Barcelona, 5 de Febrer del 2022
El COVID, el confinament i les mesures per combatre'l van quedant enrera a poc a poc. Això fa que les nostres passejades pels diferents barris / codi postals de Barcelona es vagin dilatant en el temps, doncs podem anar fent altra coses. De totes maneres, un assumpte personal fa que aquest dia ens trobem molt d'hora amb en Pauilolo just al cap damunt del codi postal 08014.
Aquest codi postal, a banda de ser casualment el següent que ens tocaria "per ordre", és un codi postal molt extens, doncs abarca part del barri de les Corts, al mateix districte, i el qual "trepitjem" per primera vegada, i els barris de Sants, La Bordeta i Hostafrancs al districte de Sants-Montjuïch, on havíem visitat la Font de la Guatlla i part de Montjuïch.
Aquell dia però, un assumpte personal ens va portar a que entréssim al codi postal per la seva part "de dalt" vam travesssar la Diagonal i vam entrar a la zona de les Corts on volíem amb la intenció d'esmorzar al bar Nurivam, un bar restaurant de menú diari 13.5€ que conec molt bé doncs és on dino molt sovint però que, malauradament estava tancat, de manera que vam començar directament a conèixer el barri.
Un barri que, com és la tònica de tota la zona que envoltaba a la ciutat amurellada de Barcelona, eren pobles formats a partir de masies i que, amb l'expansió de la ciutat van anar canviant masies per fàbriques i finalment van quedar annexionats a la ciutat a finals del segle XIX.
Una de les fàbriques que més simbolitza aquest pas és la Cristalleries Planell, situada estratègicament per aprofitar l'electricitat i edificada amb tocs modernistes clarissims com una reixa de ferro forja i el cartell creat amb trencadís, va donar feina a homes, dones i nens, els quals van iniciar la famosa vaga dels nens al 1925.
D'aquell punt vam anar baixant per la part peatonal de les Corts fins arribar a la travessera de les Corts on la part de poblet deixa pas a la zona de pisos, però on hi ha algunes troballes curioses. Els jardins de Magalí, sense ser especialment macos amaguen la història de que els seus arbres centenaris són els originals que quan aquest parc era part del jardí de la masia Cuiàs i a tocar del que va ser el camp de Les Corts, on el Barça hi va jugar a la primera metitat del segle XX i que va ser enderrocat per traslladar-se al Camp Nou deixant com a vestigi una senzilla placa a l'inmens bloc de pisos que el va substituir i, de manera més romàntica, un pi, situat a la Travessera on hi quedaven els afeccionats abans de veure els partits.
A prop d'allà, hi ha la biblioteca Montserrat Abelló està situada al que fora la fàbrica Benet i Campabadal una de les fàbriques tèxtils més importants de Les Corts, on degut a les llargues jornades laborals segurament molts treballadors vivíen als edificis del pasatge Tubella, un passatge on l'empresari del mateix nom va construir una sèrie de cases d'estil anglés amb jardí al davant per tal d'ubicar a treballadors. Per sort, i per la protecció municipal, moltes d'aquestes cases han arribat intactes als nostres díes i donen una imatge de serenor i de poder respirar enmig dels blocs de pisos del voltant.
Reculant sobre les nostres passes vam entrar a "la part maca de les Corts", al zona peatonal entre Travessera i al Diagonal fins arribar al centre neuràlgic de la zona, que no la plaça de la vila, si no la de la Concòrdia. Hi vam entrar per darrera, gaudint de la terrassa del centre Cïvic can Deu, una terrassa ajardinada ab una glorieta i un Pou, tan elegant com el palauet que l'acull i que va ser la residència, fàbrica i magatzem del Deu, que hi destilaven alcohol per fer licors allà mateix i els exportaven a les índies. De fet, es diu que l'expressió “armar-se la de Cal Deu”, es va originar en referència a l’enrenou quan els carros venien a carregar botes per dur-les al port.
