Resseguint els Sudets

Aquest matí, a les 9, i amb dos graus de temperatura hem deixat Karlovy Vary i seguint en paral·lel la frontera amb Alemanya, el que seria part dels Sudets. Les terres que Hitler va aconseguir gràcies als tractats de Munich i van ser l'inici de la conquesta de Txèquia per part germana.

I com a part històrica, havíem decidit fer aturada per visitar el que déu ser el punt més important de la zona, la ciutat fortalesa de Terezin, una ciutadella creada al segle XVIII i que va ser utilitzada, primer pels txecs, de fet allà va morir Gavrilo Princip després de quatre anys de cautiveri, com desgraciadament per la Gestapo durant la segona guerra mundial convertint el lloc en un camp de concentració "especial".

Després d'una hora i tres quarts de conducció per un paisatge primerament fredament maco, amb arbres despullats que semblaven twin peaks, i després amb unes planícies amb uns turonets petits i una boira al fons amb una llum, també tan freda com maca al fons, hem arribat a la fortalesa de Terezin, i després de recòrres el gueto amb el cotxe, hem acabat arribant a la petita fortalesa, on teníem hora a les 11 per una visita guiada en castellà que havíem reservat per mail, i de la que mai havíem rebut resposta.

La petita fortalesa, a uns pocs centenars de metres de la ciutadella, va ser creada originalment com a presó militar, a l'entrada, el primer cop, els cementiris jueu i cristià, on una creu i una estrella de David gegants presideixen moltes tombes dels que van morir allà i és que malgrat Terezin no era un camp d'exterminació, si no més aviat de pas fins un dels altres, les condicions dels presos no eren les ideals, malgrat els nazis s'esforcessin en demostrar el contrari, allà hi van morir més de 33000 jueus (88000 dels traslladats van morir en camps d'extermini).

A la porta de la petita fortalesa hem après que el que havíem llegit de que els txecs són ultra puntuals és ben cert, hem arribat a les 11:05 (degut a que ens ha costat saber que HAVÍEM de començar per la petita fortalesa) i com hi havia un parell de grups davant, hem arribat a la taquilla entre les 11:10, 11:15, hem ensenyat la reserva... encara no sé ni com l'ha vista perqué gairebé no s'ha mirat el mòvil, ens ha cobrat i ens ha dit que fèiem tard, que la visita havia començat feia 15 minuts (una mica enfadat), que corrèssim cap a dins...

La veritat és que no ens crèiem que hi haguessin més espanyols allà, però després d'un petit sprint i passar per sota de la porta d'un dels patis de presos, el número 1, amb l'eslògan nazi ARBEIT MACHT FREI (el treball allibera), en una habitació hem vist a la nostra guia, una dona russa filipina, molt baixeta i força peculiar, no parava de dir-li a tothom que comprés la guia que era barata i que visitar Terezin sense res no valia la pena. Ella fa 23 anys que és guia a Terezin i malgrat el seu castellà és justet, ens ha ensenyat la fortalesa petita a nosaltres juntament amb 3 noies més de Mollet. Sí, hi havia més espanyols.

La fortalesa en sí, no és especialment terrorífica, especialment per fora, murs de totxana vermella, ens han recordat a la de l'illa de Suomelinna, i de fet, els edificis on vivíen els oficials de la SS (actualment un museu) o el comandant en càrrec, eren fins i tot macots Però els barracons dins dels patis, ja són una altra cosa, i malgrat jo crec que m'he dutxat en vestidors pitjors, està clar que el problema era el confinament i el tracte dels presos allà, doncs el nombre de llits i de metres cuadrats en relació als que hi dormíen, amb un sol vàter, era totalment descompensat i sumant-li la fredor del lloc el cor s'encongeix.

Però el que fa diferent, i encara més cruel a Terezin, és que allà al principi de la segona guerra mundial, els nazis van portar a Terezin jueus artistes i intel·lectuals gairebé tots vivíen a la ciutadella, que era un lloc habitable i amb edificis macos, diríem que el lloc no feia por, i els nazis el van fer servir de propaganda sobre el bon tracte que donaven als jueus i justificar la seva teoria sobre la separació racial. Van arribar a enganyar a un grup de supervisors internacionals de la creu roja i fins i tot van gravar una pel·lícula documental, "Hitler li regala una ciutat als jueus" sobre les excel·lents condicions dels jueus al camp, on els actors i el director eren presos d'allà. De fet el director, Kurt Gerron havia treballat amb actrius de la talla de Marlene Dietricht.

El que no van dir els nazis va ser que per la visita de la Creu Roja i per la gravació del film, s'havíen amagat o deportat a altres camps molts del presos, la ciutadella havia acollit a 11000 militars i els nazis havíen ficat a gairebé 150000 jueus, es van netejar i pintar molts dels edificis i es van crear decorats portant bancs, flors i afegint-hi un teatre amb músics tocant, quioscs i cartells d'escoles, botigues i demés... un dels timos de la història. Tampoc es va dir que els jueus que van aparèixer durant la visita estaven amenaçats de mort si no seguien el paper encomenat, i que després, juntament amb el director, van ser deportat a Auswitch, doncs no es volíen proves. Es pot veure el documental al cinema que teníen els membres de la SS a la mateixa fortalesa. Dur, molt dur.

Després de dinar hem recorregut la part del gueto, que de nou, de passeig és agradable, la qual cosa el fa més terrorífic, i hem anat entrant a diferents edificis on hi ha exposicions de com vivíen els jueus allà. La que més ens ha cridat l'atenció ha estat una casa, de les menys famoses, on hi ha una vivenda original i on a baix, un jueu va pintar d'amagat una sinagoga, mostrant que hi ha gent a lluitar per les seves creences en qualsevol circumstància, brutal.

Ja a les afores de la ciutadella hi ha l'estació de tren on arribaven els jueus, sota la promesa de passar uns díes a un balneari, i agafant poca roba, eren ficats a un tren i ja passaven dos díes sense menjar i al arribar havíen de caminar un parell de quilòmetres, crec que aquesta gent devia veure que és morir en vida i, casualment, just davant de l'estació hi havia la càmera funerària, on els morts podíen rebre l'últim adéu de part dels seus i, una mica més enllà el crematori, que es va haver d'instal·lar cap al final de la guerra, doncs la ciutat no no donava a l'abast per desfer-se de tots els cadàvers i, els nazis, covards com sempre, teníen por de ser contagiats per alguna de les epidèmies que hi havia entre els presoners. L'edifici en sí no té res d'especial per fora llevat de la xemeneia que fa pensar molt. Però a pàrquing hi ha una escultura d'una pedra volant, doncs els jueus posen pedres a sobre les seves tombes, i aquesta pedra és un autèntic cant a la llibertat.

I amb això ens quedem, doncs els camps de concentració són horribles de visitar, donen per pensar i per reflexionar, però mirant al nostre costat veiem als nostres nens que són el més clar exemple per un pare que la vida no s'atura i s'ha de seguir endavant, de manera que hem seguit el nostre camí, que poc més ha estat que conduir 90 minuts més de nit fins a Liberec, però sabem que el que han après avui, els ajudarà a ser millors demà. (I esperem que a nosaltres també).