Primera mossegada a "la Gran Manzana"

El tren ens va deixar a Penn Station, una estació inmensa subterrània al cor de Manhattan, doncs està a l’alçada del carrer 34 entre les avingudes 7 i 8, just al costat del Madison Square Garden. L’estació és tan gran que vam trigar molt més a sortir d’ella que a trobar un taxi que ens portés a casa... al nostre apartament a upper west side! On vam arrivar, tot sigui dit, cansats i amb son, de manera que poc més vam fer que anar a dormir.

Va ser ahir quan ens vam llevar i vam començar a gaudir de com és el pis, de les olors i en especial els sorolls de Manhattan... érem Newyorkers i la sensació ens agradava!

A mig matí vam sortir cap a Central Park, i entre els primers gratacels que ens feien mirar cap a dalt continuament, ja ens vam adonar d’una altra dels “facts” de Nova York, que camines i camines, i que què el nostre apartament està a prop de Central Park, vol dir que camines gairebé 15 minuts per arribar-hi, travessant unes quantes avingudes. Però és igual perquè la força de Nova York fa que no paris de fixar-te i gaudir de coses, els gratacels (en Pauilolo s'ha llevat amb torticulis), però també les casetes que hi ha en aquesta zona, les escales típiques a les façanes, el fum que surt del terra o els locals nous ben posats o els que estan en construcció o renovció, i és que segurament una de les millors definicions de la “capital del món” és que és una ciutat en constant evolució i transformació, els diners no paren de còrrer i els negocis obren i tanquen sense parar. Això sí, els carrers es podríen arreglar també una mica més.

Vam arribar a Central Park a l’alçada del Mets, un museu inmens de façana neogòtica el qual de moment ignorem, doncs preferim endinsar-nos en aquest mon verd que hi ha al bell mig d'una de les ciutats amb més pol·lucions del planeta, i que només per això sorpren, doncs són 4 quilòmetres de llarg per 800 d’ample, una autèntica barbaritat necessària per oxigenar la ciutat, malgrat hi hagi molts altres parcs a dins de Manhattan.

Vam passejar fins el llac on es poden llogar barques per remar i que toca un dels llocs més típics de Central Park, la plaça Bethesa, on en Thor i en Loki es van acomidar de la resta d’Avengers a los Vengadores. Una plaça bucòlica amb un àngel i una porxada com a elements arquitectònics més destacats, però on és millor els espectacles en viu, nosaltres vam gaudir d'un senyor cantant amb una veu espectacular.

Seguim passejant pel Mall, un passeig arbrat ple d’estàtues i també escenari de moltes pel·lícules on primer parem a fer la primera compra del viatge, una postal "molt cuqui" a un senyor de 62 anys (semblen molts menys) que ens diu que és actor (ara estan de vaga), pintor (des de la pandèmia i per l’amor a l’art), àrbitre de futbol (soccer, havia arbitrat 23 anys i ara només pita a amaters) i que li encanta Espanya (ha fet el camí de Santiago i el seu somni seria comprar una granja a Galícia per retirar-se amb els seus pollastres). Vamos que vam conèixer el primer ianqui del viatge i el seu instagram és @littlemarzithechick.

Vam seguir the Mall fins l’estàtua de les dones sufragistes, la primera estatua de parc que simbolitzà dones reals, tela, i d’allà vam anar a l’esplanada de Meadow Sheeps, una inmensa clariana amb vista als gratacels dels bilionaris, els darrers edificis del Midtown abans que comenci el park, on l'hotel Plaza vamos. A l'esplanada, la gent prenia el Sol i es feia fotos d'quelles "de postureo", diríem que per igual. 

Ja sense perdre de vista els edificis, vam passar per una zona on hi havia camps de baseball amb les pertinents grades i tanques de protecció, i és que els americans, com veiem a les pel·lícules, ho “professionalitzen” tot i qualsevol esdeveniment és com si fos la final del mundial.

Després de travessar l’icònic pont de Pinebank vam sortir per Columbus Circle, un plaça famosa a la que mai li he trobat un encant especial i vam tirar avall per la vuitena avinguda tot mirant adalt la munió de gratacels que s’hi concentren. Cada cop n’hi ha més, i de fet, ens va cridar l’atenció un primet i molt molt alt.

Després d’una estona baixant pel meollo vam decidir continuar el passeig per la desena avinguda, doncs no és tan maca però es passeja més tranquil·lament, i el nostre objectiu en aquell moment no era turístic, teníem gana i un lloc triat. Bé, un lloc que no va ser tal. Pensàvem que a la desena avinguda hi havia una hamburgueseria del Mr Beast, però ens vam trobar amb un Deli on havíes d’encarregar les hamburgueses i recollir-les allà malgrat les fan ells, tot sigui dit. Tant feia, a l’Aranet li va fer il·lusió, que era el que preteníem, i les vam anar a menjar al parc de DeWitt Clinton, un parc petit en memòria a l’arquitecte del canal Erie ja gairebé tocant el riu Hudson i on vam estar de perles.

Amb la panxa plena vam recular travessant el west side per una zona sense el glamour que se li presuposa a Manhattan, però és que hi ha de tot i fins aquí trobes locals molt i molt xulos fins que vam arribar a la vuitena avinguda on vam visitar l’Spyscapemuseum, un museu interactiu sobre els espies on aprens i jugues per igual. L’experiència està molt xula, visualment és impecable i aprens sobre espíes dobles, encriptació i decodificació, hacking... i jugues a jocs d’observació, trobar falsos testminis, desxifrar missatges tot molt ben posat, i finalment a creuar làsers que és el joc estrella i el vam repetir força vegades.

Al final et fan un perfil per veure en quin tipus d’espia encaixes segons les teves repostes i habilitats, ens va sortir un desencriptador, un agent especial i dos coordinadors d’agents... ni tan mal!

Al sortir estàvem cansats, però en Pauilolo volia fer un primer cop de vista a la botiga de l’NBA, de manera que vam baixar una mica fins la bogeria que és Times Square, on els cartells de neons de les obres de teatre molen molt... ull que hi ha Aladin i Back to the Future, però la gent i la “gent” que s’hi arreplega fa que et posis una mica en tensió. Potser considerat el centre del mon, però a nosaltres no ens queda clar si ens agrada gaire.

Un cops passats el neons vam tombar per dirigir-nos cap a la cinquena avinguda, diria que tant la botiga d’M&Ms com la de l’NBA han canviat de lloc (i les vaig veure més petites), de totes maneres, vam entrar a la segona i vam constatar que els preus eren caríssims! Haurem de fer estudi de mercat a veure si podem baixar el preu.

Vam pujar un tros de la cinquena avinguda passant la catedral de sant Patrici on vam entrar a posar una espelma, el Rockefeller center, al que ja li donarem un cop d’ull i després vam creuar les botigues de luxe d’aquest carrer, possiblement les més cares del mon doncs s’hi concentren les marques més top. Nosaltes només entrem a una...

... i és que la Mireioneta està “crazy about Tiffany’s”. La veritat és que la joiera és brutal, hi ha unes pedres que brillen tant o més del que costen, però per la Mireioneta és més “Desayuno con diamantes” la pl·lícula i l'Audrey que la joieria en sí, de manera que, amb les seves ulleres de Sol hi vam entrar a donar un cop d’ull i pujar a la planta 3 on hi ha l’Audrey experience, una petita sala on hi ha trailers i fotos de la pel·lícula i el vestit que va portar a la pel·lícula.

Sortim satisfets d’una botiga on la satisfacció no és per comprar, i agafem un taxi per tornar a casa, doncs estem molt cansats després d’un dia molt i molt intens, com seran molts en aquesta gran ciutat que ja ens té atrapats malgrat hem sortit avui.

i és que avui ens ho hem pres amb calma, hem quedat amb l’Alai & family per prendre alguna cosa, doncs coincidíem a NYC les dues famílies i hem fet una mica de vida a Upper West Side, el que ja podem dir que és el nostre barri abans de recollir el cotxe per venir fins a Boston, Newton per ser més exactes, recollir el cotxe s'ha allargat però finalment hem conduït per primer cop per Nova York, una experiència caòtica tal i com és la ciutat, la qual hem abandonat sortint per Brooklyn, però que és per on tornarem a entrar demà passat.

Arribar a Massachussets ens ha costat molt mes temps del previst, i malgrat ja teníem un canvi de plans fet, l'ultracaravana ens hagués forçat igualment a fer-ho, però la historia de Massachussets serà un altre post.