A la plaça, entre bars i restaurants macots on per fi vam poder esmorzar, hi destaquen la parròquia del Remei, que va aplegar la gent a la zona creant, "les Corts noves" i propiciar l'eix cap a Barcelona i l'antiga farmàcia de les Corts, un negoci amb més de 150 anys d'història i que malgrat remodelacions, manté elements i sobretot l'esperit originari de la seva creació.
Amb aquesta passejada tancàvem la part del codi postal 08014 de les Corts, deixant pendent la part Sansenca per un futur.
L'actualitat
Sí, han passat 18 mesos des que vam passejar per Les Corts, han passat tantes coses que les passejades havien quedat aparcades llevat del codi postal 08016 i que ja ens va costar posar-ho al blog. Però arrel de passar el pont del 12 d'Octubre a la ciutat i d'haver descobert un seguit de gimkanes per la ciutat amb les que vam fer una prova pel 08020 (a tocar de casa i que ja explicarem quan toqui), vam decidir completar el 08014, doncs, fer turisme per Barcelona és molt maco i divertit.
Així doncs, divendres vam agafar el tren per arribar a Sants, doncs ens semblava que el més romàntic era entrar a la part sansenca del cp 08014 per una de les icònes de Barcelona, l'estació de Sants va ser construida a finals del segle XIX i és, amb molta diferència la més important de Barcelona i de Catalunya amb més de 30 milions de passatgers anuals sumant metro, rodalíes i trens AVE o llarga distància.
D'allà ens vam dirigir al parc de l'Espanya indústrial un dels pulmons del barri situat on hi havia la plaça tèxtil homònima i del qual només queda dempeus la casa del mig, que foren oficines de la fàbrica i actualment és un punt d'informació juvenil, i és que Sants està ple de casals, ateneus i zones als joves.
El parc en sí, creat l'any 1985 i reformat al 2009, doncs té el seu punt, una mica kitsch, però tira molt enrera que no està gaire ben cuidat i l'ambient no sembla òptim (i això que el vam visitar d'hora al matí) i per rematar-ho, l'estatua - tobogan del drac, està tancada. Vaja que no vam gaudir gaire del parc.
Passejant per la zona peatonal de Sants, que ens va recordar molt moltíssim a la del nostre barri però amb molt poca gent al carrer, vam arribar a la plaça d'Osca, molt bufona i agradable on vam aprofitar per esmorzar a la terrassa del bar Riego, 4 entrepans on l'Alemany (de Frankfurt "complet") i el de llom amb pebrot i ceba, van triumfar, més 4 begudes, ens van costar 28€. Tampoc hi perden res.
Molt a prop de la plaça, al carrer Premià, hi ha la petita Maria, l'únic vestigi de les masies que inundaven la zona quan aquesta era l'extrarradi de Barcelona, una senzilla masia del segle XIX i, de fet, només queda la façana.
I és que la transformació del Sants amb la industrialització va ser brutal, el treball de camp va donar pas al treball a fàbriques com l'Espanya Industrial i les masies és van convertir en precioses cases modernistes, moltes de les quals es van crear al carrer de Sants que va reemplaçar el de la Bordeta com a via d'entrada a Barcelona. El número 54, del comerciant Jaume Estrada, és un claríssim exemple de que les millors cases modernistes no estan totes a l'Eixample.
Vam passejar pel comercial carrer de Sants, amb unes quantes pastisseries amb productes que et cridaven a comprar-los però amb preus dissonants amb el barri obrer que pressupossàvem a Sants. Vam entrar a un parell de botigues abans d'arribar a les cotxeres de Sants, però no ens vam firar.
A l'alçada de l'antic parquing de tramvies tirat per mules i, com no potser d'un altre manera, actual centre cívic, vam creuar el carrer de Sants i vam arribar a la parròquia de santa Maria de Sants, que domina esbeltament la plaça dels castellers però on ens va agradar més el monument en honor a aquests últims, un cercle a terra amb les petjades d'on s'hi posaria la pinya i al voltant una sèrie d'objectes qüotidians que els castellers han deixat abans de començar a fer un quatre de vuit.
