08017 Les Tres Torres, Sarrià i Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes. Passejades ex-confinades.

Hem fet la primera passejada ex-confinada (bé, les dues primeres) del 2024 per tal de conèixer el codi postal 08017, creiem que el més extens de la ciutat, i que ens retorna al districte de Sarrià Sant Gervasi, i cobreix el barri de les Tres Torres i la part de Sarrià del carrer de Major de Sarrià, però en especial, el barri de Vallvidrera amb la part de la serra de Collserola. De veritat que prometo que un cop acabem això, tornarem a caminar per Barcelona però aquest cop seguint barri a barri, serà força més fàcil... i lògic.

Vam aparcar al barri de les Tres Torres, ben a prop del mercat del barri, un mercat petit petit i en el que ens vam quedar amb les ganes de menjar els clàssics pintxo de truita i entrepà de “panceta” d’aquestes passejades, doncs el mercat, i de fet molts establiments, estava tancat, és el que té passejar un dia festiu a primera hora de la tarda.

Vam remuntar pel carrer de les Escoles Píes, sí, en aquest barri el nom dels carrers ja indiquen que estàs al barri més ric de Barcelona, bé, el nom dels carrers, i els carrers en sí, doncs pràcticament tot són vivendes, algunes, les més boniques, cases senyorials modernistes que han sobreviscut a la pressió immobiliaria que ha creat edificis d'aquells anomenats "d’alt standing", però que, tot i haver alguns de macos, molts podrien estar en un altre barri de la ciutat. De fet, ens sorpren, i molt, que molts d’ells tenen l’entrada per sota del nivell del carrer, és a dir, has de baixar unes escales per entrar a l’edifici i l’entresòl queda pràcticament a peu pla sent molt fàcil entrar al balcó d’aquests pisos.

És l’amplitud del conjunt, la serenor i la falta de comerços al carrer, treient moltes clíniques privades, el que li dona aquest toc que diuen de luxe i que, a les postres, fa que sigui maco i agradable de passsejar i, segurament per aquells que hi viuen per viure-hi. A nosaltres per a passejar ens sembla súper agradable però preferim una mica més de vida al carrer.

Tan tranquil és tot que no hi pot escaure un lloc millor pel cementiri de Sarrià. Mig amagat entre quatre carrers, dues zones plenes de nínxols de les famílies de la zona, sí, tot és molt privat aquí, i uns pocs panteons formen aquest petit cementiri on hi destaca el nínxol del poeta del barri JV Foix. Un lloc agradable i místic que ens va sorprendre doncs no el coneixíem en absolut.

Vam travessar la Via Augusta per canviar de barri i entrar a Sarrià. Un altre barri podent però molt més  vivible. Sarrià era un municipi inicialment rural però que va progressar molt moltíssim al s.XIX degut a la menestralització, sobretot dels oficis relacionats amb la construcció i amb la proliferació de torres i xalets destiueig va adquirir molta importància. De fet, va esquivar la seva annexió a Barcelona al 1897 i no es va produir fins un decret reial al 1927 essent l’últim poble a fer-ho.

Nosaltres vam entrar al barri pel carrer Salvador Mundí, que ja fa que t'enarmoris del barri, tranquil·litat, cases maques i una plaça encisadora que permet que als avis de la residècia adjacent els hi toqui el Sol.

Vam pujar fins la plaça de Sarrià, que no és lletja però sí que li falta una mica d’encant, i vam començar a veure cases senyorials, allà mateix la casa Llansà que ocupa dues cases i que va ser la casa original de la pastisseria Foix i a partir d’allà mentre baixàvem per Major de Sarrià, cases com la Margenat, la del vell de Sarrià o la Sangrà entre d’altres de les que no teníem referència però que ens van cridar l’atenció, i és que és un carrer preciós, entre cases i establiments com l’actual pastisseria Foix o el Tomàs de Sarrià, on fan les braves més braves de Barcelona per exemple.

Vam fer una petita incursió al carrer Canet, doncs allà, després d’una llarga negociació s’hi van instal·lar uns safareigs públics i on han sobreviscut les 12 cases idèntiques dels treballadors de la finca dels Canet. Per cert tots aquests cognoms de cases i negocis els havíem vist una estona abans al cementiri de Sarrià.

La segona i darrera desviació del carrer Major va ser per arribar fins la plaça de san Vicenç de Sarrià, aquesta sí que amb molt d’encant i molt italiana amb uns edificis pintats de colors en una cantonada, els arbres i, curiosament l’estatua del Sant, que està aquí enlloc d’estar a la seva esglesia.

En honor a la italianitat de la plaça, vam berenar al ba-bar Menudo Pau, que ens van dir que era una cadena amb bars aquí i a Itàlia (sic) un croissant normal, un de xocolata (molt petit), un cafè amb llet i un cacaolat per 9.10€, normal però el millor, el lloc que estava molt ben posat.

Vam acabar de baixar Major de Sarrià fins la plaça Artós, una altra plaça amb molt de nom però a la que mai li hem trobat el seu què, i a partir d’allà vam vagarejar pels carrers que ens van tornar a portar fins la Via Augusta, ens va agradar molt l’ambient, i la plaça en general de Joaquim Pena poc abans de creuar la Via Augusta a l’alçada de Dr. Roux i caminar fins la torre que quedar de les tres que van original el barri, una torre modernista espectacular tot sigui dit, i d’allà un breu passeig fins al cotxe.

Però teníem temps, i com encara quedava molt 08017 per explorar, vam decidir alleugerir als nens de la part “urbana” de Vallvidrera. Vam agafar el cotxe i ens vam enfilar cap a la Ronda, i d’allà per la carretera de Vallvidrera, gaudint de les vistes de Barcelona, vam arribar al terme de Vallvidrera, el que havíem atravessat un grapat de cops a la nostra vida, però on mai ens havíem aturat. Cosa que hem fet en aquesta ocasió.

Vallvidrera va neixer al voltant de la seva esglesia, com acostuma a passar, primer a partir de cases pairals i després creixent amb la construcció de cases d’estiueig per a Barcelonins. La veritat és la sensació que Vallvidrera, malgrat s’annexionés a Sarrià a finals del segle XIX, és que no estàs a Barcelona, sembla talment un poble de l’interior del Maresme com podria ser Teià per exemple amb no gaire coses d’interès més que les vistes espaterrants de Barcelona i algunes cases modernistes al seu centre.

L’interés de Vallvidrera roman més en que és un dels punts de sortida per explorar el parc de Collserola, l’autèntic pulmó verd de Barcelona i l’àrea metropolitana i amb el que teníem previst completar aquest codi postal però del que, en cotxe, vam començar a conèixer (i és que no tenim ni idea de Collserola).

Vam agafar el cotxe i vam fer uns pocs quilòmetres tot veient la torre de Collserola i l’esglesia del Tibidabo fins arribar a l’esglesia de santa Maria de Vallvidrera, esglesia del Gòtic Tarda i tancada a les visites... degut al seu estat de conservació.

Aquesta va ser la senyal inequívoca de que ja tocava anar plegant, així que vam girar cua i vam tornar cap a casa tancant, com he dit, la part urbana del 08017, quedava visitar el Parc Natural de Collserola.

El parc, situat a la serra del mateix nom té més de 8000 hectàrees i està repartit en diversos municipis fent de pulmó d’aquest. Nosaltres llevat de pujar algun cop a veure vistes o de visitar el Tibidabo hi hem anant ben poc, així que, com la part de Vallvidrera correspon al codi postal 08017, vam decidir fer una ruta per completar-lo.

Vam tenir un cap de setmana “mogudet”, ple d’activitats de manera que fins diumenge al migdia no vam sortir cap a Vallvidrera on per una errada totalment absurda vam acabar pagant els 4.20€ que costen els seus túnels per acabar arribant on havíem acabat l’excursió el primer dia, al pàrquing de l’església de Santa Maria de Vallvidrera per la banda de les Planes ensumant l’olor de la carn a la brasa que ja s’hi coia a moltes graelles de la zona.

Ja fora del cotxe ens vam endinsar pel parc deixant enrera unes cases que ens semblen cutrotes però que encaixen en aquest territori “domingueru” i els seus habitants (dels quals no en parlarem gaire, i encara menys del seu “atuendu”) fins arribar al proper pantà de Vallvidrera, que a veure... doncs sort que va ploure molt la setmana passada, perquè tot i així no lluia gaire la veritat. Ens va agradar més la casa del guarda del pantà i el túnel de la Mina Grott que portava aigua des del pantà fins la vila de Sarrià quan aquesta era independent.

De manera que després de les fotos de rigor ens vam endinsar realment al parc per un corriol en suau però continua pujada i on ja sí que trobem als autèntics “habitants” del parc, alguns excursionistes, molts ciclistes (de BTT) i sí, un senglar amb 3 cadells al darrera!

