per les ulleres de Sol és una obligació.

Tornem a estar de sort i aparquem a la pole de llocs on és pot aparcar de franc abans d’entrar al casc antic, cosa que fem per la plaça de Senplanxada, on a banda de l’òptica hi trobem els arbres de la mateixa amb màscares enganxades. No sabem perquè.

D’allà passem a la plaça d’es Born, el centre neuràlgic de la ciutat i on hi ha un gran mercat al qual no li fem gaire cas, ja hi haurà altra oportunitats, i ens fiquem de ple en el casc antic de Ciutadella, vaja, la Ciutadella, ens trobem amb un barri molt animat, amb edificis senyorials com el palau on està la seu del Consell Insular de Menorca, racons bonics i tendes de molt tipus (això sí, cares). Ràpidament ens convenç i ens agrada més que Maó. També hi trobem diverses formes de Street Art que conjuguen molt bé amb l’espai.

Passem per la Catedral, travessem les voltes i girem cua a l’alçada del mercat del peix, que és igual que el de Maó però aquest encara fa la seva funció original. Reculem vagarejant pels carrers de la Ciutadella fins tornar a la plaça d’es Born on dinem amb vistes al port Natural de Ciutadella, una llengua marina que s’endinsa fins la plaça mateixa, una imatge molt xula la veritat.

Després d’entrar al majestuós ajuntament, bé a l’oficina de turisme que està allà i que per dins no té la majestuositat del que fora el palau del Governador, un edifici que fora l’alcasser de l’època musulmana, baixem al port a fer un breu passeig per una passarel·la que recorre paral·lela a ell. Quan ens cansem tornem a pujar i ens trobem una de les anècdotes del viatge, una senyora italiana no pot arrencar el cotxe, el deu tenir parat tot l’any i l’arrenca quan ve a l’estiu. Li dic que posi segona i vagi desembragant a poc a poc mentre jo empenyo, no em fa cas, ella el vol aparcar. A l’activitat se sumen dos francesos i un portugués. En un moment allò sembla la UE però per una vegada amb un objectiu comú, no aconseguim arrencar el cotxe, però la senyora es queda tranquil·la amb el cotxe aparcat.

Nosaltres després d’un pilla pilla mentre tornem cap al cotxe ens dirigim Cala en Brut, una cala al nord de Menorca, de nou, molta sort per aparcar, accés fàcil a una cala preciosa amb un aigua molt neta i bonica amb diferents tons, això sí, amb una mica de brutícia que no havíem vist fins ara a Menorca.

Això sí, l’al·licient de la cala són unes penya-segats per saltar-hi, més alts que els del dia anterior i on la gent fa el que pot, alguns molt professionals altres no, per tirar-se a l’aigua. Vam saltar els 3 homes, sent l’Aranet, contra tot pronòstic, el primer a fer-ho, i és que aquest viatge l’hem vist molt més valent i atrevit amb l’aigua, un medi que fins l’any passat li feia molt respecte.

Després de gaudir de la cala toca fer “obligacions”; compra i benzina abans de tornar al càmping on ens hi estem la resta del dia.

I així arriba divendres, ens prenem el matí amb calma, al càmping s’hi està molt bé, els nens fan campionat de ping pong, ens banyem a la piscina, i descansem.

Ens activem després de dinar quan agafem el cotxe direcció cala Galdana, una urbanització de Ciutadella a peu d’una cala d’un blau turquesa preciosa però força massificada i amb tot tipus de serveis.

Al arribar relativament d’hora, i sent el lloc que és, ens costa aparcar una mica més de l’habitual, aquest cop si que hem de caminar uns bons 15 minuts fins arribar a peu de la cala, que els haurem de sumar a la caminada prevista, doncs cala Galdana no és el destí. En aquell punt toca endinsar-se al camí dels cavalls, el famós GR que li dona la volta a Menorca i caminar-lo uns ¾ d’hora fins cala Macarella, l’arxifamosa cala degut a l’anunci d’Estrella Damm i que és la cala perfecta, aquella que hauria de sortir a la definició de cala al diccionari, per forma, de mitja lluna, envoltada de penya-segats amb coves arran d’aigua, sorra de sobres, de fet no la trobem massificada, aigua turquesa i peixos. Sumat a un xiringuito on prenem quelcom abans d’aprofitar aquesta meravella que, tot sigui dit, és tan meravellosa com moltes altres cales de Menorca però que, com acostuma a passar, no s’han fet famoses. Ens agrada el que ens agrada, o el que ens diuen que ens ha d’agradar? Fins aquí la reflexió profunda del viatge amb la que no volem concloure que cala Macarella no valgui la pena, ans al contrari!

Un cop gaudida la cala desfem el camí dels cavalls desviant-nos als miradors que hi ha de la cala, un cop més amb una llum molt bonica,  així la tornada fins al cotxe se'ns fa més amena. Un cop al cotxe ens dirigim al següent destí, el municipi d’Es Migjorn Gran on comença la festa major i hi ha “jaleo”.

