Massachussets

Com vam arribar a Newton molt més tard del previst, un cop a casa ja no vam sortir, a Massachussets teníem tres objectius i ja vèiem que els havíem de comprimir més del planificat.

I per a més INRI, ahir al aixecar-nos vam constatar que les pitjors previsions s’havien fer realitat. Plovia. I amb força, bé més que amb força una pluja continua que no convidava gens a passejar per una ciutat la veritat, de manera que vam decidir canviar la visita a Boston per fer més quilòmetres i anar a Springfield a visitar el NBA hall of fame, una de les visites previstes del viatge.

Reculant cap a Springfield vam anar deixant enrera la pluja poc a poc i després de gaudir d’uns quants quilòmetres, bé, aquí són milles, conduint per carreteres interestatals envoltades de verd, que pel·liculero és tot aquí, vam arribar a la ciutat on el dr. Naysmith va inventar el bàsket i on la NBA, amb bon criteri, va decidir instal·lar el seu hall of fame i anomenar-lo en el seu honor.

Això sí, l’edifici és cutrot, està dins d’un mall decadent que no encaixa amb el glamour que se li presuposa a la NBA, i no és fins que entres al museu que tens la sensació d’estar en un dels “star systems” més importants del món.

El hall of fame consta de dues parts, un teatre on posen un video propagandístic al màxim del bàsquet i la NBA, mostrant-te els seus valors i demés, i del museu en sí, que té tres plantes que visites de dalt a baix enfocades a la pista del nivell inferior, com si fos una cistella.

A la tercera planta hi trobes “dades curioses” que envolten a la NBA, des d'un Mugsy Bogues a mida natural (1m 58cm) a les mans de diferents jugadors, passant per alguns panells d’entreteniment o amb stands amb roba “mítica” dins del mon del bàsquet.

La segona planta és la més “oficial”, comença amb la vida del professor Naysmith, quan com i perquè va inventar el bàsquet, que va ser perqué els seus alumnes puguessin practicar un joc d’equip a l’interior del gimnàs durant els freds hiverns d’Springfield. A partir de 13 senzilles normes va crear un esport que va arrelar ràpidament entre la població i que es va escampar arreu del món on avui dia competeix (en inferioritat) amb el futbol per ser l’esport d’equip més practicat.

L’exposició continua repassant fets de la història de l’esport de la pilota taronja, més que la història en sí mateixa, parlant de l’evolució de la roba de joc, els primer equips amb jugadors negres, quan els Harlem Globe Trotters jugaven “en serio” fins arribar a moments més recents com la desaparació de Kobe Bryant. 

Després passes a una secció d’habilitats i curiositats del joc amb una part més interactiva, ens vam fer una foto com a campions de la NBA! I finalment arribes a la joia de la corona, el hall of fame en sí mateix, una sala molt bonica, amb una llum i una música molt pel·liculera on en una pared hi ha una pissarra de vidre amb els noms dels hall of famers molt elegantment escrits, en una altra la darrera promoció, plena d’europeus com Nowitzki, Tony Parker, o el nostre Pau Gasol, amb les seves fotos i videos. Al mig de la sala hi ha unes pantalles on pots buscar informació de tots els jugadors, entrenadors, aficionats... que han entrat al hall of fame. Nosaltres vam buscar la resta d’espanyols, Antonio Díaz Miguel i Ferrándiz, Drazen Petrovic i Bobby Jones.

Llavors vam baixar a la planta baixa on hi ha una pista on pots practicar el tir tota l’estona que vulguis amb la particularitat que en una pared lateral hi ha cistelles a diferents alçades per fer esmaixades i en una altra hi ha cistelles de diferents èpoques, de manera que vam poder encistellar en una de les capses “originals” en les que es van jugar els primers partits de “basketball”.

Així vam concloure la nostre visita al hall of fame, molt americà tot sigui dit, i després de dinar, com la pluja havia amainat vam tornar cap a Boston però arribant-nos a Cambridge amb l’objectiu de fer una tarda més acadèmica...

Després d’alguna volta de més amb el cotxe vam aconseguir aparcar al passeig que separa, a partir del riu Charles, Boston de Cambridge, un passeig molt verd i agradable que ofereix una panoràmica de
Boston molt bonica. Nosaltres, després de les fotos de rigor ens vam dirigir al MIT, on després d’aparcar davant dels edificis on hi ha les “hermandades” Kapa-Alfa-Omega i d’altres, és que és tot tan pel·liculero, vam entrar a l’edifici principal, el de la cúpula que ha estat hackejada diferents vegades al llarg de la història, pujant’hi cotxes de policíes, de bombers, posant el símbol de batman o disfressant-la de R2-D2 tot esperant que se’ns encomani alguna cosa dels genis que han passat i passen per aquí.

Passegem per aquest edifici i donen una volta pel campus, així no te tampoc res d’espectacular, de fet els edificis, d’una forma senzilla podríem dir el que va dir en Pauilolo “aquí molta ciència però arquitectura no deuen ensenyar oi?” i és que alguns són d’aquells que quan els van fer devien ser molt moderns, segur que són molt ecològics, però es veuen passats de moda. Això sí, el robot que veiem (des de fora) a la facultat de computació, mola molt. Per cert, alguns d'aquests edificis han estat disenyats per grans arquitectes com Frank Gheri, però si a nosaltres no ens agraden, doncs ho diem i punt.

A la Mireioneta li agrada més l’estètica de Harvard on hi anem després, més clàssica i de totxana vermella. El campus de Harvard respira i crea història, fins ara 8 presidents dels Estats Units van frotar el peu de l’estatua de John Harvard, el fundador i mecenes del lloc per aprovar examens allà, tal i com vam fer nosaltres i com segurament faran tots els nous estudiants que pululaven per allà recollint les coses i atenent a una classe de benvinguda al memorial hall (l’antiga esglesia) per preparar un curs que comença després del Labour Day.

Vam fer una darrera passejada pel campus arribant fins la Harvard Square, que sembla que ha perdut molt de l’alicient que tenia fa uns anys enrera abans d’anar fins al suburbi d’Arlington on havíem quedat amb la Gill, la senyora que va acollir a la Mireioneta fa gairebé 30 anys un mes a casa seva i amb la qual ha mantingut certa relació, bé, de fet ara feia gairebé 7 anys que no es veien, sí des del play it by ear a Barcelona, i encara més fort va ser el retrobament amb la Michelle, la filla de la Gill dons l’últim cop que la Mireioneta la va veure era una nena més petita que l’Aranete avui, i ara ja és una dona amb una filla que pràcticament té l’edat que tenia ella quan la Mireioneta la va conèixer.

Va ser un sopar curt, però maco, i suficient per parlar de coses, tot i que van quedar coses per dir i que així, esperem que pugi haver una retrobada en el futur, tot i que no serà fàcil.

Avui feia un dia perfecte per que volíem fer, visitar Boston, després d’aprofitar la nostra casa americana a Newton, un poble a 15 minuts de Boston, una casa molt americana, en la típica zona de cases de fusta amb balancí a l’entrada i on deixes el cotxe a l’entrada, hem anat a la capital de Massachussets i hem tingut la sort que al ser dissabte no hi havia trànsit d’entrada i hem pogut aparcar a Charles Street entre el Boston Commons i el public Garden per on hem començat la visita i que ha fet que ens enamoréssim de Boston des del minut 1. I és que aquest més enllà de l’estata de George Washington o el llac amb embarcacions amb forma de cigne, hem trobat aquest parc preciós i molt ben cuidat.

Hem sortit per Bacon Street per veure el bar de Cheers, però està de reformes i obria més tard, així que hem vist poc i ja tenim un altre motiu per tornar a Boston. La meva teoria és que aquest local, el que servia d’opening a la sèrie, per dins era un altre pub diferent, i més tard és va crear, a Quincy Market un local que recreava el bar de la sèrie, però aquest va tancar durant la pandèmia, llavors, i basant-me en el rètol que deia Uniquely Boston, tinc la sensació que reformaran aquest perque sigui igual que la sèrie (ho podria buscar a internet però em fa mandra).

Ja que hi érem a la zona, hem passejat per Bacon Hill, un altre barri de cases de totxanes vermelles caríssimes i carrers bucòlics pintats amb locals molt ben posats. Un lloc on somiar que hi vius, doncs els preus són més que exclusius, però la passejada pels seus carrers estrets i empinats, capitanejats per Acorn Street són de conte.

Hem retornat a Common Gardens i ens hem disposat a fer el Freedom Trail, un recorregut marcat per una línia de totxanes vermelles a terra (no podia ser d’una altra manera) i que et porta de manera molt senzilla pels principals llocs relacionats amb la revolució de Boston i com es va originar la guerra de la independència.

N’hi ha d’importans historicament com poden ser el capitoli de Boston amb la seva cúpula daurada o la Park Street Church, que fora el primer símbol del Boston colonial, però a nosaltres els que més impacte ens han causat han estat la Old South Meeting house, que va ser el lloc on els colons es van original per decidir i planificar el motí del tè i la Old State house, l’antic lloc del govern i davant del qual es va originar al 1700 la massacre de Boston quan els cassaques vermelles no van poder aguantar la pressió de les queixes dels colons i van obrir foc contra ells, fet que va engegar l’espurna de la independència, més enllà de l’opressió en forma d’impostos aplicada per Gran Bretanya sobre les colònies americanes.

I diem impactar perquè són més històrics que macos, tot i que aquests edificis, vists mentre t’allunyes seguint el Freedom trail, guanyen en bellesa sobretot al estar contraposats amb els nous gratacels que conformen l’skyline de Boston, i és que Bancs, empreses tecnològiques i d’altres tenen seu allà mateix. Una imatge ben curiosa i bonica.

La següent parada és el Quincy Market, un lloc amb molt ambient on pots comprar de tot, menjar, roba souvenirs, i menjar allà mateix, però nosaltres, fent cas a "l'Angi" començàvem a tenir a ganar però hem preferit allargar una mica el passeig i arribar al Public Market, on hem pogut menjar amb molta més calma i tastar el clam chowda i el sandwich de llagosta, molt bé tot.

Amb la panxa i plena i després d’un autèntic Boston express per moure el cotxe (bé ha estat abans de dinar) hem continuat el Freedom trail pel North End, un barri que també és molt exclusiu però que curiosament es coneix com el NOLITA de Boston per la gran influència (i molt palpable) d’italians allà barrejats amb llocs històrics.

De fet, hem estat de sort perquè s’estava celebrant la festivitat de Sant Antoni i just abans de deixar el barri hem trobat una fireta molt italiana on hem vist aquests italo americans tan i tan peculiars “en su salsa”.

Hem deixat el North End per travessar el riu Charles deixant enrera dos icones més de Boston, l’edifici Converse i el TD Garden, la casa dels Boston Celtics que va reemplaçar el mític Boston Garden que va ser enderrocat.

El passeig s’anava acabant. A l’altre banda del riu hem resseguit com hem pogut el molls saltant-nos “la línia” fins arribar al USS Constitution, una fragata americana preciosa amb més de 200 anys d’història i encara en actiu que hem pogut visitar per dins i donar-nos conte que, per anar en aquests vaixells és millor ser baixet i poder dormir a qualsevol lloc.

I hem acabat, a banda de cansats, pujant pels bonics carrers del barri de Charleston fins el Bunker Hill monument, un obelisc com el de Washington però més petit que conmemora la primera batalla de la guerra de la independència. Es pot pujar a peu, però no teníem ni forces ni temps, doncs havíem de tornar a recollir la casa de Newton per posar romb a NYC on hem arribar fa menys de dues hores després d’haver vingut quasis sense retencions, tot i que suposem que deu ser impossible no trobar-te retencions a prop de Nova York.

En definitiva, i caient en tòpics, Boston val molt la pena, malgrat els nens no opinin el mateix. Les zones verdes són molt xules, la història està molt present, el centre, combinant aquests edificis històrics amb els moderns és molt resulton, i els barris residencials cridant molt per viure, però aquí tot costa milions de dolars, i ara mateix... pues com que es quedem amb la visita turística.