08020 Sant Martí de Provençals i La Verneda i La Pau i 08015 La Nova Esquerra de l'Eixample i Sant Antoni. Passejades ex-confinades.

08020

Quan vam explorar el 08014 ja vam dir que ens havíem ajudat de l’app de gymkanes digitals per fer més amena la passejada pels nens, i que de fet l’havíem descobert una tarda a casa només a l’Aranet i sense plans. Tot mirant que fer vam trovar l’app i una aventura que recorre el barri de Sant Martí de Provençals, al costat de casa, de manera que vam sortir els tres a donar-li una volta.

Aquella volta de fa gairebé un mes va ser la primera passejada pel codi postal 08020, un codi postal  que inclou sant Martí de Provençals, però també el barri de la Verneda i la Pau, que hem completat avui els dos adults solets. Tots dos barris del districte de san Martí, al qual ja havíem passejat pel Poblenou.

Aquell dia vam seguir la llegenda de Sant Martí, un soldat romà que va compartir la seva capa amb un sensesostre un novembre gèlid (dels que ja no en tenim) per tal que es protegís. Després amb les seves pregàries va fer que sortís el Sol i salvés la collita del pagès que el va acolir a la seva masia per dormir, d’aquí ve l’estiuet de Sant Martí, doncs el soldat, després d'això va pujar al cel com a sant.

Vam començar a la punta del barri, a la cruïlla de la rambla Guipúscoa amb Bac de Roda, on hi ha la federació catalana de bàsquet i una palmera centenària, des d'allà vam començar a passejar per la rambla direcció Besós on una escultura en forma de línia temporal va explicant la història de sant Martí, una població, com la resta que envoltaven la Barcelona medieval, formada a partir de diferents masies agrupades al voltant d’una parròquia (la de sant Martí en aquest cas) i que amb la industrialització i la crescuda fora murs de la Barcelona, van ser absorbides i annexades a Barcelona al 1897.

Tan indústrial era Sant Martí que hi havia qui deia que era el Manchester català (això em sona al Poblenou també), i aquesta industriaització va provocar un creiexement desmesurat amb centenars d’edificis de pisos alts creant un barri amb una densitat de població molt elevada i on, poc a poc, ara es va cap a fent la zona més vivible amb zones verdes i diferents actuacions per fer la zona més maca. Són exemples l’escultura de Sobirachs grabada a la pared de Guipúscoa o el mural, preciós per cert, d’una Dona al centre cívic de sant Martí, un edifici on hi vivíen les dones de la Falange i creat a partir de 10 dones del barri, reivindicant el paper de la dona a la societat.

Endinsant-nos per aquesta zona de moles de ciment, on tot sigui hi ha algun edifici més maco que d'altres, i on destaca l'edifici Agricultura, amb pati interiors privat, gaudim de la zona cultural del barri, la plaça Angeleta Ferrer, que va ser mestre allà mateix, i on hi ha dos instituts que en el passat eren un per nens i un altre per nens, ben a prop la biblioteca Gabriel Garcia Márquez, un edifici modern i singular, fet de fusta, per sostenibilitat, per simbolitzar llibres apilats i perquè la zona es diu la Verneda en honor als verns (alisos) que hi ha per allà.

Vam passar de llarg la biblioteca amb la promesa d’entrar, doncs un servidor ho té pendent, i vam pujar pel carrer del treball, treball, agricultura... queda clar l’esperit obrer del barri fins arribar al parc de sant Martí, el pulmó del barri i on veiem un entrenament de Volley-ball de molt nivell la veritat.

Travessant el parc arribem a les restes de dues masies molt xules que recorden el sant Martí de Provençals original, la de ca l’Arnó, que dona nom a la zona és del segle XVII, però és que té una finestra gòtica molt més antiga... extravagàncies de l’època, doncs el senyor i la senyora Arnó la van comprar i van voler posar-la a casa seva.

Vorejant les masies s’arriba a un bonic pati amb 16 tarongers que es regaven antigament amb el rec comtal que portava aigua des del besós fins la Barcino romana, allà a la plaça de la catedral hi ha el famós aqüeducte.