I la festa ha de ser molt grossa, doncs hi ha cotxes arreu, pàrquings habilitats a l’entrada ja plens i impossible aparcar, ni tan sols malament dins del poble, de manera que després d’una estona voltant, decidim avortar la missió, doncs també pensem que l’ambient pot ser una mica massa pels nens i, pels jaleos, tenim un pla ‘B’ (i encara un ‘C’).

S’està fent tard i no volem sopar al càmping, de manera que ens dirigim a Ferreries, un altre municipi només per sopar, de fet ens sorprèn com a tots els municipis tenen unes instal·lacions molt bones, esportives, biblioteques, de fet a Ferreries trobem un auditori molt gran pel que és el poble, que fins que no ens endinsem al centre, ens deixa indiferents. Bé, i el centre, degut al cansament, no l’explorem gaire, amb el camí dels cavalls a més de 30º ja n’havíem tingut prou.

Dissabte és dels pocs dies que ens aixequem amb un objectiu clar. Tornar a Es Migjorn Gran “d’hora” per veure els jaleos diürns on esperem que l’ambient sigui més tranquil.

El “d’hora” acaba sent justet i tot i que no hi ha el caos del vespre del dia anterior, ens costa aparcar. De fet deixem el cotxe sobre una vorera (no som els únics) i ens endinsem a un altre poble blanc ben bonic i amb banderetes preparat pel Jaleo.

Els jaleos són les festes majors dels diferents pobles de Menorca, on surten uns cavalls (una raça especial molt forta) muntat per representants dels diferents estaments de l’illa, el municipal, el polític, l’església... i fan cabrioles mentre la gent els aguanta.

I quan diem preparat volem dir que el poble es tira al carrer pel Jaleo, de fet els cavalls estan pel carrer i mentre el recorrem els veiem per allà ben engalanats, els pots acariciar i parlar amb la gent que hi ha per allà mentres prens les típiques pomades de Menorca (gin amb llimona).

Després d’una estona passejant pel poble ens debatem entre quedar-nos a sa plaça, on hi haurà el Jaleo o, com ens aconsellen al anar amb nens, anar a la plaça del darrera, la de l’església, on els cavalls, ja muntats, donen una volta i esperen a entrar un per un a sa plaça.

Així ho fem, i d’aquesta manera els veiem passar i fins algun ja es posa a dues potes per saludar a algun amic o conegut. La imatge de la bèstia a dues potes és realment imponent.

Tant que acabem apropant-nos a sa Plaça a veure, des de lluny el Jaleo, els cavalls, com hem dit, un per un entren a la plaça mentre l’orquestra toca, s’apropen a saludar-la i comencen les cabrioles, un cop el cavall és a dues potes, la gent (un grup de joves) aguanta a la vegada al cavall i al genet. Força espectacular i menys perillós del que pensàvem. Tot i la munió de gent m’apropo força sense gaire dificultat per intentar fer alguna foto decent.

Amb el típic “vist un vists tots”, després d’un grapat de cavalls sortim d’allà i passegem pel poble en busca d’un lloc per dinar. D’aquelles coses “gracioses”, passem del restaurant recomanat per ser “amb estrella” i acabem al xiringuito de la fira.

Amb la panxa “una mica” plena, tornem a descansar al càmping fins que a mitja tarda comencem la darrera part de la setmana de vacances agafant el cotxe de nou cap el nord, fins arribar al pàrquing de la platja de Cavalleria a Es Mercadal, on després d’aparcar, de nou, fàcilment, fem els 10 minuts d’aproximació fins la platja del mateix nom. Una aproximació sense cap tipus de dificultat i on gaudim d’unes vistes precioses d’aquests cales de sorra vermella.

Un cop a la platja, gaudim més de jugar a pales els quatre i de la seva bellesa, envoltada de dunes naturals que es volen recuperar i mantenir més que de la seva aigua, doncs hi ha meduses (normal amb aquesta calor) i decidim no ficar-nos a l’aigua. Abans de tornar al cotxe també passem per la veïna cala de cala Rotja, però entre que és naturista i és de roques decidim que per aquest dia ja ens havíem banyat prou a la piscina del càmping.

Però aquí no acaba el dia. Aprofitant que estem al màxim del nord possible de Menorca ens apropem al far més antic, el de Cavalleria, construït al segle XIX i que va contribuir significativament a la reducció de nombre de naufragis. Sembla que en els cinc segles anteriors més de 700 vaixells van naufragar en aquesta escarpada costa.

El far no és més que un típic far, ben blanc com totes les construccions de l’illa però amb unes vistes privilegiades de la costa nord de l’illa, ben a prop del far hi ha un port natural molt antic i unes coves que es veu que arriben fins un penya-segat espectacular. Les deixem per la propera ocasió, tot i que l’Aranet demanava una llanterna per explorar, preferim estar tranquils, fer un mos al bar del far i gaudir d’una posta de Sol perfecte pel mar acabant així el dia, ara i sí, i la setmana de vancances a Menorca, tot i que encara ens quedaven 8 díes més a l’illa.