Últims díes a Menorca

És divendres i encara ens queda el cap de setmana i un dia de festa a Menorca, de manera que intentem aprofitar des de que en Pauilolo surt del campus, l’anem a buscar i comencem el cap de setmana revisitant Maó, aquest cop al vespre. Entrem per on acaba el port a l'hora màgica de manera que la vista ens agrada molt però només la podem gaudir des del cotxe. Un cop aparcats tornem a mirar-la des del mirador de sant Francesc, on està el claustre que li dona nom i que és l'actual museu de l’illa. La vista ens agrada (era millor una estona abans), però encara ens al·lucina més la façana del claustre/museu. Un convent del segle XVI ampliat amb els diners que venien de les Índies.

Caminem cap al centre per un barri de pescadors vivible i ens agrada. Ens reconciliem amb Maó (tot i que preferim Ciutadella) fins arribar de nou al centre on havíem estat feia poc més d’una setmana, però ara de nit. La zona de la plaça de la Constitució té un ambient maco, animat però tranquil, molt més que el port on esperàvem trobar un mercat de nit... però resulta que ens hem equivocat de dia (o de nit segons és miri).

Total que acabem girant cua i tornant al cotxe passant per l’animada plaça del bastió on hi ha el portal de san Roc que és l’única resta de les muralles de la Maó medieval, aquella que va sacsejar en Barbarroja al segle XVI. Sortim per ell acomiadant-nos de la capital menorquina.

Dissabte toca nord. L’objectiu és el parc natural de s’albufera d’es Grau poble pertanyent a Maó. Arribem al centre d’informació del parc poc abans de dinar i allà ens aconsellen fer la ruta que surt des del poble, per ser la més ombrívola i completa. Així que ens arribem al poble, ple de cotxes, hi ha més cotxes que cases, després de dinar decidim fer la ruta... de caiac. Fa calor i ens ve de gust. Lloguem dos caiacs i sortim del port de es Grau en una excursió senzilla fins a una illa molt propera remant per una aigua transparent amb força posidònia al fons. Ens recomanen quedar-nos allà perquè seguir implica sortir a mar obert i està una mica picat. Fem cas i ens quedem a la platja de l’illa on s’hi està molt bé malgrat l’aigua està massa calenta i tot. Després d’una estona de descans tornem amb els caiacs cap a es Grau amb la satisfacció d’haver fet una mica d’exercici en un indret preciós.

Mentre estem deixant les coses al cotxe veiem que a la plaça del costat fan activitats de fira, entre elles passejos a cavall. Els nens no s’animen però com encara és d’hora i tenim les endorfines ben amunt, ens animem a passejar pel parc de l’Albufera, força verda hi veiem un parell d’ocells i poca cosa més. També hem de dir que les endorfines no ens duren per fer tot el passeig i un cop vists els aiguamolls reculem fins al cotxe i fins a casa.

I arriba diumenge, hem quedat amb el Maqui i la seva parella al seu poble, es Castell, on hi arribem una mica abans de manera que podem passejar pel poble on hi viu (i hi juga) fa anys. Aparquem al mirador de santa Anna on tenim unes vistes privilegiades del port de Cales Coves, un dels recons més bonics de Menorca, la zona que primer rep els raigs de Sol cada matí de tota Espanya. Un arc ho immortalitza.

Baixem a passejar per la mitja lluna que és el port de Sant Lluís, de nou aigua cristal·lina i un lloc bonic, de turisme tranquil tot i que segons en Maqui per la nit és una altra cosa. Les antigues cases de pescadors, totes menys dues, són ara botiguetes o serveis de restauració, però amb força estil.

Després de dinar i passar un moment per la casa d’en Maqui, molt el seu estil, s’ha tornat una espècie de surfer baller i viu en un pis amb un menjador abocat al mar, com ell, agafem els cotxes per visitar dues cales.

Primer fem una aturada a la cala de sant Esteve, un raconet preciós on viu gent ‘podent’, però el plat fort és la cala da Rafaleta, de les darreres abans d’arribar a l’extrem sud-est de l’illa. L’aproximació no és ni especialment llarga ni difícil a no ser que la facis camp a través com és el nostre cas, obrint via que diríem. Casi no arribem tots a una cala que és directament màgica. Una cala molt estreta entre penya-segats i vegetació. El maqui me diu que ell ve amb la barca en temporada baixa i és com entrar a Jurassic Park. I té raó. És un racó per estar-s’hi molt de temps sense fer res més que una mica d’esnorquel, nedar i relaxar-se. Una passada, moment top del viatge.

La tornada la fem pel camí correcte, un barranc que ens fa donar una mica de volta en distància però en temps és menys i molt més agradable de passejar.

Després d’un berenar al poble de sant Lluís el Maqui ens porta al poblat Talaiòtic de Trepucó, a la sortida de Maó. Un dels millor conservats i gratuïts de tots els que hi ha on queden dos talaiots, un molt ben conservat, restes de cases i una espectacular taula de 6 metres d’alçada que al vespre quan el visitem amb el Sol posant-se és tot un espectacle i et transporta a les preguntes del perquè i el com es va construir.

Una última xerrada i uns bots amb el maqui i la seva parella i ens acomiadem amb un arreveure, que esperem que aquest cop ho sigui de veritat. Nosaltres, cansats després d’un dia molt complet, tornem al càmping a descansar.

I així arriba l’últim dia a l‘illa. Un dia que està força encarat als nens. Sortim amb la calma per anar a fer una estona de karts, que ja els hi havíem promès doncs s’han portat molt bé durant el viatge. Ens ho passem molt bé la veritat. Per una estona som 4 nens imitant a l’Alonso, el Shumacher... a més, com anem d’hora pel matí tenim la pista per a nosaltres sols.

Després dels karts anem a Ciutadella on, tot i que la primera acció és visitar, i aquest cop sí, firar-nos al mercat de la plaça des Born, continuem amb el dia de nens dinant al Burger King, que també té vistes al port.

Amb la panxa plena els nens diuen que prefereixen la piscina del càmping que una cala, així que com tampoc teníem cap en ment, decidim acabar les últimes hores del viatge a la que ha estat casa nostra durant dues setmana i per última vegada, banyar-nos a la piscina, córrer per allà, ping-pong... en definitiva, vacances.