Amb l'avi a Portugal. La Ràpita

Ens hem aixecat a les 8:00, bé un pel més tard que hem fet mandretes, amb la intenció de sortir el més d’hora possible per fer pujar a la Foradada, una de les excursions més típiques per la serra del Montsià. Finalment, entre esmorzars llargs, que havíem d’anar al súper un cop més (avui només hi hem anat dos cops) i que hem visitat el “mercadillo” de dissabte, l’avi no ens ha pogut deixar al pàrquing de la Mundana, on comença l’excursió, fins les 10 del matí.

I quina excursió, molt llarga, doncs comença amb 2 quilòmetres llargs per la mateixa pista per la que es puja en cotxe i on barren el pas als vehicles des del pàrquing, sincerament, entendríem que en díes de màxima afluència podria tenir sentit, però avui ens ha acabat suposant 5 quilòmetres i gairebé una hora extra de passeig sense cap alicient.

Després de recòrrer la pista de pujada (amb algun tros amb força pendent), hem arribat al Coco d’en Jordi, el pàrquing de dalt i on ens haguès encantat haver arribat en cotxe, doncs uns pocs cotxes hi acaben i on comença l’excursió de veritat.

L’excursió, en continua pujada, transcorre una bona part entre bosc, el que la fa agradable, però camines per corriol força estret, portem unes quantes esgarrepades de record, i és un camí que a vegades pica força, havent de gairebé grimpar per rocs algunes vegades, en altre trams, el camí s’obre i teníem una bona solana a sobre del cap, tot i que com per compensar, quan camines a descobert el camí acostuma a sense força pla.

Poc a poc hem anat fent, amb pocs punts d’interès entremig. Hi ha la font del Burgar, però de pujada no hem trobat res a destacar i a sobre, està totalment seca. L'altre punt d'interès, quan ja ets gairebé a dalt, un mas totalment derruït.

La recompensa de veritat està al final, la roca de la foradada, que amb un nom tan auto explicatiu no deixa marge a la sorpresa. Una roca inmensa amb un forat molt gran, com si fos l'entrada a una caverna però que acaba sent un marc amb vistes xules i originals del Delta i de la Ràpita, un lloc molt fotogènic i on passava l’aire, després de 2h i 15’ de pujada hem estat reposant una estoneta, menys del volgut, per[o ho vol'iem i ho necessitàvem.

I com sempre, un cop a dalt toca baixar, hem reculat per on havíem pujat. Hi ha una altra ruta més curta, 1800 metres contra els 3600 que havíem pujat des del Cocó de sant Jordi, però sembla que tècnicament és força exigent i no volíem arriscar.

Així doncs, pas a pas, poc a poc, doncs el que de pujada picava de baixada costava, hem anat desfent camí. A destacar que, per sort, a l’alçada de la font d’en Burgar hem tingut una micro pèrdua que ens ha portat a veure les enzines del mateix nom, un grapat d’arbres espectaculars allà mateix i que potser és del millor de tot el camí.

Un camí i una excursió per a nosaltres massa llarga, doncs no hem tornat al pàrquing la Mundana fins quarts de 3, gairebé 4 hores i mitja. Realment, si no hi haguès la pista seria molt més recomenable. Les vistes finals paguen la pena, però tot el trajecte... potser perquè estem acostumats a caminar pels pirineus i això... ens ha sabut a poc.

El que ens ha sabut a glòria ha estat que allà al pàrquing la resta de l’expedició ja havia fet brasa i teníem la barbacoa a punt. En Pauilolo ha exercit de cuiner en la seva primera barbacoa i ho ha fet súper. Ha encertat pràcticament a la perfecció tots els punts de cocció.

Després de dinar hem tornat a casa una estoneta a reposar i dutxar-nos, ens calien les dues coses, i a mitja tarda ens hem dirigit cap el poble. Hem resseguit el port esportiu i al arribar al pesquer ens hem endinsat en ell fins la llotja, però no hi ha ambient. Els pescadors no poden pescar fins els setembre per facilitar la cria de peixos i només uns pocs estaven per allà arreglan xarxes (marisc si que poden agafar) i alguns pescant amb canya. Tot i així, i malgrat la solana, el passeig ha estat molt agradable veient vaixells, el port i jugant amb l’Aranete a encertar quins vaixells puc portar jo.

Hem rematat la part portuària amb una visita a les casetes de pescadors, una construcció d’aquelles tan senzilla com bucòlica, però on ens ha sorprès una reunió de molts joves fent “botellon” allà mateix. Ens ha sorprès la quantitat de nois (i noies), l’hora i que anaven molt mudats. Potser era una post (o pre) graduació, però no ho hem esbrinat.

Hem agafat el cotxe per recòrrer els centenars de metres fins el centre del poble on hem pogut aparcar a un extrem de la plaça de Carles III i l’hem creuada de punta a punta passant per la plaça del Coc, l’esglèsia, on casualment hem vist una processó on han entrar en Sant Pere (avui és el seu dia) i hem sortit per l’altra banda de la plaça.

Llavors hem recorregut un tros més del centre del poble, que a veure, llevat de la plaça de Carles III, i el seu voltant, és força lletjot, fins i tot l’esglesia nova, que a la Mireioneta li havia semblat maca, quan l’hem anada a veure, ha reconegut que no era per tant, tot i que potser, ara que comença la temporada d’estiu, i per les nits, guanya ambient, però bellesa ho veiem més complicat. La part maca, per a nosaltres, està al Delta.