Taxation without representation

Washington DC no és un estat dels EEUU, i no és que no ho sigui, és que no pertany a cap, és la capital del país, on hi ha els organismes de govern i per això, creiem, queda exclòs d’això, i d’aquí el lema Taxation without representation a les matrícules dels seus cotxes, doncs, malgrat ser un lloc on es respira poder arreu, els seus 700000 habitants, que fredament, no són molts, es queixen de la seva falta de representats al congrés ubicat, precisament, a casa seva.

De totes maneres aquest poder el vam notar tan bon punt vam sortir de l’estació de metro Metro Center i moles d’edificis donen ombra a avingudes amplíssimes per on hi circulen cotxes immensos i pick-ups a munt i avall.

Nosaltres, un cop descarregats i com tot havia anat força ràpid vam decidir posar-nos en marxa  per tal de no apalancar-nos a l’hotel i vèncer al jet lag.

Vam sortir direcció cap a la casa blanca, doncs quina millor manera de començar un viatge pels EEUU que visitant la casa del seu president, sobretot quan aquesta és un dels símbols del país. Però clar, EEUU és un país que, segurament degut a la falta d’història i la seva inigualable facilitat pel marketing, ha creat símbols a dojo, passejar per Washington és com estar a una peli de Marvel, pels edificis podria estar l’Spiderman saltant en qualsevol moment, i objectes com la seva bandera o els seus camions, fan que ens apartem alguns instants del primer objectiu del viatge.

De fet, tot direcció a la casa blanca, passem per una plaça on hi ha un dels infinits memorials a alguna guerra ianqui, on uns nois fan skate, sense gaire èxit per cert, i allà al girar el cap trobem un edific gòtic imponent, sembla tret de Harry Potter, i en la llunyania, blanc immaculat, un altre dels símbols de Washington, el capitoli amb la seva cúpula gairebé preguntant-nos com és que anem en l’altra direcció.

Però és que el Capitoli no toca ara, el Capitoli és demà, ara el que toca és veure un altre edifici blanc inmaculat, la Casa Blanca, i és que és blanc de veritat i, casi fent ràbia, és molt maca, tot i que els jardins súper cuidats al seu voltant ajuden i molt.

Des d’allà, des de la part nord de la Casa Blanca, molt millor que la sud per veure-la, estàs més a prop i la visió és completa, també veiem, bé ja l’havíem vist abans, l’obelisc que és el monument a Washington i que gairebé de manera errònea s’ha convertit en el centre del mall, doncs està just a una punta del mall real, aquest jardí inmens que va des del Capitoli fins el monument a Lincoln.

I és que aquest jardí tan gran, una zona verda plena d’arbres, plantes, llacs i animals (bé, per animals entenem esquirols i ànecs), que está declarat Parc Nacional i són els rangers els que s’encarreguen d’ell. Si més no curiós.

Nosaltres passejem pel mall, evitant bastant els memorials a les guerres (tot i que algú sí que vam veure i mirar), i ens fixem més en els reflexes de l’obelisc, en un llac primer i en la reflecting pool després. I així arribem al memorial a Lincoln, (un dels herois de la nació) i que té aquella escultura tan brutal presidint i controlant el mall, la veritat és que impressiona bastant, i arribant a l’hora màgica com ens va passar fa del moment un instant d’aquells que es recorden sempre.

D’allà, sent l’hora que era i cansats com estàvem, només vam poder que tornar cap a l’hotel, això sí, travessant el mall pel centre i veien com infinitat de gent corria per allà imitant al Capità America o al Falcon a “Soldado de Invierno” així com practicant moltíssims esports diferents al seu voltant. De fet, a l’alçada de l’obelisc ens quedem una estona, reposant, doncs ho necessitem, mentre mirem un partit de softball allà mateix entre dos equips que malgrat ser totalment amateurs van molt ben uniformats.

Malgrat ens haguéssim quedat fins el final del matx, vam preferir aixecar-nos, doncs cada cop ens costava més. Vam fer el darrer esforç per arribar a l’hotel creuant una zona plena de mastodòntics edificis, alguns d’ells oficials i arribant a l’hotel Waldorf Astoria, a tocar del nostre i que va resultar ser l’edifici gòtic que havíem vist unes poques hores abans i que originalment va ser la primera oficina de correus dels EEUU, amb la importància que això va tenir en aquest país en la guerra civil. Aquesta era la nostra darrera imatge en un dia larguíssim! Tocava descansar, ens ho havíem guanyat.