Vam rematar el barri de Sants vagarejant per aquests carrers i veient racons bucòlics com la plaça del violí o el preciós carreró de Dalmau amb cases gòtiques i coneixent locals on els treballadors es van agrupar al seu dia per formar entitats i associacions per defensar els seus drets, com l'ateneu popular o el Batllori on es va fundar Esquerra Republicana, així com d'altres que encara han arribat amb aquestes funcions al nostres dias, com la lleialtat Sansenca, un dels emblemes del barri, al carrer d'Olzinelles, pel qual sortim del barri de Sants, però no del codi postal 08014, doncs canviem el barri de Sants, pel de la Bordeta.
La història recent d'aquest barri no difereix gaire del de Sants, doncs era un poblat amb masies que va acabar annexionant-se a Barcelona arrel de la industrialització i el creiement extra murs de la ciutat. Però sí que ens va fer gràcia averiguar que el carrer de la Bordeta era la via Augusta romana per la que es sortia i entrava a Barcelona abans de que el carrer de Sants (o Creu Coberta) li prengués aquest honor i fes caure en decadència el barri de la Bordeta fins el punt que els seus habitants eren vistos com gent rara i llunyana.
El carrer Olzinelles ens va portar a petar directament a la parròquia de Sant Martí, on el seu mossèn Amadeu Oller va dinamitzar el barri després de la guerra civil espanyola, però la nostra aventura començava unes passes més enllà, a "les restes" de la fàbrica Batlló, de la nissaga dels Batlló (els de la casa i demés) i que aquí van tenir un recinte industrial inmens a diferents naus, algunes de les quals encara es conserven així com la masia original amb els terrenys adjacents que actualment és un hort urbà, i és que aquesta zona està actualment protegida i s'està reconvertint en zones aprofitables per la ciutat, tot i que hi ha molta feina a fer, el lloc pot quedar espectacularment bé si els edificis de maons s'aaconficionen convenienment.
Ens vam arribar a la Gran Via, ja al límit de Barcelona a la plaça Cerdà i vam recular fins l'estació de la Magòria, un edifici modernista amb forma de fades molt bonic pel que hem passat en cotxe moltes vegades sense saber que una de les estacions (ja en desús) que es van fer a la zona quan era totalment industrial. Actualment, actua com a centre cívic, hort urbà i zona d'esbarjo on pots anar a fer pícnics... bo es saber-ho!
En aquell punt ens vam indensar pels carrers de la Bordeta i descobrint places com la de la Vidriera o la de la Farga on hi havia altres fàbriques al barri abans de tancar el passeig retornat a l'església de sant Medir on ens adonem del caràcter treballador del barri on fins i tot el sant esculpit a la façana porta una pala.
Allà vam acabar el passeig per la Bordera i un bus (el v23) ens va retornar a 18 mesos enrera portant-nos als jardins de Magalí, allà vam tornar a repassar aquests, la biblioteca Avelló i el passatde de Tubella abans de sortir del barri per anar a dinar a l'Street Fish, una marisqueria on la mariscada costa 15€ per persona i afegir un llamàntol 18€ més, Amb una qualitat més que decent i la resta de plats que vam tastar eren ben bons, serà un lloc per repetir.
Encara ens faltava el barri d'hostafrancs per tancar el codi postal, la zona compresa entre la plaça Espanya i els barris de Sants i la Bordeta i on, un parell de díes després ens vam dirigir la Mireioneta i un servidor per satisfer l'esperit "completista".
D'aquesta manera, diumenge al matí començavem a rematar el codi postal 08014 a Plaça Espanya, el que fora punt de reunió i d'entrada a la Barcelona medieval, on es trobaven els mercaders per entrar (o per vendre-hi directament i no pagar els impostos per entrar), on es rebia a la reialesa, o on es penjaven als delinqüents a la forca que hi havia al mig de la plaça.