Passem la font de l’Espinagosa i arribem a una pista que ens porta a una altra urbanització de Vallvidrera amb cases molt més molones (però molt) que les de les Planes, però per nosaltres continua sent un lloc on, malgrat veiem que hi arriba el bus, tampoc ens hi veiem vivint.

De fet ens n’adonem que estem a tocar de la carretera que va a Molins de Rei des de Vallvidrera i que talla aquest entorn natural, però no ens importa gaire doncs els nostres ulls marxen corrents a les vistes de Barcelona que no per esperades deixen de ser espectaculars i, a la vegada a la imatge de la torre de Collserola, objectiu del dia i al seu costat la basílica del Tibidabo, al seu costat al nostre ull, doncs en realitat no estan tan a prop.

Aquestes vistes van apareixent i desapareixent durant tota l'excursió, nosaltres travessem la carretera per tornar a entrar a la muntanya, en concret al turó de les Corts on gaudim d’un pícnic amb vistes a prop de l’oratori de la Mare de Déu de Collserola abans de començar a baixar per un corriol fins arribar a la carretera de les aigües a l’alçada de villa Paula una finca modernista espectacular amb vistes i totes les comoditats que va passar a la història doncs és on es va amagar el president Companys abans d’exil·liar-se a França (on va ser detingut).

Seguim la carretera de les aigües direcció Tibidabo, passem per un pont que esquiva la carretera de Vallvidrera, i veiem que tenim el poble a dalt, on haguèssim arribat agafant el FFCC que paraven aquí. De nou, al principi trobem algunes “torres” que ens semblen cutrotes però després arribant a la zona de la Font del Mont, una altra urbanització, ja trobem cases d’un altre nivell, de fet, ens crida l’atenció la quantitat “d’expats” que hi ha, de fet, pràcticament tothom que ens trobem parla anglès.

Pugem per les escales de la Font del Mont, 439 esglaons que, després de 2h 30’ d’excursió (contat el dinar), ens matxaquen bastant però, un cop a dalt, veure la Torre de Collserola tan a prop ens dona les forces necessàries per cometre l’ascensió final, de nou pel parc fins arribar a sota mateix de la torre.

Allà fem una aturada breu, el lloc s’ho mereix, les fotos, l’objectiu del dia, el punt més alt... i que, no sé perquè, sempre havia volgut arribar a aquesta xeringa projectada per Norman Foster i inaugurada al 1992 pels JJOO com a centre de comunicacions. La seva punta està a més de 720 metres sobre el nivell del mar i és la construcció més alta de Catalunya. Gràcies Mireioneta per fer realitat un altre micro-somni.

Un cop en aquell punt toca començar a tornar. Deixem enrere la torre però tenim de cara la basílica del Tibidabo, que serà objectiu per un altre dia, per un altre codi postal. Nosaltres ens endinsem en les pistes i corriols del parc on ens sorpren una vegetació verda verdíssima, de fet veiem algunes plantes amb unes fulles gegants que ens semblen ben bé de Jurassic Parc, una zona molt i molt agradable.

Tornem a sortir a la carretera pel revolt de les monges, corva on hi va haver una de les pitjors massacres comeses pels republicans durant la guerra cívil, doncs 5 monges van ser assassinades sense cap justificació més que ser monges, aixó també s’ha de criticar. Com a càstig diví, és diu que aquell lloc serà recordat per sempre doncs on hi ha el monument conmemoratiu, és el punt més fred de Barcelona.

Nosaltres vam seguir la nostra excursió creuant la carretera i ficant-nos per un corriol ben bac i maco que ens va retornar, després de passar pel “tunel de la Dora” batejat així per una nena petita que ens vam creuar allà i vam entrar a l’àrea recreativa de l’esglesia de Santa Maria de Vallvidrera on ens vam barrjar amb la munió de “domiguerus” que encara hi eren i vam fer una coca-cola (a 2.20€ el refresc) al Racó de Collserola. Un xiringuito molt ben posat (però sense barbacoes) però que demostra que això dels dominguerus en realitat, no està gens mal i que s’ho passen teta! El problema, i no dels dominguerus, si no de tot en general, és quan hi ha massa gent junta, sigui del tipus que sigui...

Vam tancar l’excursió agafant el cotxe, que estava allà mateix, i vam anar (allà al costat) a la quinta de Villa Joana, una altra mansió modernista on va morir Mossèn Jacint Verdaguer (hi va passar malalt l’últim mes de la seva vida) i actualment és una seu del MUHBA, però diumenge a la tarda només vam poder veure-la des de fora, així que, com a Collserola, ara que ho coneixem, sabem que hi tornarem, ja tenim un pendent!