Ahir ens vam llevar d’hora, podem dir que hem vençut per ko al jet lag, i després d’un ràpid esmorzar a base de rampoines, igual que vam sopar, mai agrairé a laMireioneta com domina aquesta cuina de supervivència, ens vam posar en marxa, ara sí direcció al Capitoli dels EEUU.

De camí cap allà, resseguint la Pennsylvania Ave, ens trobem de nou amb diferents memorials com el de l’armada, però el més especial és el de a les dones negres (utilitzant “negro” com a adjectiu, curiosament) i tot un seguit de edificis “mazacotes” albergant diferents institucions governamentals o públiques com poden ser l’ambaixada del Canadà, un dels pocs edificis modernets, els arxius dels EEUU on està la declaració d’independència, ja en aquest estil neo clàssic que tant els hi agrada o, el que més gràcia els hi fa als nens, la seu del FBI.

Vam passar aquests i molts altres edificis abans d’arribar al turó on està el Capitoli, i és que de nou, les distàncies són moooolt llargues a DC, i vam trigar més de 30 minuts en arribar, i vorejar la seu del Congrés dels Estats Units.

Després de les fotos de rigor a aquest edifici, i els seus jardins, aquí val el mateix que vam dir ahir de la Casa Blanca, és més maco del que pensaves i voldríes, i els jardins estan molt ben cuidats, vam entrar-hi després de passar un escorcoll excessiu a seguretat, per fer la visita guiada que teníem contractada.

La visita consisteix en un video on t’expliquen molt resumidament la història de la nació i el vincle del Capitoli amb ella i com Washington el va crear com a símbol del país, sent l’estàtua a la cúpula del mateix l’emblema de la llibertat.

Un cop vista “la peli” ens van portar, primer a la sala de les columnes, una sala amb 56 columnes que suporta el pes de l’edifici i separa les dues ales d’aquest, doncs en una hi ha el congrés i a l’altra el senat.

Després vam anar sota de la cúpula, aquesta és realment xula, i malgrat el fresc de Washington en ella és molt maco, li atorga un caràcter de divinitat que no sé jo... Després de l’explicació de la sala i les pintures, algunes de molt maques, que hi ha allà i que relaten part de la història de la nació, bàsicament des de l’arribada a Amèrica de Cristofol Colom fins la vida de Washington vam fer una ràpida visita a l'antic senat tot veient la famosa àguila, símbol de la nació, les cadires de fusta dels representants del govern (al senat cada estat té dos representants, al congrés és en proporció de la població), un senyor restaurant peces i un guarda de seguretat... dormint.

La darrera aturada va ser la sala de les estàtues, una sala força bonica on hi ha estàtues de persones importants dels EEUU. En resum, cada estat pot aportar dues estàtues al Capitoli, i allà queden inmortalitzades a mode de hall of fame. Malgrat això, no tots els estats han donat, encara, les dues estàtues, i les poden anar canviant a voluntat i, no totes estan allà, de fet ja n’havíem vist moltes des de que vam entrar a l’edifici, al vestíbul i a la sala de la cúpula... i és que totes no hi caben a la sala pensada per a elles, que dius... ja és xapussa no?

Un cop acabada la visita guiada vam pensar en colar-nos a la biblioteca, bé, només es pot veure des de fora, s’ha de pagar i no teníem tíquet, així que vam decidir que teníem massa coses en contra i vam sortir de l’edifici per on havíem entrat.

A fora, nova sessió de fotos mentre acabàvem de vorejar el Capitoli i començàvem de nou a passejar pel Mall fins arribar al següent destí, que normalment és un què, i era el Museu de l’aire i l’espai, però en aquest cas sobretot era un qui, i aquest qui era l’Anna, una de les millors amigues de la Mireioneta i que fa tres anys que viu als EEUU i una mica menys a DC.

Mentre ens posàvem al dia, en especial elles dues, vam aprendre coses sobre els germans Wright, els pioners en l’aviació i vam veure el primer avió amb el que van volar... tela marinera, doncs era com un parapent amb cadenes de bicicleta i on el pilot hi anava totalment estirat (com en l’ala delta). Realment hi ha autèntics genis al mon (i no són els youtubers oi Aranete?).

Vam seguir veient diferents models d’avió i com aquests han anat evolucionant al llarg de la història, vam veure autèntiques joies la veritat, fins arribar a la sala de la velocitat, la que els hi va agradar als nens doncs hi havia unes quantes coses interactives per practicar la velocitat, destacant una carrera que van fer contrar un avió i un videojoc, com no, pilotant cotxe, moto i avió al mateix circuit. Però per nosaltres, la zona on hi havia “el rei” de Cars, un cotxe de la Nascar, i diferents records a la peli i a la infància d'en Pauilolo, ens va tocar la fibra especialment.

