Amb l'avi a Portugal

Com si de la peli d’estiu del Santiago Segura es tractés, dels mateixos protagonistes, els 5, que l’any passat vam fer “Amb l’avi a Suïssa”, aquest any toca, “Amb l’avi a Portugal”, perquè com dèiem l’any passat, s’hi es pot, i es pot, s’ha de fer. Tornarem a partir les vacances i la primera tongada será amb l’avi, amb el qual, i llegint l’entrada del post no s’ha de ser cap Einstein per encertar-ho, anirem a Portugal. Com no pot ser d’una altra manera, hi anirem en cotxe travessant Espanya.

De fet, el viatge ja ha començat, hem sortit aquest matí amb el típic estrés de tenir un fotimè de coses per tancar a última hora, incloent pagar una declaració d’hisenda, i hem arribat, als volts de la una a La Ràpita, aquest poble de “sortida” del Delta de l’Ebre, i anteriorment conegut com Sant Carles de la Ràpita.

Només hem tingut temps de descarregar les maletes abans de tornar al cotxe per resseguir el port de la Ràpita, a l’altra banda de la Punta de la banya i veient les muscleres. Hem anat resseguint aquesta costa, una zona que no coneixíem i una badia que ens ha agradat per “salvatge” i perquè hi hem dinat i hi hem estat de perles la veritat. Hem dinat i els nens han fet “wake board”, una espècie d’esquí aquàtic lligat d’un “arrastre”. S’ho han passat d’allò més bé, i nosaltres també, mirant-los a ells i als esportistes més experts que ho han fet després.

Després hem conduït sense romb pel delta, entrant a la zona que pertany a Amposta seguint la carretera que queda a “l’altra banda” del Clot, diem l’altra perquè és a l’altra banda de la caseta de fusta. Seguint ens haguèssim trobat amb la nostra ruta habitual a l’alçada del Poblenou del delta per anar cap a la platja del Trabucador i recòrrer la punta de la banya, però a mig camí, bé, en un punt indeterminat, tot transitant un delta verd verdíssim amb l’arròs molt alt i després d’haver vist un grapat de garces blanques, tres negres i força gavines, dues colònies de flamencs ens obren la carretera, una a cada banda.

Aturem el cotxe per veure’ls, i en aquell moment uns quants aixequen el vol i la sensació que teníem de que eren molt blancs (amb la frase de que depèn del que mengen dita per tots nosaltres) desapareix al veure que a l’aire són molt més roses.

Per tal d’apropar-nos més ens fiquem per un camí, i ho aconseguim, arribem a tenir-los a tocar, però llavors, els flamencs, flamencs ells, es queden una estona quiets repenjats de la seva pota, i quan ja estem a punt de desistir, comencen a enlairar-se, formacio V, en línea recta. Sensació d’objectiu complert i de que el viatge està començant molt bé. Som feliços, els 5.

Com encara queden hores de Sol aprofitem per veure uns quants punts de La Ràpita, ja fora del Delta. Canviem l’arròs per les oliveres arribant primer fins al pàrquing de la foradada, una zona on hi ha barbacoes i on comença un passeig que, si Dèu vol, farem demà.

Després (i és un després llarg doncs ens costa arribar), anem al museu contemporani de laRàpita, un tros (que diuen per aquí), on han posat una sèrie d’escultures modernes i eclèctiques per allà. S'ha de pagar i no ho veiem gaire clar, de manera que ens colem per darrera per veure 4 o 5 però desistim. Fa calor i creiem que no cal.

D’allà, i després d’una aturada a comprar oli a La Mundana, la cooperativa de La Ràpita (és el que ens han donat per dinar i ens ha agradat moltíssim), pugem fins el mirador de la Guardiola, no gaire alt però a prop del poble, de manera que ja es veu prou bé... el que és veu, el poble no té gaire res la veritat, i el Delta es veu parcialment de manera que no llueix, tot i que la punta de la banya i els arrossals justifiquen la pujada (que en cotxe no suposa cap esforç).

I poca cosa més, doncs eren quarts de set i ja teníem el dia fet, de manera que hem tornat a casa a instal·lar-nos i descansar. Bé, la Mireioneta i un servidor hem sortit al Bonpreu a fer una compra on ens hem estrenat en que ens cuinin per 45 cèntims el peix, de manera que hem acabat el dia sopant peix a casa com autèntics reis.