Per altra banda, els tarongers simbolitzen la fertilitat i l’amor, allà hi van els acabats de casar des de la propera esglesia de sant Martí a la que s’arriba creuant l’arc que hi ha just darrera del pati. I aquell és un moment màgic, doncs al passar l'arc te’n vas molts segles enrera i aquell raconet amb l’església i la rectoria al davant és un lloc medieval. Meravellós, deliciós, una església datada del segle XV, però sembla que hi ha documents que la daten al segle XI i hi ha qui diu que ja existia al segle V, i d’aquí la llegenda de sant Martí, que no va deixar or, però sí temps, tan valuós o més que els diners, i és que sant Martí ens va fer passar un temps molt agradable una tarda de diumenge sense pla.

Però el 08020 té quelcom més, i ahir vam tornar-hi, vam sortir de casa i vam començar a caminar pel carrer Andrade cap al Besós, vam passar la plaça dels Porxos i ens vam arribar a l’Angeleta Ferrer per recòrrer un trosset del que havíem fet el dia anterior per arribar a la biblioteca Garcia Márquez doncs hi havia una promesa per complir, que va ser postposada una estoneta doncs volíem aprofitar la llum del dia per passejar, això sí, ens vam fixar en un detallàs que no havíem vist el dia anterior, els semàfors de davant de la biblioteca han canviat els habituals ninots dels semàfors de Barcelona per en Mortadel·lo i en Filemò, que fàcil és a vegades fer coses boniques!

Vam seguir pel carrer Concili de Trento direcció el riu, passant per l'edifici Agricultura, un edifici noucentista amb tocs militars però que sembla que va ser construit amb fins socials, malgrat no descartem la versió de que allotjava militars per controlar durant la postguerra al Júpiter, el club més catalanista i antifeixiste de Barcelona i desterrat aquí des del Poblenou al acabar la guerra. De totres maneres, l'edifici a dia d'avui sobresurt de la resta per imponent i per ser un tros de la història de la ciutat, doncs hi ha 450 pisos que podríem dir que són una urbanització per si mateixos, doncs estaven comunicats pel pati interior i els baixos originalment eren negocis com carnisseries o rellotgeríes.

Tot seguit, la plaça de la Palmera, com gairebé totes les places que anem trobant a Barcelona, fruit de la desparació d'una fàbrica, la "prueba del algodón" és que hi hagi una xemeneia d'empeus, doncs, suposem perque són boniques, les fàbriques s'enderroquen però les xemeneies es conserven.

A la plaça però, la palmera s’ha tornat a assecar. L'original, una palmera centenaria va morir l'any 2016 per una plaga i la que la vea reemplaçar, no ha acabat d'arrelar i ens va semblar una imatge una mica d'abandonament, de fet els veins ja es quexein d'això. El que més ens va agradar va ser la glorieta, molt romàntica peròi que sembla que els voltants no estan adequats per aprofitar-la a tope i desllueixen l'ambient on divendres a la tarda era molt maco. En definitiva, la plaça necessita alguna que altra actuació per deixar-la feten. Del mur/escultura no en parlem, doncs no li vam acabar de veure el que més enllà de la funció d'urinari públic il·legal.

Vam seguir el passeig passant la Rambla de Prim, cada cop més pacificada i agradable per passejar i entrem en la zona de la Pau, l’ambient comença a degradar-se però, com diu la Mireioneta, tampoc és per tant!

Però és que ens havíem d’endinsar, doncs allà al mig del barri de la Verneda i la Pau hi ha el Piramidón, un edifici de 16 pisos lleig a parir i construït durant el boom de la inmigració. Apostar a que va tenir al·luminosis (no ho sabem) no es pagaria gaire, esperem que si fos així ja s’hagi rehabilitat, però el que sí sabem que té, a banda d’un centre cívic i moltes associacions del barri, és un centre d’art contemporani i és llar de creativitat per un grapat d’artistes residents.

Entrar-hi és gratis, els artistes treballen a les plantes superiors i a la darrera hi ha una exposició itinerant. En aquest moment hi ha l’exposició Stanzas de l’artista resident Eduard Resbier, una sèrie de pintures barregen un ultra realisme difuminat amb un joc de la llum espectacular.