I després de l’aire que ve? L’espai, penso que aquesta resposta la donaríen els nens, però no tinc ganes de filosofar gaire així que continuo amb el post, i sí, l’espai era l’altra part de la visita, allà, una maqueta del sistema Solar molt bonica i fotogènica ens va donar la benvinguda i vam poder veure i gaudir de diferents robots espacials que han visita Mart, altres objectes, els nens es van posar robar d'astronaute i la joia de la corona, el mòdul de l’Apolo XI que va allunitzar l’any 1969 i amb el que els nens van al·lucinar l’any 2023.

Per desgràcia, part del museu està tancat per obres, doncs l’estan renovant, i ens vam quedar sense veure l’Spirit of Sant Louis, el primer avió que va creuar l’atlàntic i va originar el nom de la Penya, i el més important, el tros de lluna que es pot tocar i que per tant, fa que els nens flipin, no estaven disponibles... bé, el de sempre, haurem de tornar.

Vam sortir del museu amb gana, i l’Anna, tot esquivant els infinits camions cutres de bubble tea i food trucks, cars i no semblaven gaire bons la veritat que envolten el mall, ens va retornar a la part més financiera on vam fer un mos abans d’anar a veure el teatre Ford on van assassinar al president Lincoln poc després de que s’hagués acabat la guerra Nord – Sud i la casa on el van portar greument ferit, just al davant.

La següent passejada va ser repetida, de fet vam passar per davant del nostre hotel, i vam arribar al mall fins el memorial de Washington, el cas és que la tercera i darrera visita del dia era pujar fins a dalt de l’obelisc. De nou, després de l’arc de seguretat on els rangers ens confisquessin una forquilla vam vam pujar els 500 peus del monument (un 150 metres) i vam gaudir de les vistes als quatre costats d’aquest monument, que en el seu dia, i durant 5 anys va ser l’edifici més alt del mon. Després, amb l’afany competitiu americà de ser “el més” es va catalogar com l’edifici més alt de pedra sense ferro... en fin.

Les vistes, són molt xules, tot i que les finestres (sí, és a través de vidre), són petites i estan brutes, però al nord hi ha la Casa Blanca, a l’est el mall i el Capitoli, a l’oest el riu Potomac, que és molt i molt gran, i a l’oest la reflecting pool amb el monument a Lincoln al final, i tot tot, envoltat de molt i molt verd, no sabem si això a de donar per ser un parc Nacional, però sí que és un pulmó verd importantíssim, malgrat la ciutat no es veu en absolut massificada.

Vam baixar per l’ascensor on ens van explicar que molts dels blocs de granit provenen de donacions vàries amb diferents inscripcions i que George Washington era molt alt, sí, dades random però d’alguna manera s’havia d’omplir la baixada... suposo.

Un cop fora del monument l’Anna ens va portar, bé ella i un Uber on hi vam caber tots, al DC real, ens va portar al barri de Adams Morgan, un lloc ple d’ambient, ple de murals a les pared i locals xulos a passejar.

Va ser una passejada molt xula, s’ho va currar moltíssim ja des de l’inici, doncs ens va portar al Ben’s, aquest bar està al barri de Cardozo, a la U street, la Broadway negra, just a la frontera amb Adams Morgan i a part de ser un autèntic dinner és famós degut a que va ser un restaurant que va alimentar a policies i bombers durant 24/7 després de l’assassinat de Martin Luther King quan l’ambient era molt inestable a EEUU i, sobretot en zones “delicades” com aquesta.

I aquell esperit continua en els nostres díes, doncs per mala sort arribem un pel tard a algun esdeveniment, estan reobrint el carrer i hi ha globus i una tarima al Ben’s, a banda de molta policia. El local mola, i ens posem a una cua que hi ha per entrar, però ens informem que la cua és perqué repartiran menjar i begudes gratis, això podria ser bo, però veiem la resta de la gent de la cua i preferim marxar i que algú altre, no tan afortunat com nosaltres, pugui menjar.

L’Anna ens guia a través de la U street, entre murals, bars i olor a la Marihuana recentment legalitzada amb condicions a DC fins el carrer 18 on comencem a vagarejar pel barri Adams Morgan entre cases ja més podentes, en el que és un barri molt vivible i agradable, com agradable ha estat el dia i que tanquem prenent un algo allà mateix.

Ens acomiadem de l’Anna i retornem en bus a l’hotel on agafem les maletes, en metro arribem a Union Station, i agafem el tren que ens porta a NYC, òn vam arribar per dormir i on ara escrivim aquest post, però aquesta part de la història, serà en un altre entrada.