5 mesos 4 apunts

 Fa 5 mesos que no escrivim. No és la primera vegada que passa... tot i que l’últim cop va ser... l’any 2015! Aquesta abstinència viatjera ha estat per diferents motius, n’hi ha tres de principals, tots personals i malhauradament, dos són aspectes molt i molt negatius que no explicarem.

Sempre diem que viatjar és una droga i el no fer-ho ha comportat una desintoxicació important, no tenim les mateixes ganes, costa pensar en destins i trobar temps per planificar viatges. Hem tingut petites dosis en forma de sortides “locals” però no hem tingut ganes de posar-les al blog. Fins i tot resta pendent l’última entrada del nostre viatge per les terres de l’Ebre, una estada a Port Aventura!

Però ara fa unes tres setmanes, aprofitant el bàsquet d’en Pauilolo vam fer una sortideta per Balaguer, no tot està solucionat, però el cuc va picar una mica de nou, i ara mateix, des d’un avió, hem decidit fer aquest post resumint aquestes 4 coses.

On ens porta l’avió serà un altre post, de moment mantenim el secret.

Port Aventura – Setembre del 2022 -

Vam tancar el nostre viatget de finals d’estiu per les terres de l’Ebre amb una estança de 3 díes 2 nits a Port Aventura on vam estar allotjats a l’hotel Gold River amb accés del parc i en règim de pensió completa.

La veritat és que ens va semblar una opció brutal, no barata però que potser acaba compensant, nosaltres vam pagar 720€ i és realment espectacular per gaudir del parc, de l’hotel amb un menjar a base de buffet lliure de força qualitat i variadíssim i sobretot del fet de “no sortir del parc” doncs la zona d’aquets hotels està tematitzada com el far west i sent un annexe amb entrada directa al parc. A més l’hotel també té unes piscines climatitzades... que gairebé em feien ganes de no anar a fer cues al parc.

Dos díes abans d’instal·lar-nos vam inaugurar Port Aventura World anant a sopar al restaurant de La Liga l'sports bar oficial de la lliga espanyola (amb en Piqué i Port Aventura de co-propietaris) on un menjar correcte, segons que tries, deixa pas a una ambientació ideal per gaudir del futbol (amb Play Stations incloses), de fet ens va agradar tant que hi vam anar tres cops, dos a sopar i un altre a prendre una coke. No és barat però estant allotjats hi ha descomptes que dexen el preu força raonable i si no, com  a mínim el pàrquing de Port Aventura surt gratuit.

I el dia anterior e entrar a l'hotel encara hi vam anar a Caribe Land on vam poder completar la nostra visita del 2017 tirant-nos pels tobogans “extrems” i és que en Pauilolo no li té cap tipus de por a aquestes coses com va demostrar els díes de parc “normal”. Caribe Land està molt lluny de parcs com l’Atlantis de Dubai, fins i tot és més petit que Isla Fantasia, però està cuidat i et permet completar-lo en un dia sense cap tipus de pressa i poder-te relaxar.

Dels tres díes de Parc vam destinar el primer i el darrer al Parc clàssic, on vam repetir totes les atraccions i espectacles que ja coneixíem, i ens vam estrenar al Shambala i al Sesamo Street, on la Mireioneta em va treure el títol de “pistoler” guanyat al Buzz de Disneyland Paris.

El dia del mig va ser per descobrir Ferrari Land. Constatem el que diu tothom, Ferari Land no és més que una àrea més del parc principal al que li pots comprar entrada per separat però que en mig dia (o una mica més si hi ha cues) el tens més que vist “i fet”, de fet, nosaltres vam acabar el dia al parc gran. Això sí, les atraccions “de realitat virtual” tenen el seu punt i el Red Force és BRUTAL.

Amb atraccions i espectacles vists, deixem un rànking de les nostres 5 preferències:  

5. La serpiente emplumada. Una atracció d’aquestes de donar voltes que als nens... i a la Mireioneta els hi va encantar. La van repetir i repetir.

4. Furious Baco. L’esprint de la mediterrània, només hi havíem pujat un cop la Mireioneta i jo en la nostra primera visita plegats al parc. Aquest cop la vam gaudir els quatre, cosa que ens agrada especialment doncs l’Aranet, malgrat quan hi puja mai pateix, li fan respecte i se’n salta algues. A més, com anàvem avisats del “tiron” inicial, la vam gaudir més

3. Dragon Khan. El clàssic del Port Aventura i pels nostàlgics com jo, la millor. Una baixada inicial brutal i loopings i tirabuixons fins perdre l’oremus.

2. Shambala. Molt més alta que el Dragon Khan amb diferents baixades increíbles, però sense looping i amb un sistema de projecció que et fa que pensar.

1. Red Force. Un simple gir a tota velocitat i baixada en picat és més que suficient per posar-te l’adrenalina pels núvols i considerar-la la nostra atracció preferida en aquesta completíssima estança al parc.

08016 – Ex-Passejadaes confinades, Porta i Prosperitat – Octubre del 2022 -

Una altra dels nostres clàssics iniciat en temps de la pandèmia quan no podíem sortir de la ciutat són les que vam anomenar passejades confinades, on pretenem recòrrer tots els codis postals de Barcelona.

Per sort gairebé no queda rastre de la pandèmia, i tot i que el COVID s’ha quedat ja no és tan letal. La tornada a la rutina va fer que ens quedèssim a mig del 08013, però això serà un projecte a llarg plaç.

Tot i que la intenció era fer-ho per ordre, vam pensar que aprofitant el futbol podem visitar també els barris d’on juga, cosa que vam fer el dia que va jugar contra el Congrés al 08016, un codi postal on encaixen perfectament dos barris del districte de Nou barris. Porta i Prosperitat.

Van deixar a l’Aranet al camp de futbol, en una de les puntes de can Dragó, un autèntic pulmó de la ciutat i especialment del barri. I mentre es canviava vam fer una passejada per Porta. El barri ens va sorprendre positivament, doncs pensàvem que en aquests barris de les afores hi trobaríem un eixam de pisos fruit del moviment migratori del segle XX i ens vam trobar amb un barri animat amb carrers amples i pocs edificis alts. Un lloc força agradable per viure-hi que podia ser perfectament una continuació del seu vei sant Andreu.

Vam caminar pel passeig de Fabra i Puig i vam trencar fins arribar-nos al passatge de l'Esperança, un passatge de cases maques que van servir d’allotjament pels treballadors de la industria del cotó promogut per Lluís Jover amb el qual la família de la Mireioneta va tenir tracte personal. Actualment les cases estan reformades i actualitzades i el passatge fa molt de goig.

Vam desfer el camí i després del partit vam inicar una altra passejada que ens va portar a creuar el parc de can Dragó, on realment s’hi pot fer qualsevol esport imaginable, no només còrrer, doncs hi ha cistelles, piscines, però també espais per esports més alternatius.

Aquest parc divideix Porta de Prosperitat, on ja es veuen edificis més antics però, potser perqué el dia és molt bo, tampoc ens sembla un mal lloc. Allà hi veiem alguns bars per dinar d’aquells “de sempre”, el que tria la Mireioneta, sempre amb aquell olfacte seu per trobar grans llocs per dinar, està ple. Ens quedem amb la segona opció, un de Soria, on mengem prou bé i molt molt bé de preu.

Com diem, el barri ens sembla millor del que pensàvem però tampoc té gaire a veure, segurament, el principal problema d’aquests llocs sigui la manca d’infraestructures, on més enllà del cap de Rio de Janeiro tot queda a disposició dels edificis.

Ja de tornada, i de nou a Porta, veiem un dels punts més curiosos del barri, i potser de Barcelona, la Palmera més alta, pensàvem que de la ciutat però sembla que de la península Ibèrica. A veure, com la majoria d’aquestes coses, vas li fas la foto, i te’n vas. Però als nens, tot el que és “el més” sempre els hi fa gracia.

A nosaltres ens fan més gracia les dues masies que hi ha entre la Palmera i can Dragó. Restes d’un pasat que mostra com Barcelona es va anar expandint integrant antigues viles i terres de conreu al municipi. Dues masies molt xules, una reconvertida en centre cívic, i l’altre en un estat ruinós i amb discusions sobre el seu futur. Esperem que no es perdi.