És un lloc de pel·lícula, poc, per no dir gens conegut, en un barri marginal... potser influenciats pel cicle de pelis d'en Woody Allen que estem mirant ara mateix, però podria ser escenari d'una d'elles, i encara té un secret més, les seves vistes! Ja des de la sala d'exposiscions vam sortir a un balcó on vam al·lucinar, però en Gregorio, el senyor de manteniment que pululava per allà, molt simpàtic, ens va donar conversa i ens va portar a la terrassa del pis 17, un terrat inmens amb vistes 360º dominant la ciutat que vam gaudir durant la posta de Sol, moment absolutament màgic! Aquí voldria posar el superlatiu de màgic per expressar el que vam veure, gaudir i sentir, però no sé si n’hi ha. De veritat, lloc privilegiat que vam gaudir en solitari. Ens sentíem afortunats doncs un dels propòsits de viatjar és trobar llocs així, i quan són a distància a peu de casa, i no són coneguts... felicitat absoluta. 

A tope d’emocions vam recular cap a casa.. fent barri, conèixer i parlar amb el Gregorio va ser la primera passa per no només veure els llocs, vam passar per la carnisseria Ana Pilar on vam parlar amb un depenent de Santa Coloma i per la floristeria Espaiflors a tocar de la plaça de la Palmera, on vam estar xerrant amb la propietària, gairebé semblava que estiguèssim fent un documental. Converses amenes, trivials però de les que sempre aprens coses.

I per fi, ja retornant, vam rematar el 08020 entrant a la biblioteca Gabriel Garcia Marquez. L’edifici és preciós, malgrat em va semblar que hi havia massa soroll per ser una biblioteca, potser hi ha alguna planta amb espais més adients per concentrar-se, de totes maneres el nostre objectiu de donar-li un cop d’ull i visitar el racò en honor al metre Ibañez, que va viure tota la seva vida al barri ho vam fer amb escreix, doncs encara ens vam endur un parell de llibres a prèstec.

08015

I d’aquesta manera vam tancar el codi postal, però no les passejades confinades aquest cap de setmana, doncs ahir, aprofitant que teníem una estona lliure a Barcelona (cosa que no ens passa sovint) ens vam patejar el 08015, un codi postal que contempla les parts de la Nova Esquerra de l’Eixample, al districte de l’Eixample i de sant Antoni que ens quedaven pendents de les anteriors visites.

Vam aparcar a la zona de l’Eixample i vam passejar pels carrers Calàbria i Consell de Cent que han esdevingut peatonals recentment. Personalment vaig tenir una sensació estranya, doncs com a conductor estic molt afectat per aquesta re-urbanització i m’he emprenyat moooooltes vegades en les retencions tornant a casa, però aquest diumenge, vaig gaudir molt tot passejant pel centre de la ciutat envoltat d’arbres i sense cotxes, va ser tot un privilegi.

Vam arribar a la casa Golferichs, a Gran Via amb Viladomat, una casa entre neogòtica i modernista encarregada pel senyor Golferichs, un català de bé, a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver en una zona de l'Eixample que encara no estava urbanitzada llevat de grans complexes com l’escola industrial, la fàbrica Batlló, o l’escorxador (actual plaça de Joan Miró). Actualment aquest bonic edifici que personalment em recorda a la casa de Hansel i Gretel és el centre cívic del barri.

Vam travessar la Gran Via, canviant l’Eixample per Sant Antoni i abans de ficar-nos “al meollo” vam dinar en un dels primers bars restaurants molones de sant Antoni, i és que la restauració chic, cool, in... és una de les essències del barri.

Vam triar al Bubbles and brunch degut a la recent afició d’en Pauilolo pels bubble teas i, com no podia ser d’una altra manera, no en va triar cap. El local està ben posat, que fàcil és decorar si es fa amb criteri, i, a banda d’una estoneta que vam compartir sala amb una classe de salsa a una colla de russes, vam estar molt a gust i vam menjar prou bé a base de torrades d’ous amb avocat i formatge, pancakes de fruites que van fer que l’Aranete es fes amic del cuiner i un plat d’arròs amb pollastre teriyaki, amb dos batuts, un cafè especial i aigua, 72€, no és un xollo, però és el que tenen aquests barris.

Ens vam  arribar al mercat, el qual, com ens passa gairebé sempre que el visitem, ja estava tancant, aquest cop fins i tot les parades de fora, però hem de dir (post-veritat al canto?) que en aquesta hora, sense gent, es gaudeix millor de la bellesa de l'estructura del mercat millor on la restauració va deixar una autèntica obra d'art.

Vam seguir baixant fins els jardins de Càndida Pérez, un interior d’illa que conserva la xemeneia d’una fàbrica de caramels i al que dona la biblioteca Joan Oliver, que per fora no és tan bonica com la de Garcia Márquez però tampoc està malament... per dins està tancada per obres...

Llavors vam passejar pel carrer Parlament, el centre neuràlgic del barri on s’hi apleguen bars molones un rera l’altre, però on encara hi sobreviu algun local històric com l’orxateria Sirvent.

Vam pujar travessant el carrer Manso, on hi ha un cap molt gran que fa a la vegada d’hospital fins arribar a l’avinguda Mistral, que abans del Paral·lel era el camí per sortir de Barcelona, de fet, fixant-te una mica, veus que és la prolongació del carrer de Sants (o Creu Coberta). Tot i així, a aquesta avinguda peatonal li falta un punt d’algo per ser bonica... vida, ànima, conceptes abstractes que s’han de saber plasmar a un carrer perque et faci treure un bon "camacu".

Si bé l’avinguda Mistral et porta de pet a la Plaça d’Espanya, ens vam desviar per arribar al Paral·lel, l’autèntica frontera d’aquest barri amb el Poble Sec i on, a la cruïlla que forma amb els carrers Entença i Tamarit, davant d’on hi havia el restaurant Tickets (una altra víctima de la Covid) veiem la casa dels Caragols, un exemple del modernisme inicial a Barcelona, però sobretot un exemple de les cases modernistes que "floreixen" a qualsevol barri de Barcelona si aixeques el cap i pares atenció. De fet, al mateix carrer Parlament, per sobre dels bars de "gente guapa" n'hi ha un bon grapat de cases maques i no conegudes.

Vam seguir pel Paral·lel fins la plaça d’Espanya, passant per davant de la fira, les torres Venecianes i la font de la plaça, obres de l’exposició Universal de 1900 i que va posar Barcelona per primer cop al centre del mon. No ens vam aturar gaire doncs volíem gaudir de tot això des de la terrassa del centre comercial les Arenes, una antiga plaça de braus reconvertida i amb unes vistes privilegiadíssimes a tot el que envolta Montjuïch, el dit anteriorment més el MNAC, la torre de comunicacions... i per darrera la des de la propera plaça de Joan Miró fins el parc de Collserola amb el Tibidabo i la torre. Un altre lloc per gaudir de la nostra ciutat. Això sí, en aquest cas amb molts turistes al voltant.

Va donar “la vuelta al ruedo” i vam sortir del centre comercial pel carrer Llançà on si poc abans havíem vist la casa dels Caragols, per la quantitat d’aquests bitxos que hi havia a la façana, aquí vam veure la casa de la papallona, és a dir, la casa Fajol, la qual en té una, però molt grossa i bonica feta de trencadís a la façana.

Vam acabar la visita i a l’inmens parc Joan Miró on ens va sorprende com la zona entre l'estatua de Joan Miró i el centre comercial està molt desangelada i tothom s'amuntega a l'altra banda on vam gaudir d’una estona tot mirant un partit de futvolley espectacular abans de dirigir-nos cap a la zona on temporalment hi ha els bombers, 20 anys de temporalitat i la veritat, tampoc sé perqué s’han de moure (parlant des de la ignorància absoluta). Vam rematar al costat de l’estàtua de la dona i l’ocell de Joan Miró, una estàtua que li dona un punt de serenor al lloc, i que conjugava perfectament amb un grupet de dones xineses que feien una sessió de Taichi allà mateix.