Mont-roig del camp

Vam arribar al càmping Playa i Fiesta per dinar (tard) de manera que ja ens vam quedar a fer el ronso a la piscina. Vam aprofitar el vespre per temes logístics i anar a sopar al restaurant La Liga TwentyNine's de Port Aventura, però això tindrà el seu post especial.

L’endemà teníem un planasso, visitar la cova del llop a Hospitalet de l’Infant, però una inoportuna pluja ens va fer abortar i no vam sortir del càmping fins després de dinar amb un pla diferent. El nostre càmping estava situat a Miami Platja, una urbanització on tot és cutre, començant pel nom que pertany al municipi de Mont-roig del camp. De manera que amb afany de completistes vam decidir visitar el “poble gran”.

Vam començar arribant-nos al santuari de la Roca, patrona del poble i motiu del curiós nom de moltes de les “pubilles” de Montroig. Roca. L'edifici en sí no té gaire d’especial, però el lloc on està situat és espectacular, just dalt d’una roca de calcària vermellosa, com tot el voltant que el vent ha tallat amb formes curioses. Entre això i les vistes de la plana i el mar conformen un lloc totalment merescut de ser visitat i del que s’enten perfectament que hagi estat declarat bé d’interés cultural.

La nostra següent parada va ser el centre del poble, no diríem que lleig però res destacable més que la inmensitat de l’església de sant Miquel, segurament també ampliada per l’efecte òptic del desnivell del centre del poble. Un poble totalment desèrtic, que és el que menys és va agradar. El que més, la història d’Antoni Benaiges, fill il·lustre de Montroig i professor republicà que va implementar tècniques “revolucionàries” a un escola de Burgos i on va prometre als nens que els portaria a casa seva a veure el mar per primera vegada, abans però, els hi va fer descriure’l i dibuixar-lo en un quadern que ha de ser una autèntica obra d’art.

Per desgràcia, degut a l’esclat de la guerra civil, aquella promesa no es va poder cumplir i el professor, degut a la seva ideologia va ser ajusticiat pel règim.

Vam tornar al cotxe i vam haver de fer una volta de cal misto, riera inclosaper sortir del poble. La volta ens permet veure que fora del petit casc antic, res de res, i vam continuar al·lucinant amb com de desert estava el poble, de nou sensació de Far West.

La volta amb el cotxe tenia un destí, la fundació mas Miró, doncs un dels pintors catalans més internacionals té orígen a Montroig del camp i hi estiuejava sovint. La masia de la seva familia s’ha reconvertit en seu de la seva fundació però malauradament estava tancada i ens vam haver de conformar amb veure-la des de fora i amb un parell de “spots” de la ruta “El paisatge emocional de Miró”, que són còpies dels quadres als llocs on Miró els va pintar.

N'havíem vist un al santuari de la Roca i en vam veure un altre a la platja de la Pixerota, una de les platjes, encara salvatges, del municipi, i on hi vam anar a jugar a pales amb les últimes llums del Sol, una platja normaleta que no ens va captivar especialment la veritat.

Ja fosc vam anar fins a Miami platja per tal de sopar al llarg del seu passeig marítim, única cosa destacable dins d’una urbanització que ja es veu totalment passada de moda i cutre.

De totes maneres, al llarg del passeig no trobem res que s’escaigui al que buscàvem i un cop passejats amunt i avall entre venedors ambulants i atraccions d'aigua, vam acabar tornant al càmping a treure el fetge de pena i passar l’última nit abans de començar l’última etapa del viatge.