I acabem la passejada a l’Heron City ara SOM multiespai, un petit centre comercial fruit de quan es va decidir infectar la ciutat d’aquest tipus d’establiments. Personalment no m’agraden però reconec la seva utilitat, però aquest... no sé... li tinguin una certa mania especial.

Volíem anar al cinema per contentar els nens però no feien res que ens agradés així que decidim comprar crispetes i tornar a casa per veure una bona peli allà i tancar el 08016. Barcelona és moltes coses, aquesta barris també.

Bàsquet a Lleida – Octubre del 2022

I si ens movem per Barcelona pels partits de futbol de l’Aranete, fem el mateix per Catalunya amb el bàsquet d’en Pauilolo. Teníem partit a Lleida i vam decidir anar el dia abans per tal de conèixer la capital del Segrià fent-li una passejada com cal, doncs només hi havíem estat de casament, això sí, a la Seu Vella.

Vam arribar de nit, així que poc més vam fer que allotjar-nos a l'hotel Nastasi (d’Anastasi, patró de Lleida i Badalona), un hotel a les afores, eclèctic i cutre en quant a decoració, però molt complet l’habitació estava molt i molt bé pels quatre.

L’endemà vam dedicar el matí a passejar pel centre un cop vam aconseguir aparcar, i és que Lleida tindrà coses bones, però circular no és una d’elles.

Un cop aconseguit, vam començar a voltar gaudint dels edificis nobles de la ciutat, com és el cas de la Paeria, l’ajuntament de Lleida, on hi havia una exposició de les noticies més rellevants de diari Segre.

Recorrem el carrer major fins arribar a la plaça de sant Joan, centre neuràlgic de la ciutat i d’allà pugem a la Seu Vella en ascensor. Realment, Lleida no té gaire res, però aquest temple és una excepció. Monument de primer ordre, imponent des de lluny i preciós d’aprop. D’aquells edificis que encara es fan més macos perque dominen el territori i se saben imponents i importants.

Com ja hi havíem estat a dins, l’entrada és de pagament i, als nens tant se’ls hi en fa. Vam passar d’entrar i després de gaudir dels jardins que l'envolten vam tornar a baixar cap al centre però aquest cop pel carrer de la Suda. La que vindria ser la zona més “transgressora” o dit d’una altra manera o es surt de festa. Algun mural fa que pagui la pena passar per allà, però poca cosa més.

De nou abaix rematem el centre amb la Seu Nova i algun altre edifici emblemàtic però el que més ens agrada és l’exposició de Pixar al caixa forum sobre els personatges i com s’han dibuixats, hi ha alguns dibuixos que só autèntiques passades. Llàstim que no hi hagués botiga perquè alguna làmina haguès caigut segur.

Després de dinar un menú al bar Snoopy allà mateix. Molt bàsic però bé per sortir del pas. Vam anar al partit i després de berenar vam tornar directament a casa.

Bàsquet a Balaguer – Gener del 2023

I si la darrera sortida del 2022 va ser a la capital del Segrià, la primera del 2023 va ser a la capital de la Noguera, sí, han tocat molts equips de Lleida a la lliga d’en Pauilolo aquest any. Havíem reservat un allotjament a Balaguer que ja el vam passejar quan la suegra es va tirar en parapent, fa més de 10 anys, però per circumstàncies de la vida, i un error de sincronització entre Booking i Airbnb, va comportar que acabèssim en una casa inmensa, pero necessitada de manteniment i amb un jardí inmens, amb piscina tancada al poble veí de La Ràpita.

Vam arribar a mitja tarda travessant infinitat de camps de conreus, un paisatge diferent al que acostumem a veure i que per això ens va agradar. Entre instal·larnos i anar a comprar per sopar i esmorzar li vam donar temps de sobres a la boira perquè dominés el terreny i que no puguessim fer gaire res, doncs a prou feina veiem a més de 5 metres de distància. De totes maneres, La Ràpita com a municipi és molt petit i més que una església sense cap gràcia no té gaire res. De fet, com més molava era amb boira al donar-li un especte més de peli de terror.

L’endemà després del partit vam dinar al restaurant Nova Font Blanca, a Balaguer, recomentas pel propietari de la casa si volíem menjar cargols “doncs fan menú diumenge per uns 18€”. Doncs bé, el restaurant, que ha participat a joc de cartes, el menú és de 37€ sense begudes i els cargols, que no estan gaire nets, a Lleida ja ho fan això, tenen un suplement de 6€ més. Total, que ens van arrissar per un menú de plats més efectistes que efectius. Tot i que, això sí, les postres eren molt bones.

Amb afany completista i com el cap de municipi de La Ràpita és Vallfogona de Balaguer, hi vam anar a fer cap després de dinar. Però va ser una d’aquelles visites ràpides sense sortir del cotxe, doncs res hi havia per veure més que els camps al voltant del poble.

Vam tornar a la Ràpita amb la intenció de visitar el seu castell. Vam sortir des de la casa, on ens vam dir que marxèssim quan volguessim. Els nens s’hi van quedar, i la Mireioneta i jo vam travessar el poble a peu, vam passar un parell de granges de vaques lleteres  i després de vorejar el turó on està el castell fins trobar un accés, vam veure diferents cartells dient que el pas estava prohibit. Sabíem que era de propietat privada però ens havia semblat que s’hi podia arribar.

Com allà no ens volen no ens veuran pas, i tampoc és que ens perdéssim el castell de Versalles. Vam girar cua, vam tornar a casa i a casa (de Barcelona) després de fer una mica de “gasto” en fruites de la terra, fent de “domingueros” autèntics.

Bàsquet a l’Hospitalet – Febrer del 2023

L’Hospitalet del Llobregat és la segona ciutat en nombre d’habitants de Catalunya i la més densa d’Europa, és l’exemple de la massificació de la inmigració del segle XX i com van creixer els voltants de Barcelona. Tothom la coneix per tenir pisos i pisos i pisos. És una ciutat que no “apeteix” visitar, barris com Bellvitge no ajuden al turisme.

Nosaltres hi havíem estat en algunes vegades, a Bellvitge, al centre comercial Gran Via 2 a buscar la taula del jardí i alguna altra visita i, realment constatàvem aquesta opinió, però la setmana passada aprofitant un altre partit de bàsquet d’en Pauilolo li vam donar una altra oportunitat però preparant la visita ja que el pavelló estava a tocar del casc històric. Podem dir que ens hem reconciliat amb la ciutat.

No tot són edificis alts plens de gent. La masia de can Sumarro amb un jardinet davant, reconvertida en biblioteca et sorpren allà al mig, i quan ja passeges pel carrer Xipreret i els seus voltants amb casals renaixentistes i edificis sigulars te n’oblides d’on estàs i gaudeixes d’un barri molt bonic rematat al final del carrer a la plaça Josep Bordonau i Balaguer on hi ha la Talaia, un altre casal renaixentista i un safareig on perfectament es podria fer un pessebre vivent.

Entre cases baixes arribes a la plaça major, que no té res d’especial però que és oberta i on hi ha vida com a qualsevol poble, sense cotxes aparcats a doble fila o fent sonar els claxons continuament que seria el que t'imagines a l'Hospitalet.

Després del partit vam dinar al retaurant carn d’olla a base de tapes currades i bones, molt recomenable i vam continuar el passeig fins la plaça del repartidor, on a una torre al bell mig hi arribava l’aigua potable a la ciutat i des d’allà es repartia. Actualment l’espai és una escola de cuina davant d’una plaça molt bucòlica.

Amb això no direm que l’Hospitalet sigui la nostra ciutat preferida, però sí que una passejada se li pot donar perfectament i, com que està a tocar de Barcelona i, segurament hi haurà més partits, no descartem buscar algun altre recò.

A més a més, amb aquesta entrada podem dir, que després de 15 anys voltant hem completat tots els municipis d’una comarca!!! Sí, que és la nostra i que és petita... però l’hem completada i viatgem per passar-ho bé i és el que continuarem fent!