Una plaça que va canviar dràsticament amb l'exposició universal de 1900 i on l'estatua de les tres dones que simbolitzen els tres mars és l'avançada a les torres venecianes, el MNAC i tot el que és la montanya màgica, però que, en certa manera no deixa de ser una entrada a la Barcelona més turística, ñe que seria l'eixample.
Nosaltres però, després de veure-la li donem l'esquena i ens dirigm al carrer Creucoberta, la primera part del carrer de Sants i anomenat d'aquesta manera degut a que la primera creu de municipi situada en aquest lloc va ser coberta amb un taulell.
Poques passes després però, ens aturem al meeting point de Creucoberta, on un mural molt bonic de diferents dones està situat on fa temps va estar l'hostal creat per Joan Corrades per allotjar als mercaders que arribaven a la ciutat quan les muralles eren tancades i que va donar nom al barri, doncs Joan Corrades era d'Hostafrancs de Sió.
Vam creuar el carrer de la Creucoberta que al ser diumenge estava tallat al trànsit per pacificar la zona i ens vam endinsar entre la part sud del barri, la que hi ha entre aquesta carretera i la de la Bordeta. Allà vam arribar a l'esglesia de san Roc on es guarda la imatge de l'angel custodi que va protegir Barcelona de la pesta al segle XV.
Vam passejar un tros del carrer de la Bordeta, que desemboca en el seu barri i on vam estar un parell de díes abans. Ara ens aturem abans, a l'arribar a la plaça de Joan Corrades, en memòria al propietari de l'hostal i on una (altra) xemeneia recorda la fàbrica de porcellana que hi havia allà, i un (altre) ateneu mostra l'esperit revolucionari i lluitador del barri i de la zona, doncs ,'hem vist un munt entre Hostafrancs, la Bordeta, Sants i Les Corts.
Tornant a pujar cap a la carretera de Sants vam arribar al mercat d'Hostafrancs, en una placeta al darrera, entre edificis modernistes, sí també n'hi ha per aquest barri, i n'hi ha de molt bonics, ens vam aturar a esmorzar al bar Joans (o casa Escarré), un local súper acollidor, que és un dels locals més antics del barri, que va començar com a forn l'any 1897 i on vam gaudir d'un pintxo de truita de patates i un de carxofes bonissíssims, una coke i un cafè amb llet per 12.5€. No és barat, però el lloc és tan maco i acollidor que, quan repetim per la zona... repetirem segur.
Des de la façana del darrera vam passar a la principal del mercat d'Hostafrancs, amb la típica façana de ferro . Aquest mercat es va originar, de nou, gràcies als comerciants que no volíen pagar els tributs per vendre dins de la ciutat amurallada.
En aquell punts ens vam endinsar en la part del barri per sobre de la carretera de Sants i per sota del parc de l'Espanya indústrial, on vam passar per la plaça d'Herenni, coneguda com la plaça dels gitanos que vam muntar en aquesta zona una de les primeres colònies a Catalunya degut a la possibilitat de trobar feina a la zona quan la industrialització.
I a tocat d'aquesta hi ha la plaça de Joan Pelegrí, un historiador del barri que dona nom a la plaça que acull la seu del districte malgrat la façana principal està al carrer de la Creucoberta, un palau modernista espectacular, amb una façana plena d'elements d'aquest estil com la presència d'animals, natura i la utilització del ferro forjat, però on també hi destaquen els vitralls noucentistes, gens habituals en edificis civils i la torre del rellotja que ga confondre el palau amb un castell o una esglesia.
Realment un edifici espectacular que desmereix una mica, quan no ho hauria la resta d'edificis modernistes que hi ha al voltant, i és que si alguna hem après passejant per aquests barris, és que paga molt la pena fixar-se en els detalls de qualsevol barri de Barcelona. Nosaltres, no donàvem gaire pel 08014 més enllà de la zona comercial de les Corts i de Sants, i ho hem acabat gaudint d'allò més.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada