Tornada per Occitània i el Llanguedoc

Havíem decidit no tornar directament des de Chamrousse per que no fos tan llarg ni pesat, i tot i que l’aturada per visitar Montpellier va pagar molt la pena, no ho vam aconseguir. Com havíem canviat el forfait per esquiar divendres, vam sortir després de dinar i vam trigar dues hores més del previst arribar a Saint George d’Orques, el poblet occità que ens va acollir i que poc més vam fer que passejar pels seus carrerons estrets, bonics i francesos. Sembla que té un castell però no el vam visitar pas.

Dissabte vam gaudir de la casa durant el matí, un nou encert de la Mireioneta a Home exchange, doncs era una casa enorme, amb 4 habitacions, saló, cuina i menjador, wifi, vam poder carregar el cotxe i els nens van poder jugar al seu jardí on hi havia fins i tot un llit elàstic.

Cap al migdia, els hi vaig tallar el rotllo, com és habitual, per dir-lis que havíem d’anar a visitar Montpellier, fins llavors la ciutat gran francesa més propera que teníem pendent.

Montpellier, una ciutat que curiosament, no té passat romà, si no que va ser fundada pels comtes de Toulousse al segle XII i que degut a la seva situació al Mediterrani es va convertir en un important nucli comercial ens va sorprendre negativament a l’entrar, doncs ens va recordar al Perpinyà de fa uns quants anys quan hi anàvem als Visa pour l’image, amb moltes obres pels carrers i un ambient no gaire agradable que va fer que aparquèssim a un pàrquing soterrani.

De totes maneres, un cop vam anar caminant cap al centre la nostra percepció va anar canviant, vam començar a veure botigues d’artesania i de menjar ben posades, l’ambient es va anar convertint en un ambient més universitari i, de fet, al arribar a les Halles ja semblava qualsevol ciutat europea.

Just davant d’aquest mercat, reconvertit en centre de restauració, ens va enamorar la torre de Babotte, vestigi de les muralles que protegien la ciutat antiga però que sobretot resguarda al seu interior una placeta molt Woddy Alleniana amb un parell de restaurants sota uns arbres que et fica directament al que és un passeig pel casc antic de Montpellier.

D’allà vam començar una molt bona passejada per la ciutat arribant a la plaça de la Comèdia, que és una plaça de primer ordre europeu amb monuments com la font de les tres gràcies i edificis significatius com l’Òpera, que s’emmiralla a la de París, una mica com la plaça en general, doncs entre els monuments i els cafès al voltant ets ben bé a la capital francesa.

Endinsant-nos al casc antic vam passar per l’hotel Saint Comme, un edifici neoclàssic del segle XVIII i que actualment és la seu de la càmera de comerç, però que sobretot té fama per haver estat l’amfiteatre de la facultat de medicina de Montpellier, doncs aquesta va ser la primera facultat de medicina d’Europa, fundada al segle XII i que, com bé va apuntar la Mireioneta, en una època sense internet, moltes operacions es feien en públic perque la gent aprengués.

El següent edifici “maco” que vam veure va ser l’esglesia de san Roc, que rep als peregrins del camí de sant Jaume, però més que l’esglesia el que paga la pena és la plaça (i l’ambient) del davant i el fet que allà ja pots dir que estàs al barri de santa Anna, un barri de carrers estrets i locals molt ben posats i bucòlic a més no poder i on ens vam enamorar de la ciutat, i especialment de la Rue du Bras de Fer.

Això sí, no ens vam enamorar tant del preus de les seves botigues tot i que vam acabar comprant menjar al mercat a tocar de la plaça dels Martirs on hi ha la prefectura de la regió i on comença (o acaba) el carrer Foch, amb edificis “nobles” a banda i banda fins arribar a l’arc de Triomf de la ciutat, també fet, a semblança del de París.

Enlloc d’anar-hi directament vam fer un parell de ziga-zagues per, tornar al barri de sant Anna un moment i veure l’esglesia de santa Anna, reconvertida en galeria d’art en una banda i la catedral de sant Pere amb la facultat de medicina original (que encara funciona) a l’altra.

Si bé hem de dir que l’esglesia, pfff, ni fu ni fa, la universitat sí que et transmet la importància que va tenir i passejant pel seu interior t’imagines quan Ramon Llull o Nostradamus van estudiar allà (malgrat sembla que ha perdut tota la seva importància) i la catedral, doncs imposa per la seva imatge més de castell que d’edifici religiós. Tot i així, ens van agradar més els raconets i les placetes per la zona que amb molt ambient, turístic, però sobretot jove, universitari i bohemi. Ens va fascinar.

Finalment vam acabar creuant l’arc de triomf, una altra de les portes d’entrada a la ciutat antiga, en concret la de Peyraut amb una creu molt solemne al seu costat. Vam travessar la plaça i el passeig del mateix nom fins l’aqüeducte de sant Climent, que portava aigua potable a la ciutat d’aquest nom i que és un dels símbols antics de la ciutat, com els tramvíes que travessen a tort i a dret, de diseny, són el darer símbol d'una ciutat que no para de sorprendre i on, cada barri és diferent.

Un cop allà, i després de barrejar-nos una estona entre locals i turistes que feien les “seves coses” a la zona, com qui està al parc de la Ciutadella, vam deixar el centre per retornar cap al cotxe. La ciutat anava perdent glamour, però sí que no deixàvem de veure botigues o restaurants “interessants” i, és que, com sempre ens passa a França, les seves ciutats sempre ens agraden.

Vam rematar el dia amb les corresponents activitats logístiques de compra al súper per portar queviures cap a casa, sopars, dutxes, Barça i demés. L'endemà va arribar el darrer dia del viatge, els nens van poder gaudir de la casa una bona estona, perque ens vam endarrerir més del previst (i per descomtat el temps esperat) en recollir.

Els quatre al cotxe i sentint un “Todopoderosos”, vam arribar a Port Leucate, una de les nostres aturades ja clàssiques quan tornem de França. Port Leucate és una localitat totalment turística i de serveis crescuda gràcies al port i que aprofita el seu paisatge àrid i extrem així com l’estany per promocionar les vacances actives. Nosaltres aprofitem el seu canal amb el viver d’ostres per fer una aturada a menjar “fuits de mer” abans d’acabar de tornar a encabir-nos el cotxe i amb una nova caravana pel mig i una pluja que ha regat Espanya durant tota la Setmana Santa arrivem a casa tancant una Setmana Santa, la nostra, meravellosa, una de les millors setmanes de la meva vida.