Vam arribar a la nostra casa de Home Exchange a Liberec més fosc que tard, eren quarts de set i encara havíem perdut uns bons minuts just al arribar a la casa perqué hi havia partit d’hokey gel (un dels esports nacionals del país i el Liberec juga ben a prop de la nostra llar) però sobretot estàvem cansats del dia a Terezin i de la conducció per carretera i de nit fins, de manera que quan la nostra amfitriona ens va dir que la millor opció per anar al centre de la ciutat és caminar 25 minuts, ja va quedar clar que ens quedaríem a casa mirant les vistes des del 6è pis del munt Jezec, un altre símbol del país amb la torre de comunicacions coronant-lo... llàstima que aquesta quedava perfectament tapada per un núvol.
Ahir, a les 9,
esmorzats i amb la torre encara tapada, tornàvem a posar-nos en marxa, tot un
rècord estant de viatge, però en direcció oposada al centre del poble, ens vam
dirigir cap al nord, a les muntanyes Jizera, doncs un dels propòsits del viatge
era tener uns nadals freds i blancs.
Aquestes
muntanyes, que fan frontera amb Polònia, malgrat no ser gaire altes, són un
lloc molt fred, en principi, fa un parell de setmanes feia molt, molt fred. Ara
mateix la situació no és tan extrema i nosaltres vam decidir fer un tastet,
tampoc és l’època de fer grans trekings, i vam optar per una ruta circular
sortint del poble de Rudolfov i pujar entre boscos preciosos, primer de faigs?,
pins?, roures? No ho sabem, uns arbres molt alts que deixaven una pinassa
vermellíssima al terra, i després, quan hem arribat a la part amb neu, avets a
mansalva.
La pujada va ser més
dura del que pensàvem, i és que caminar per sobre de neu i gel cansa força, i és que neu, malgrat no arribar als 800 msnm vam trepitjar per donar i per
vendre. Ens va fer molta gràcia trobar una font d’aigua boníssima on hi havia
un parell de tasses penjades d’un avet per fer self-service (suposem) i ens vam
fer fotos “per l’insta” en infinitat de recons preciosos.
Vam deixar de pujar en una desviació que porta a la presa del pantà negre (la traducció és meva així que millor posar-ho entre cometes malgrat jo no hagi fet), una presa que emmagatzema litres d’aigua, ara gelada per sobre, suficients per salvar la sequera de casa nostre, i a banda d’això, una imatge bucòlica amb la poca llum que hem tingut avui, bé bucòlica o de pel·lícula de grup de joves al bosc on un assassí en serie se’ls va pelant d’un en un.
En aquell punt vam
baixar per l’altre banda del riu, és a dir creuant la presa, un camí força
semblant però no ens va agradar tant, diríem que aquesta banda hi ha com “l’estació”
per practicar esquí de fons (oju al detall de tenir les eines per arreglar
esquís penjades a la casa) i ens hem trobat més gent (de fet a la pujada no hem
vist a ningú) i ja començàvem a estar una mica cansats de l’excursió, doncs vam
estar més de 3 hores d’excursió havent fet gairebé 10 quilòmetres.
En aquest punt vam tenir sort, aquelles coses que passen de viatge, doncs per retornar al cotxe teníem una mitja hora ben bona seguint caminant pel bosc, però sortint del bosc en aquel punt hi ha una parada d’autobusos on 20 minuts després passava un, al que ens van deixar entrar de franc al no portar moneda local, i que ens va deixar ni cinc minuts després a una parada... just on havíem deixat el cotxe pel matí, i mira que vam deixar-l’ho allà, per casualitat perque no trobàvem un altre lloc!
Això sí, la sort
la vam gastar amb aillò, doncs ens venia de gust dinar en algun dels (pocs)
restaurants de muntanya que hi havia per allà, de fet teníem uns quants plats típics de la zona i se'ns feia la boca aigua llegir-ho, a més, l’escalfor dels restaurants amb olor
a llenya i estofat, era d’aquelles que convidava a estar-s’hi una bona estona,
però no vam trobar lloc en cap dels que vam veure pel camí i vam acabar dinant
a les afores de Liberec, i tampoc ens podem queixar, vam dinar prou bé i vam viure una
situació d’aquelles de "Lost in translation", amb una carta en txec i uns
amfitrions que no parlaven anglès, senyal que era un lloc per locals.
Després de dinar
i perque no ens agafés “bajona”, vam anar directament al centre de Liberec,
donant voltes per aparcar ens van agradar molt els palaus un pel enretirats, del centre on
hi ha els museus del poble, després, ja al centre, la plaça principal és
preciosa, i guarnida de Nadal encara més, i quan s’han encés els llums, encara
més, però la resta ens va semblar molt anodina, la plaça amb la bombeta d’Edison,
que ens feia especial il·lusió... doncs força pse la veritat, i les cases amb
entramats de fusta... doncs n’hi ha tres i són com las que vam veure a Troyes
per exemple.
Així doncs, després de passejar una estoneta per Liberec i fer un cafè, vam tornar cap a casa que ja tocava i volíem descansar, a més, malgrat ser ja negre nit va ser l’únic moment que vam veure la torre a sobre del Jezec des de casa.
I és que avui ens
hem llevat amb pluja, i amb una boira que tapava no només la torre, si no les
muntanyes, de totes maneres, valents com som, hem recollit la casa i hem marxat
direcció Jezed sense tenir clar que faríem, només sabent que la idea inicial,
el trekking curt (20 minuts de pujada fins la torre) estava més que descartat
amb les condicions.
L’aproximació ens
ha portat a deixar Liberec, sortint literalment per una pista de ski que mor a
la ciutat i ens hem endinsat de nou als boscos que encerclen Liberc. El temps
ha anat canviant, plovia, feia boira, escampava i, fins i tot ha nevat. El que
s’ha mantingut tota l’estona ha estat la bellesa del paisatge, de nou estàvem a
Twin Peaks i quan a aparegut la neu amb ella ha aparegut el bosc d’avets al voltant
de la carretera només trencat pels diferents pàrquings per aprofitar els voltants,
pistes d’esquí, de senderisme...
Això sí, la torre
ens ha sorprés positivament, les referències eren molt bones, doncs és un
símbol del país i va guanyar el premi Perret (l’Oscar de l’arquitectura), però
mira, el seu estil setentero ens feia por. Ans al contrari, encaixa molt bé a
la muntanya i no és una gran extravagància. Un punt molt positiu, especialment
perque una estona abans no comptàvem ni tan sols amb veure la torre, i amb el
que hem donat per tancada la visita al nord del país i posat romb a Praga.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada